Despertar desangelat. Gelat despertar

Un relat de: RATUIX

DESPERTAR GELAT, DESANGELAT.

Feia fred. El terra era gelat quan el vaig notar amb la planta del peu , buscant la sabatilla esquerra que no trobava (Ostia-puta de sabatilla!) perquè era sota el llit. Vaig arreplegar el barnús de damunt la cadira i me'l vaig posar. Tenia pipí? Segurament, si. Per això em devia haver despertat a quarts de cinc de la matinada. O potser un altre malson, no ho sé.
Anava d'esma al lavabo, amb els llavis i la gola secs, amb pipí, amb fred i amb angoixa.
Semblava que nit rere nit, els despertars intermitents s'havien tornat usuals. Feia tres o quatre mesos que no aconseguia fer ni tan sols un mínim de quatre hores seguides. I amb cada despertar, angoixa i soledat a glopades.
Havien estat molts mesos en els que les meves alertes eren totes a punt, per despertar-me al més mínim soroll de la porta d'entrada a l'obrir-se, del clic d'un interruptor, del soroll d'unes claus dringant... I encara no podia desconnectar d'aquest punt. Malgrat saber que ja s'havia acabat. Que no em calia seguir atenta al seus sorolls, ni al seu tacte, ni al xoc del meu alè en el seu- la dolça barrera que ens apropava...- No ho aconseguia...

No ho he lograt...encara... no me'n puc deslliurar. Em desperten les meves pròpies al·lucinacions del que ja no succeeix en realitat. Crec sentir sorolls que no existeixen.
Em desvetllen fantasmes d'irrealitats.
Aquesta matinada freda, miro el menjador fosc, la porta tancada, el rebedor buid, el passadis immens.
Me'n torno al llit.
No m'abraço al coixí del meu costat com abans, ni busco el racó buit a la meva esquerra, ni espero ja trobar la seva mà a l'estirar el braç o els seus llavis al rodolar cap a la seva banda per sentir-me tranquila i per retrobar el son.
Només noto el fred que ha entrat al llit i ha glaçat els llençols.
M'arrupo sota el cobrellit i respiro fort, trencant un nus que sento dins.
I torno a respirar un cop i un altre cop, per saber, per notar, que encara hi ha vida fora per absorbir.

Comentaris

  • Emociona llegir-te...[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 02-05-2008 | Valoració: 10

    perquè saps fer que els sentiments que descrius arribin amb força al lector, els senti com a propis, com si ens hi poguessim acostar tant que ens fes reviure moments que cadascú de nosaltres ha viscut en algun moment. La nit i els seus misteris, els sorolls inexistents, els silencisinacables, i una soledat inmensa que ho aclapara tot i es fa més present que mai.
    Una abraçada

  • l'home d'arena | 25-10-2007 | Valoració: 10

    Pot ser hi ha un lligam entre els tres textos que t'he llegit. Hi trobe una atmosfera semblant. En aquest la pèrdua, la solitud aclaparadora, en un altre més contemplació, reflexió, i al tercer (el primer que he llegit) decisió, fermesa, resolució de tirar endavant.
    Segueixo impresionat per la teua prosa. Com bé diu Anagnost, tens una facilitat pasmosa en descriure estats emocionals complexos, hom (jo mateix, què punyeta!) ho ompliria d'adjectius i fullaraca i es perdria entre un barroquisme estúpid i ineficaç. És intensa, pell a pell, eriça, emociona.

    Amb admiració i gratitud, una abraçada.

  • Fred...[Ofensiu]
    Anagnost | 13-09-2007 | Valoració: 10

    Sí, ja sé que la literatura és això, ficció, creació de la imaginació d'un autor..., però, fotre, tu!, el cas és que llegint aquest relat m'hi he sentit aglapit, he patit amb el/la protagonista de la història, he notat el fred recórrer la meva espinada.
    Ratuix, no sé si havia comentat cap dels teus relats, però, en tot cas, per començar, aquest m'ha agradat molt i molt.

  • -- encara hi ha vida fora per absorbir --[Ofensiu]
    kispar fidu | 07-09-2007

    Bones,

    tenia el missatge del teu comentari guardat a la safata d'entrada del correu per a saber que tenia pendent passar-me pel teu raconet! no sé si algun cop ja hi havia vingut a parar...! ara no ho recordo... fa tant temps, i hi ha tanta gent...! però el fet és que m'agrada passar-me pels espais de la gent que arriba al meu! jejeje (a part dels altres que pugui veure...).

    Una narració sobre la son fluixa... d'aquelles que no són profundes i es desvetllen amb facilitat... ja siguin Gelades o Desengelades... i clar està "incòmodes"... sense àngels...

    Petits sorolls que et reclamen la curiositat de saber què passa... i et treuen el son...

    encara hi ha vida a fora...sí... però també cal viure els somnis! jejejeje

    apalins, me'n torno cap a classe que s'acaba el descans! ens seguim veient per aquí!

    vagi bé,
    Gemm@

  • Els despertars[Ofensiu]
    Avet_blau | 06-09-2007 | Valoració: 9

    El despertar es traumatic ,
    com el nèixer.

    En uns segons pasem d' un mon oniric ,
    irreal i misterios, a veure el dia a dia:
    pesat , aburrit , repetit.

    En els segons del despertar es tallen
    vivències disfressades, dels desitjos no complerts .

    i la crua realitat del dia a dia
    ens empeny a sortir del llit,
    i reiniciar el feixuc ritme vital, en soletat .

    entre el equilibri fràgil de la soletat amarga
    i la companyia tendra ,
    s'ha d' organitzar la vida:
    Quin remei!.

    Avet_blau

  • Cal seguir[Ofensiu]
    brumari | 04-09-2007

    Tal vegada sigui al llit, un racó de tendra intimitat carregat de records, on es fa més palesa la soledat.

    I segurament és el despertar, aquell moment de retorn a la vida, a un nou dia de vegades ple de promeses, altres… no tant.

    Ho has descrit molt bé. M'he emocionat.

    No sé el que hi ha de biogràfic en el teu relat, però per si de cas, deixa'm dir-te, amiga meva, que per molt que ens costi cal pair el dolor i seguir vivint. Hi estem obligats.

    Una abraçada.

  • Angoixant...[Ofensiu]
    Blumun | 31-08-2007 | Valoració: 10

    Realment has sabut descriure la sensació que tothom pateix, malhauradament, en un moment de la seva vida. Només espero que escriure els teus sentiments t'ajudi a aconseguir la catarsi que et faci sentir, de nou, sencera tu sola. Que puguis arribar a creure't que no necessites ningú per a donar sentit a la teva vida, perquè tu sola, per tu mateixa, ja dones sentit al món.
    1 petó ben gran i segueix desfent-te d'això que sents!

  • COM T'ENTENC![Ofensiu]
    LLOQUETA | 18-07-2007

    Perdona però aquest relat l'hauria d'haver escrit jo. Tinc vivències i sentiments com els teus. Visc amb la soledat, les nits són inacabables i els dies també.

    Gràcies

  • Nafrada | 17-07-2007 | Valoració: 8

    Com sempre, descrius d'una manera trasparent sense exageracions ni barroquismes els sentiments més bàsics i necessaris dels èssers humans transformant-los en petites històries quotidianes.
    No és fàcil descriure els sentiments més profunds d'aquesta manera.

  • Quan perdem algú[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 17-07-2007 | Valoració: 10

    quan perdem algú ens passa exactament això que primerement el busquem en els nostres somnis i més tard a poc a poc anem oblidant-lo, ha estat clar el relat i molt entenidor del que és una pèrdua. Salutacions de Vicent.

  • M'agrada[Ofensiu]
    ANEROL | 17-07-2007 | Valoració: 10

    no vull fer cap comentari

Valoració mitja: 9.7

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: