DESNONAMENT 319

DESNONAMENT 319

Es girà una altra vegada en el seu jaç, era la darrera nit que dormia allà. Tot un seguit de records se li amuntegaven. Ara que ja era massa tard, Carles, ja era massa tard.

Recordava perfectament aquella tarda d´un diumenge de primavera….anava agafat de la mà de la Mireia, la seva promesa, tot just feia un any que es coneixien però s´estimaven com si es conéguessin de tota la vida. Va ser al passar per aquell bloc d´habitatges nous, que els dos van aturar-se al mateix temps i van alçar la vista cap al balcó d´un tercer, semblava que el reflex del sol en el vidre els fés senyes per cridar-los l´atenció.
En tota la tarda no s´havien pogut treure del cap aquella “senyal”, van anar fins al parc i van fer tota mena de pensaments, de plans….la Mireia, que tenia més estudis, n´hi deia " pluja d´idees", pel Carles, molt més pragmàtic, tot plegat era “fer volar coloms”.

De totes maneres, la idea d´anar-se´n a viure amb la Mireia li agradava,i, per a això, necessitava un sostre, i no podia ser de lloguer, la seva futura dona es mereixia estrenar casa, ell mai hagués permés que anés a viure a una casa de 2ª,3ª o 4ª mà, la seva princeseta es mereixia una casa nova.

Dit i fet, l´endemà, dilluns, el Carles no treballava, van quedar que la Mireia trucaria al matí al telèfon que hi havia anunciat al cartell penjat al balcó, per poder anar a fer la visita del pis a la tarda.

Estaven tant il.lusionats!. Al matí, la Mireia va trucar a l´agencia, la va atendre una noia joveneta per la veu, molt amable en el tracte,van concertar una visita per les 5 de la tarda.
-El Carles potser s´enfadarà una mica perque no podrà fer migdiada - va pensar la Mireia. De totes maneres la ocasió bé que s´ho valia, tenia un bon presentiment ella.

Deu minuts abans de les 5 ja estaven palplantats a la porta de l´immoble, el comercial de l´agencia no es va fer esperar, venia amb les presses típiques del que vol encomanar entusiasme.

Va buscar la clau de la entrada principal, en un manyoc de claus noves i brillants, totes amb el seu numero escrit en color verd en unes cartulinetes petites blanques…..l´entrada principal encara feia olor de nou…de pintura, de guix, d´aquella humitat característica….el terra era lliscant, brillant,llampant…..es van encabir tots tres a l´ascensor i el Joan, el comercial, va pitjar el botó de la tercera planta.

El Carles, ara, recorda que des que el comercial va baixar del cotxe…no havia parat de parlar, era talment com un guió ja pre- estudiat…primer s´havia fet el simpàtic amb ells, que si eren del poble, si tenien fills o si s´havien de casar, del ben situat que estava aquell bloc, de les seves possibilitats futures….de la llum, del sol, del paisatge…

Per moments semblava que estiguéssin comprant un lloc al paradís..la Mireia se l´escoltava atentament, el Carles, ja havia desconnectat, s´havia distret mirant-li el rellotge suposadament de marca que portava al canell,i, que, just dos dies abans, li havia ofert un moret a la porta del bar a on anava a esmorçar cada dia.

La porta de l´ascensor es va obrir a la tercera planta, van anar cap a l´esquerra i es van aturar davant de la porta que lluïa un 2 daurat, brillant..centrat al bell mig de la porta a l´alçada dels seus ulls.

3er. 2ª – cridà el comercial.

Obrí la porta i entraren, era un pis ampli, lluminós de terra lluent…i parets blanques..feia olor de nou

És clar , va pensar el Carles, si és que ho és de nou, quina bajanada!

El comercial no parava de parlar i la buidor del pis feia que les paraules resonessin més en les habitacions, i, en el cap del Carles. La Mireia es mirava embadalida al comercial, seguint-lo per totes les estances (cuina,menjador,bany amb dutxa,3 habitacions, una àmplia balconada….traster i plaça de pàrquing inclosa..en realitat, res de l´altre món..però, dit així, tot d´una corredissa semblava talment que entressin a una petita mansió pròpia de la burguesía catalana de les darreries del s.XIX.

La visita va ser ràpida, tot i així, al Carles, li va donar temps a trobar una rajola esquerdada, la falta de vorada a les parets del wc, un copet a la porta d´una de les habitacions, i veure que, les parets més que pintades, semblava que només els haguéssin ensenyat el pinzell al guix…de totes maneres, sentint a parlar al comercial, semblava que aquell pis fós la ultima oportunitat que restés en el món.

Els va parlar de les moltes possibilitats per pagar el pis comòdament, que tinguéssin celeritat en decidir-se, ja que els hi prenien de les mans i. molt amablement se´ls va oferir per fer les gestions amb el banc de cara a poder hipotecar les seves vides, donat que el director financer de l´entitat bancaria…curiosament, era molt amic seu.

A la setmana es trobaven signant a casa del senyor notari…el Carles no ho acabava de veure clar però només veient la cara de satisfacció que feia la Mireia, ja li va semblar bé signar tots aquells paperots,i, no tant sols aquells..sino, que, de fet, tots els que li haguéssin posat pel davant….ara que hi pensava, recordava que aquell dia va signar també una assegurança de vida, que no havia demanat…..si ell no es pensava morir encara, renoi!

El primer raig de llum del dia va anar a parar just en l´ull que el Carles tenia mig obert…quan tenia el llit li anava a parar més cap a les cames..però, avui…..avui ja no hi havia llit….aquella llum el va fer tornar a tocar de peus a terra..tot just faltaven 3 hores per a que arribés la comitiva judicial, els seus botxins, els destrossa-somnis com ell n´hi deia. Es va aixecar sense fer soroll, la Mireia encara dormia, se n´anà al balcó i veié com els pocs veïns que quedaven al bloc enfilaven cap a la feina….la resta..senzillament no hi eren..el tancament de la fàbrica del poble va provocar que la majoria haguéssin de retornar a casa dels pares per no poder pagar les hipoteques…avui, avui els hi tocava a ells….

La idea de tornar a casa dels seus pares, l´intranquilitzava molt, però no quedava més remei, la seva antiga habitació era àmplia i s´havia quedat buida al marxar ell, i el pare i la mare contents de tenir-los a casa. Ja feia dies que anaven portant coses del pis a casa dels pares..i a cada viatge una mica d´orgull, de dignitat,de llibertat es quedava pel camí….aprofitaven els moments que no hi havien veïns pels voltants per traslladar les coses, no volien marxar d´allà com uns derrotats més.

A les 10 en punt, trucaven a la porta, el Carles els obrí, les carpetes amb la pegatina “Desnonament 319”, li van deixar clar qui éren i que hi venien a fer…el responsable del banc va entrar el primer com aquell qui pren possessió d´una nova illa conquerida…la Mireia no entenia perquè el Carles somreia sarcàsticament, mentre el secretari judicial prenia nota i els feia firmar uns fulls.

De sobte, un gran terrabastall que venia del cuarto de bany els va sobresaltar, al passadís va aparèixer l´apoderat del banc amb una gibrelleta al cap, la de la ultima orinada del Carles en aquell pis.
No me n´he pogut estar - va dir-li a la Mireia. He posat la gibrelleta a dalt del cantell de la porta, recolzada amb la paret, i li ha tocat a ell.
Aquella nit el Carles i la Mireia , ja no eren propietaris però encara els van quedar ganes de riure una mica.