Cercador
DESPRES DEL SETÈ DIA
Un relat de: Ravegal- Compartir:
És un jardí paradisíac, el més bonic —de fet, no n’hi ha cap més—. El Propietari sovint hi fa un tomb per estirar les cames. A cada gambada li trontolla el triangle amb un ull dibuixat que duu enganxat al clatell. Se li va afluixar un tac quan se li va enganxar en una branca baixa i ara li balla. És autònom i després de treballar sis dies es va cansar. Pel que es pot veure, van ser dies intensos, tota una feinada. Ara ja no vol fer res més, ja li està bé com ha quedat. Es podria cuidar del que va fer, que és una mica caòtic, però ha optat per la llei del mínim esforç. Així, tot va com va, al seu aire. Vesteix una túnica blanca, a joc amb la seva barbassa i cabellera i va descalç. Camina amb una mà a l’esquena i amb l’altre es prepara per espolsar-se un caqui que li caurà a sobre d’aquí a quatre passes. Una... dues... tres... quatre... Xof! El caqui en mig de la clenxa. Diu que sap tot el que passarà, és omniscient, però no fa res per encaminar-ho i s’enfada quan el que passa no li agrada. La túnica s’ha tacat amb regalims del caqui. Es toca la taca amb el dit del mig i la taca desapareix. Els seus poders tenen coses pràctiques.
Volia unes figures que se li assemblessin i el sisè dia que va treballar, va fer un parell de prototipus. Els va fer amb fang i, quan els va tenir fets, els va bufar perquè s’assequés, però no del tot, perquè fossin flexibles i es poguessin moure. Només en va fer dos. Està satisfet de com li van quedar i li agrada mirar-se’ls. El prototipus A li té una semblança, bé, només en la forma, en general, sense entrar en detalls. És ample d’espatlles i de cintura més estreta. Quan té els peus junts és com un triangle que s’aguanta de cap per avall. El prototipus E no li va sortir igual, però com que, per definició, no s’equivoca mai, el va donar per bo. La veritat és que fa de bon veure, els bonys que té al davant i la figura esvelta i ondulada li donen força gracia. El Propietari, de tant va a veure que fan. En realitat no fan res. No es pot dir que siguin ganduls, ja que ningú —ningú, vol dir el Propietari, no hi ha ningú més— els ha manat feina, només els va dir que anessin posant nom a les coses i, de mica en mica, ho van fent.
Mira que n’hi arriba a haver d’arbres, doncs el Propietari està encaterinat d’una pomera. La veritat és que fa goig: és un arbre vigorós de capçada arrodonida, les fulles ovades i vellutades de sota i les branques toquen a terra vinclades pel pes de les pomes. —Ah! Les pomes.— Són vermelles amb tons grogosos i ben polides —més endavant en diran Fuji—. Sempre que hi passa a prop, es desvia del senderó i fa la volta per embadalir-s’hi. Sap quantes pomes té: quatre-centes noranta, setanta vegades set —aquest número acabarà sent important—. És tanta la complaença que experimenta en contemplar-la, que ha prohibit als prototipus collir-ne cap, de poma.
Els prototipus, però, estan capficats en una altra cosa: es veuen iguals i alhora diferents. Intenten esbrinar el perquè de les diferències. Com és que l’E té un té bonys al davant i un forat i l’A té unes pelleringues i no té bonys? No té sentit. Quan corren enjogassats, els bonys salten, la pelleringa pica les cuixes... i és incòmode. L’A proposa preguntar-li al Propietari i l’E diu que ni parlar-ne, que es pensarà que el critiquen per no haver-los fet bé. I així van passant dies.
L’E està assegut vora un rierol amb els peus xipollejant a l’aigua. A l’altra banda, un cérvol brama a la vora del que li ha semblat un altre cérvol, però sense banyes. Brama i després se li posa a sobre. L’E pensa que deu fer mal si bramen d’aquella manera, però l’intriga que facin una cosa desplaent si ningú els obliga. L’enigma fa que observi altres animals, tots es posen l’un sobre l’altre: cérvols, senglars, cavalls, gossos, bens... fins i tot els coloms, gallines i altres aus. I tots bramen, grunyen, renillen, belen o piulen... Ho fan tots i repeteixen, no deu ser desagradós. S’hi fixa bé i arriba a pensar que tot té a veure amb el forat i la pelleringa. Li ho explica a l’A. Com que el Propietari no els ha donat mai cap instrucció, decideixen provar de fer el que veuen que fan les bèsties. També acaben bramant i xisclant. Els agrada i ho fan sovint; tant, que gairebé se’ls transparenten les orelles.
El Propietari ha sortit a passejar i contempla la seva obra. Satisfet pensa que, tot plegat, per haver-ho fet només en sis dies, no està malament. Tot xino-xano, s’acosta a la pomera i fa la volta per admirar-la. Quan és a punt de retornar al camí, s’entrebanca amb una cosa llarga i prima —una serp, se’n dirà quan li posin nom—. Enutjat, li passa el peu per sota i la llença violentament amb una puntada de peu. La dissortada bèstia queda penjada del brancam de la pomera i se’l mira amb els ulls carregats de venjança i li fa llengotes amb la llengua bífida. Després de l’incident, el Propietari continua passejant. Es pregunta què deuen fer aquell parell de prototipus. Podria saber on són i què fan si fes us dels seus poders però llavors tot aniria ràpid i el dia se li faria llarg. Quan és al paratge on solen estar-se, els veu que estan un sobre l’altre fent provatures. Li han trobat gust, a la diferència. El Propietari els ha vist just en el moment que es desenganxen i pensa que ja és hora que ho hagin entès. Fa mitja volta i se’n va sense que l’hagin vist.
Fent us dels seus poders, el Propietari, a vegades, cau en la temptació —aquesta expressió no és adequada per a ell— de veure com estarà la seva obra d’aquí a uns milions d’anys. Veu boscos desapareguts, deserts immensos, el mar inundant la terra... I tot serà per culpa d’aquests prototipus que es multiplicaran. No ho fa gaire això de mirar el futur, perquè una esgarrifança li recorre el cos de cap a peus, com els gossos quan s’espolsen l’aigua, i llavors el triangle del cap li trontolla i fa que els cargols s’afluixin. Li sap greu saber que els prototipus evolucionaran així, però fidel al seu lema: «Jo no em puc equivocar», la responsabilitat no serà d’ell sinó d’ells.
La serp no ha oblidat la humiliació i esta disposada a embolicar la troca. Llisca per les branques de la pomera olorant amb la llengua les pomes, una a una, fins que troba la que li sembla més temptadora —aquesta paraula i els seus derivats van néixer aquell dia—. Agafant la poma delicadament entre els ullals, s’arrossega fins la clariana on la parella acostumen a rebolcar-se. Estan amb els ulls en blanc i no veuen com deixa la poma a la vora i amb un cop de cua la fa rodolar fins al seu costat. Quan s’han esbravat es queden espaterrats a terra, l’un al costat de l’altre. El braç de l’E topa amb la poma i l’agafa. Se la mira amb delectança. Sembla que li senti la veu dient: va mossega’m. En realitat és la serp que li està xiuxiuejant —caram quin verb.
L’E li clava mossegada i un nèctar deliciós li amoroseix la gola i unes gotes li regalimen per la comissura dels llavis i regalimen coll avall. Umm! Que bona, diu tot tancant els ulls. Tasta-la. L’A se separa tot dient-li que el Propietari s’enfadarà, que tenen prohibit collir-ne. L’E, acostant-li la poma, li respon que ella no la collit, que estava allà terra. L’A la mossega. Espifiada!
Ep! Què heu fet? Els increpa el Propietari amb els braços fent nanses mentre surt del bosc i entra a la clariana. L’A i l’E es posen drets de cop. Entenen que el crit és un reny, però, desconcertats, no encerten a trobar-hi el perquè. L’A es pensa que és pel que estaven fent i, en veure’s encara una mica esverat, pren una fulla de figuera i es tapa la pelleringa. L’E, que ho veu, també es tapa amb una fulla i creua l’altre braç sobre els bonys. El Propietari els sermoneja. És després d’una bona estona d’anar enfilant frases sobre la lleialtat, la responsabilitat i l’obediència, que esmenta la prohibició sobre la pomera i les pomes. L’A, que està una mica més enrere que l’E, la va assenyalant amb el dit fins que l’E se n’adona i li etziba un calbot. S’excusen dient que ells no l’han collida, que després de fer allò... se l’han trobada. Camuflada entre les branques de la figuera la serp es retorça de satisfacció.
El càstig és monumental. A l’A li diu que s’ha acabat la bona vida, que a partir d’aquell moment s’haurà de guanyar el pa a base de suades —el pa, no només vol dir tot allò que es mastega sinó com a símbol de com els agradarà viure— i a l’E, que parirà fills amb dolor i sang. Per acabar-ho d’adobar els expulsa d’aquest jardí en el que s’hi troben tan bé.
• • •
Els successors d’aquells prototipus, encara ara, es pregunten el perquè d’aquell càstig. Si pensen en la poma, creuen que no n’hi havia per tant, per una poma... ; si era pel que estaven fent quan els va enxampar, ves, si ningú els havia explicat res...
Val a dir que la descendència, tots els A i tots els E, s’han espavilat força i fan algunes coses, només algunes, tan meravelloses i complicades com les que va fer el Propietari aquells dies que va treballar. A les E, amb invents, el dolor dels parts se’ls ha suavitzat força, però en canvi s’han hagut de posar a suar pel pa —doble càstig—. Però tot plegat no deixa de ser un càstig. Ara ja no hi ha jardí i tot és una mena de campi qui pugui on els més espavilats —i més ambiciosos i oportunistes— s’aprofiten del treball dels altres i ho justifiquen dient que “el treball dignifica”. Els prototipus ja tenen nom: dona i home.
Volia unes figures que se li assemblessin i el sisè dia que va treballar, va fer un parell de prototipus. Els va fer amb fang i, quan els va tenir fets, els va bufar perquè s’assequés, però no del tot, perquè fossin flexibles i es poguessin moure. Només en va fer dos. Està satisfet de com li van quedar i li agrada mirar-se’ls. El prototipus A li té una semblança, bé, només en la forma, en general, sense entrar en detalls. És ample d’espatlles i de cintura més estreta. Quan té els peus junts és com un triangle que s’aguanta de cap per avall. El prototipus E no li va sortir igual, però com que, per definició, no s’equivoca mai, el va donar per bo. La veritat és que fa de bon veure, els bonys que té al davant i la figura esvelta i ondulada li donen força gracia. El Propietari, de tant va a veure que fan. En realitat no fan res. No es pot dir que siguin ganduls, ja que ningú —ningú, vol dir el Propietari, no hi ha ningú més— els ha manat feina, només els va dir que anessin posant nom a les coses i, de mica en mica, ho van fent.
Mira que n’hi arriba a haver d’arbres, doncs el Propietari està encaterinat d’una pomera. La veritat és que fa goig: és un arbre vigorós de capçada arrodonida, les fulles ovades i vellutades de sota i les branques toquen a terra vinclades pel pes de les pomes. —Ah! Les pomes.— Són vermelles amb tons grogosos i ben polides —més endavant en diran Fuji—. Sempre que hi passa a prop, es desvia del senderó i fa la volta per embadalir-s’hi. Sap quantes pomes té: quatre-centes noranta, setanta vegades set —aquest número acabarà sent important—. És tanta la complaença que experimenta en contemplar-la, que ha prohibit als prototipus collir-ne cap, de poma.
Els prototipus, però, estan capficats en una altra cosa: es veuen iguals i alhora diferents. Intenten esbrinar el perquè de les diferències. Com és que l’E té un té bonys al davant i un forat i l’A té unes pelleringues i no té bonys? No té sentit. Quan corren enjogassats, els bonys salten, la pelleringa pica les cuixes... i és incòmode. L’A proposa preguntar-li al Propietari i l’E diu que ni parlar-ne, que es pensarà que el critiquen per no haver-los fet bé. I així van passant dies.
L’E està assegut vora un rierol amb els peus xipollejant a l’aigua. A l’altra banda, un cérvol brama a la vora del que li ha semblat un altre cérvol, però sense banyes. Brama i després se li posa a sobre. L’E pensa que deu fer mal si bramen d’aquella manera, però l’intriga que facin una cosa desplaent si ningú els obliga. L’enigma fa que observi altres animals, tots es posen l’un sobre l’altre: cérvols, senglars, cavalls, gossos, bens... fins i tot els coloms, gallines i altres aus. I tots bramen, grunyen, renillen, belen o piulen... Ho fan tots i repeteixen, no deu ser desagradós. S’hi fixa bé i arriba a pensar que tot té a veure amb el forat i la pelleringa. Li ho explica a l’A. Com que el Propietari no els ha donat mai cap instrucció, decideixen provar de fer el que veuen que fan les bèsties. També acaben bramant i xisclant. Els agrada i ho fan sovint; tant, que gairebé se’ls transparenten les orelles.
El Propietari ha sortit a passejar i contempla la seva obra. Satisfet pensa que, tot plegat, per haver-ho fet només en sis dies, no està malament. Tot xino-xano, s’acosta a la pomera i fa la volta per admirar-la. Quan és a punt de retornar al camí, s’entrebanca amb una cosa llarga i prima —una serp, se’n dirà quan li posin nom—. Enutjat, li passa el peu per sota i la llença violentament amb una puntada de peu. La dissortada bèstia queda penjada del brancam de la pomera i se’l mira amb els ulls carregats de venjança i li fa llengotes amb la llengua bífida. Després de l’incident, el Propietari continua passejant. Es pregunta què deuen fer aquell parell de prototipus. Podria saber on són i què fan si fes us dels seus poders però llavors tot aniria ràpid i el dia se li faria llarg. Quan és al paratge on solen estar-se, els veu que estan un sobre l’altre fent provatures. Li han trobat gust, a la diferència. El Propietari els ha vist just en el moment que es desenganxen i pensa que ja és hora que ho hagin entès. Fa mitja volta i se’n va sense que l’hagin vist.
Fent us dels seus poders, el Propietari, a vegades, cau en la temptació —aquesta expressió no és adequada per a ell— de veure com estarà la seva obra d’aquí a uns milions d’anys. Veu boscos desapareguts, deserts immensos, el mar inundant la terra... I tot serà per culpa d’aquests prototipus que es multiplicaran. No ho fa gaire això de mirar el futur, perquè una esgarrifança li recorre el cos de cap a peus, com els gossos quan s’espolsen l’aigua, i llavors el triangle del cap li trontolla i fa que els cargols s’afluixin. Li sap greu saber que els prototipus evolucionaran així, però fidel al seu lema: «Jo no em puc equivocar», la responsabilitat no serà d’ell sinó d’ells.
La serp no ha oblidat la humiliació i esta disposada a embolicar la troca. Llisca per les branques de la pomera olorant amb la llengua les pomes, una a una, fins que troba la que li sembla més temptadora —aquesta paraula i els seus derivats van néixer aquell dia—. Agafant la poma delicadament entre els ullals, s’arrossega fins la clariana on la parella acostumen a rebolcar-se. Estan amb els ulls en blanc i no veuen com deixa la poma a la vora i amb un cop de cua la fa rodolar fins al seu costat. Quan s’han esbravat es queden espaterrats a terra, l’un al costat de l’altre. El braç de l’E topa amb la poma i l’agafa. Se la mira amb delectança. Sembla que li senti la veu dient: va mossega’m. En realitat és la serp que li està xiuxiuejant —caram quin verb.
L’E li clava mossegada i un nèctar deliciós li amoroseix la gola i unes gotes li regalimen per la comissura dels llavis i regalimen coll avall. Umm! Que bona, diu tot tancant els ulls. Tasta-la. L’A se separa tot dient-li que el Propietari s’enfadarà, que tenen prohibit collir-ne. L’E, acostant-li la poma, li respon que ella no la collit, que estava allà terra. L’A la mossega. Espifiada!
Ep! Què heu fet? Els increpa el Propietari amb els braços fent nanses mentre surt del bosc i entra a la clariana. L’A i l’E es posen drets de cop. Entenen que el crit és un reny, però, desconcertats, no encerten a trobar-hi el perquè. L’A es pensa que és pel que estaven fent i, en veure’s encara una mica esverat, pren una fulla de figuera i es tapa la pelleringa. L’E, que ho veu, també es tapa amb una fulla i creua l’altre braç sobre els bonys. El Propietari els sermoneja. És després d’una bona estona d’anar enfilant frases sobre la lleialtat, la responsabilitat i l’obediència, que esmenta la prohibició sobre la pomera i les pomes. L’A, que està una mica més enrere que l’E, la va assenyalant amb el dit fins que l’E se n’adona i li etziba un calbot. S’excusen dient que ells no l’han collida, que després de fer allò... se l’han trobada. Camuflada entre les branques de la figuera la serp es retorça de satisfacció.
El càstig és monumental. A l’A li diu que s’ha acabat la bona vida, que a partir d’aquell moment s’haurà de guanyar el pa a base de suades —el pa, no només vol dir tot allò que es mastega sinó com a símbol de com els agradarà viure— i a l’E, que parirà fills amb dolor i sang. Per acabar-ho d’adobar els expulsa d’aquest jardí en el que s’hi troben tan bé.
• • •
Els successors d’aquells prototipus, encara ara, es pregunten el perquè d’aquell càstig. Si pensen en la poma, creuen que no n’hi havia per tant, per una poma... ; si era pel que estaven fent quan els va enxampar, ves, si ningú els havia explicat res...
Val a dir que la descendència, tots els A i tots els E, s’han espavilat força i fan algunes coses, només algunes, tan meravelloses i complicades com les que va fer el Propietari aquells dies que va treballar. A les E, amb invents, el dolor dels parts se’ls ha suavitzat força, però en canvi s’han hagut de posar a suar pel pa —doble càstig—. Però tot plegat no deixa de ser un càstig. Ara ja no hi ha jardí i tot és una mena de campi qui pugui on els més espavilats —i més ambiciosos i oportunistes— s’aprofiten del treball dels altres i ho justifiquen dient que “el treball dignifica”. Els prototipus ja tenen nom: dona i home.