Detalls insignificants

Xinxes petites i blanques se claven al meu nas foradat de petons, a altures inabastables si no saps volar. I tot per uns papers amb tinta vermella que tanmateix han quedat una mica torts. Portamines perduts en la immensitat dels restaurants científics (ja sabem de qui són) i pianos decadents transportats d'aquí a allà en dia de tesi ens donen conversa mentre les hores baixes passen per les escales que mos separen, camí de l'infinit, fins que és hora de pervertir-te amb gelat de cireres. La vida és plena de detalls immesurables, i te faig veure que els tenc tots llistats al meu cervell. I t'agrada. Fins i tot sé que estàs preciosa quan t'agafes els rínxols amb les dues mans per concentrar-te. Tu primer jugues amb el tres i el cinc com jo jugaria amb Vaucheriales i Xanthophytas, i tots dos perdem les olles i no tenim com cuinar plegats, ni tan sols un misèrrim sopar. La platja dels dissabtes t'atreu més que l'aigua del carrer verd, i m'abandones cada vegada que te deman, i l'aire que escric per poder viure se tuda en diòxids massius de ciutat carbònica, i tot se perd, fins i tot el morat de la ena. Me comença a ploure entre les aurícules i els ventricles, ets tan a prop de les meves mans que no puc abastar-te, i el teu silenci me rebutja dia rere dia, com l'oli rebutja l'aigua. Fa molt que no relates.

Obr la finestra per deixar entrar una mica d'aire, que tenc ganes de respirar i l'estiu no va ser creat per fer útil l'aire condicionat, però tanmateix només m'arriben alenades del teu semblant. T'ador de tardor quan te veig blava, ets ben bé una posta de Sol damunt la mar mallorquina, segur que no n'has vist mai cap. Quan te deman una besada engaltada, te pons insegura a l'oceà, comprant suc de galta vermella en creuar la taula, i te fas fonedissa fins quasi desaparèixer. Aixeques les verdes plantes, les dels peus també, i t'enlaires enlaire, amunt amunt, per arribar al meu perfil, allà dalt, on agafaria totes les estrelles i la Lluna per posar-les a les teves mans blanques. Me sorprenc entendrit de la teva dolçor de xocolata suïssa, dissimulada en lila. No sé quin camí agafar, ni tan sols sé si hi ha un camí. Hauré de llençar-me per la finestra i entrar dins un cuc vermell? Sabré volar?

Me n'ensenyes?