Doblement estimat

Deixa’m que t’expliqui fill, lo molt que et va estimar l’àvia Violett els primers anys de la teva vida. Tu, aleshores eres molt petit i per això ara la recordes vagament. Encara em sembla veure-la allà a Anglaterra, un dels estius que hi anàvem, asseguda a la confortable cadira de vímet del envidriat que comunicava amb el seu petit però exuberant jardí. Mentre llegia un llibre, alçava la mirada per damunt les ulleres, buscant-te, i et trobava a fora, traginant amb dificultat una regadora plena d’aigua que les teves petites mans amb prou feines podien agafar. Ella t’havia dit quines flors podies regar, i quan estaves de les grans, buscaves les petites, les que es barrejaven amb la gespa que cobria tot el terra. Amb quina tendresa somreia al veure el teu entusiasme. T’adorava .Que ràpids passaven els dies!, i llavors, la distancia truncava la seva felicitat. Podien passar mesos fins que et tornés a veure. El pitjor eren els comiats, quanta tristor reflectida als seus ulls! Jo em sentia malament, com si li usurpés alguna cosa que també era seva. Jo, la teva mare, sentint-me culpable perquè et quedaves amb mi, tot per mi, i ella, només podia resignar-se a tenir unes quantes fotos teves o vídeos, on poder mirar la teva carona, somniant que en uns quants mesos et podria tornar a abraçar. Fins que una malaltia se la va endur amb tots els seus somnis.
Han passat els anys, però vull que sàpigues que aquell amor tan gran que ella va sentir per tu, no va morir amb ella, es va quedar amb el meu, i amb els dos junts jo t’he estimat i t’estimo el doble