Dies d'agost: dir les coses essencials com qui no vol

He vist, mirat i remirat la darrera peli d'en Marc Recha. Té les virtuds de les anteriors, però em penso que arriba a superar-les i adquireix una nova capacitat hipnòtica. I alhora té un factor indignant: no m'indigna ja que el bon cinema sigui minoritari, sinó el reconeixement nul que se li dóna als mitjans. Un argument més per renegar de la política de TV3, cada cop més escorada al model de tv privada, plena de publicitat fins a límits insuportables. Jo no sé com ho deu viure en Marc Recha. Possiblement se li'n fot.
Cal reconèixer, però, que hi ha una certa voluntat sinistra al film. De fet, ens ve a dir que tot viatge és un viatge vers el desastre (com podria ser, altrament?). Que hom torna a casa amb les mans buides, i que allò que s'ha guanyat durant el viatge no és l'experiència -com deia l'ingenu optimista d'en Kavafis- sinó el cansament, el descobriment de les pròpies limitacions, i la certesa terrible que més enllà de les coses hi ha l'ombra, els monstres ocults i el silenci.
Tot això, però, ho diu des de la facilitat extrema. Una sintaxi neta, despullada d'adjectius innecessaris. Les essències de les coses que compten: la pols dels camins, el vent que mou les fulles dels arbres, el sol que crema la pell i fa bullir les pedres. L'home (i la dona) esdevenen anècdotes del paisatge, apenes capacitats per a comprendre. Dos homes: un que pensa i l'altre que es comporta com una fera del bosc. El que pensa apenes si arriba a pensar res. La fera, com a mínim, és lliure.
La metàfora del riu (Ebre) sublim: recull la tradició cultural i la supera, i fa una pirueta: el riu és símbol de la vida i de la cultura humana, però el seu recorregut sembla que li permeti retornar a l'origen salvatge. Tal vegada, al final no som res.