Destre i sinistre

Destre i sinistre

Jo sóc sinistre, en el sentit de que sóc esquerrà i veig les coses des d'una perspectiva diferent, que contínuament he de canviar – ja ho faig automàticament, tot i que de vegades, involuntàriament, em passo i canvio el canvi i torno a la visió original en mi -.
Això mateix em passa en política; tinc una visió des del punt de vista esquerrà, durant una època m'he traduït a la dreta i aquí, ja no tan involuntàriament però si obligat pel que he hagut de presenciar – el pitjor va ser l'assassinat del president de Xile, Salvador Allende Gossens -, he tornat a la visió original.
Sí, jo vull un mon sense amos, ho sento en l'anima! Vull dir més exactament sense propietaris del capital.
He vist detenir gent al carrer a Romania: jo podia haver estat un d'ells, ja us he dit que sóc esquerrà i m'ho miro tot de l'inrevès (fins i tot he estat antifranquista!). He vist gent tornar de Cuba, decebuda (i prima, diguem-ho tot!) però d'alguna manera penso que encara queda una cosa bona allà: no hi ha propietaris del capital i he sabut que, malgrat el que es digui: aquest és l'autèntic pecat cubà.
Dit això, acabaré, destre, amb paraules d'aquella cubana exiliada, anticastrista (no excessivament militant) que portava de cul a mitja facultat de medicina i part de l'estranger amb frases emblemàtiques dites amb entonació cubana: “pero como eeeres, mi amooor!”. I tots corrien a ensumar-la.