Cercador
Dietari de la catàstrofe.5: Teseu ingrat
Un relat de: franz appa- Compartir:
Corro pel laberint, jo, Teseu ingrat,
sense fil que asseguri el meu retorn,
corro dins la foscor i sense guia,
i no deixo petjada a la molla terra.
Rellisco per pendents, escalo rostos
esglaons desgastats per la gebrada.
Corro, sense conèixer el rostre
de l'enemic tossut, el que m'espera
immòbil, espargint un fètid alè
que contamina com una espessa
boira l'espai angost que ell m'ha obert.
Travesso galeries dins la pedra,
no sé si he trobat ja el seu nucli
o transito només perifèries,
si m'envolta tenaç la teranyina
de l'enterca insídia de la sang.
Comprenc que em vol, que vigorós anhela
el salari magre de la meva carn.
A la fi sentiré l'esgarrifança
de l'ominosa llum del seu cec esguard.
Potser no cridarà la meva boca,
però el meus ulls llampegaran de vida.
I desenterraré l'arrel de la fam,
retornaré al teu pit, Ariadna,
per retrobar el fil que vas estendre
a la tan trista mort de cada tarda.
22.04.2008
Comentaris
-
L'epopeia de la vida[Ofensiu]Unaquimera | 28-11-2008
Mentre Teseu corre sense fil pel laberint, em fas imaginar la raó ( tota la gama de possibilitats, de fet ) per la qual l'Ariadna no li ha proporcionat el cabdell que asseguri el seu retorn: potser intueix que un cop acabat el seu paper en l'episodi serà abandonada a l'illa de l'espera...
Però el destí sembla implacable: per fi, veig que ella ha estès la mà i ha ofert a l'antiheroi de l'epopeia del dia a dia l'oportunitat d'inserir-se al cicle de la vida.
Només em queda desitjar que ell, saltant-se el guió establert, recordi canviar la vela, de tal manera que la blancor de la roba el lliuri del proper dolor que espera en el següent port.
T'envio una abraçada per acompanyar-te la travessia de la tarda,
Unaquimera
-
Magnífica i poètica versió d'un tema mític![Ofensiu]aurora marco arbonés | 26-11-2008 | Valoració: 10
No et diré ( o sí?) que escrius fabulosament perquè tu ja ho saps i jo tinc bon ull per la literatura dels demés. Però sí et vull confesar que m'al·lucinen els comentaris que m'adreces.
Més que comentaris semblen tesis doctorals i disseccions de l'obra. Mira, quan escrigui alguna cosa d'aquestes que em passen pel cap de cop i volta, et pregaré que me l'interpretis perquè em sembla que ho sabrás tu millor que jo.
Apa, antiartista, que estàs fet un artista de "tomo y lomo". Petonets -
Desprens talent[Ofensiu]Queca | 24-11-2008 | Valoració: 10
per tots els racons. No sé com puc fer-te arribar tota la meva admiració i gratitud, no només per llegir-me, sinó per comentar-me, i afegir-me en aquesta llista d'honor dels teus autors preferits. Gràcies.
-
El darrer vers[Ofensiu]Dolça Parvati | 22-11-2008
Franz, el darrer vers torna el poema tan trist... És una tristesa que de fet es queda enganxada al cor com sovint alguns sabors s'enganxen al paladar. El seu transcurs sembla una davallada als inferns, una davallada al·legòrica, una travessia míticament, o mitològicament, laberíntica. Però els darrers versos, tan nostàlgics, tornen aquest infern metafòric en trista quotidianitat, en nostàlgia, en anhel d'amor. En la voluntat de sentir-se viu, en definitiva.
Valoració mitja: 10
l´Autor
150 Relats
933 Comentaris
168145 Lectures
Valoració de l'autor: 9.90
Biografia:
Franz Appa és membre del Col·lectiu d'Antiartistes, que agrupa diversos autors compromesos amb l'art no professional.
Podeu saber-ne més al bloc antiartistes
Una part de les narracions publicades a RC, estan sent compilades i ampliades al web Històries de Tavanne , un projecte narratiu dinàmic i en evolució constant.
El Col·lectiu ha publicat també un manifest. . El podeu llegir complet a manifest antiart
Heus aquí un extracte:
(...) l'art i l'artista que proposem hauria de desprendre's de la professionalització i del reclam dels intermediaris que valorin i pregonin el seu art. En el domini de la utopia, es tractaria de pensar un món on cadascú podria obtenir les seves necessitats de subsistència pel sol fet de la seva existència, i per tant s'alliberés de la necessitat de guanyar-se el dret a la pròpia existència. En un món de la utopia marxista, doncs, no caldrien reconeixements ni professionals de l'art, ja que la dedicació sense retribució seria factible.
En l'actual món globalitzat, queden espais per a la creació artística no mercantil? Queda una possibilitat de democràcia a l'art -un art on la majoria creï i l'artista sigui un igual entre iguals? La sospita és que cada cop hi ha d'haver més marges i racons on la força del mercat es fracturi i concedeixi camp a l'autèntica creació. L'evolució de les tecnologies de la comunicació -només cal pensar en internet, en efecte-, però també el cansament i avorriment de la massa davant el producte artístic que emergeix avui del mercat, fan pensar que no estem desbarrant sobre un horitzó hipotètic però irrealitzable. Més aviat ens fa pensar que estem apuntant al que hi ha de més fecund ja en el nostre immediat entorn.
En definitiva, estem proposant un art:
-No professional, és a dir, creat per artistes que no en facin de la venda del seu producte el seu principal mitjà de subsistència
-Centrat en un medi d'intercanvi lliure de productes, fonamentalment gratuït, o en tot cas no dominat per intermediaris professionals del comerç
-Democràtic, és a dir, creat per una majoria envers una majoria.
Correu a: antiartistes@gmail.com