Descobrint París

DESCOBRINT PARÍS



Es refugià en els seus quadres. Passava les hores pintant a l´aire lliure i des d´una posició privilegiada. El paisatge que s´extenia davant els seus ulls era immillorable. I més ara , a la tardor, quan els colors groguencs, rogencs, ataronjats i marronosos et deiexen amb la boca oberta. Les muntanyes del fons ja començaven a mostrar els cims nevats, cosa una mica estranya en aquesta estació de l´any.
Vivia en un gran masia que havia heredat dels seus pares i disposava dels serveis d´un matrimoni que li feien de masovers. Ell no s´encarregava de res. Totes les terres que envoltaven la casa eren seves i estaven molt ben cuidades.
El tema econòmic el va tenir sempre resolt i no pas pels seus propis esforços, sinó pels que havien fet els seus avantpassats.
Era solter i vivia de renda. Aquesta condició personal li proporcionà algun contratemps, especialment amb les nòies de l´indret que se´l rifaven i feien mans i mànigues per guanyar-se´l.
Ell, però, tirava pel sexe oposat i se les va expulsar del damunt amb bones paraules, encara que poc convincents per a elles. A partir d´aquí va començar el seu calvari perquè es va córrer la veu que en Gerard era diferent dels altres.
En aquella època aquesta condició de la seva natura era molt mal vista i el tracte que rebia dels seus veïns no resultava gaire agradable.
Des de ben petit es va decantar per l´art en totes les seves vessants. Gaudia veient espectacles de ballet, escoltant bones òperes, visitant museus per assaborir les pintures dels mestres italians i francesos, especialment els impressionistes. Mostrava una gran sensibilitat en les seves aquarel·les que feien la meva delícia.
Jo, com ell, també em dedicava a la pintura, però sempre vaig tenir clar que les meves teles mai reflectirien l´esperit artístic que li sortia de l´ànima.
Ja no era qüestió de tècnica, la cosa anava molt més enllà: era un artista nat.
Ens vam conèixer visitant la Galeria dels Impressionistes de París. Jo estava assegut contemplant un Monet i ell va fer el mateix : va seure al meu costat per assaborir-lo millor.
Després de passar una estona asseguts tranquil·lament em vaig atrevir a fer- li un petit comentari sobre el quadre que presenciàvem. Ell, amb gran atenció va escoltar les meves paraules i em va dir que les meves observacions coincidien amb les seves. I va afegir que era tot un goig contemplar aquelles excel·lents obres d´art.
Em va proposar continuar la visita junts i vaig accedir amb gust. Jo tenia el dia lliure i crec que ell encara disposava de més temps lliure que jo.
La visita que va fer ell a París, era per pur plaer i necessitat- em va comentar. Jo, en canvi anava per feina , ja que era representant d´una galeria d´art a Tarragona i havia de fer una colla de gestions.
Vam recórrer tot el museu junts. Conforme passava el temps se´l notava més animat i amb ganes de xerrar. A la sortida podíem haver-nos acomiadat, però no va ser així.
Vam dinar junts i, a part dels gustos artístics que compartíem tots dos vam notar que teníem més coses en comú.
Em va fer una mena de síntesi del que era la seva vida a pagès. Vivia com un rei, però se sentia com engarjolat en una gàbia d´or de la qual en va decidir obrir la porta un bon dia i començar a viatjar.
Estava clar que no passava per uns dels millors moments de la seva vida i així ,ben sincerament, m´ho va transmetre:
- En el poble no m´hi sento bé perquè la comunicació amb la gent en prou feines existeix.
-Tu rai! Que disposes d´una posició benestant i tens plena llibertat per fer el que et sembli.
-Sí, és cert per una banda. Però per l´altra no em puc mostrar tal com sóc dins el meu entorn. La gent em rebutja…
-Jo no et conec en prou feines- vaig dir-li. Però pel fet de ser homosexual no crec que hi hagi d´haver cap problema. Jo sóc de la mateixa tendència i no em sento ni infeliç, ni rebutjat.
-Deu ser perquè vius en una ciutat i la gent és més oberta. No sé, aquí , a París em sento com si fos una altra persona. M´hi trobo bé.
-Doncs podries decidir fer un canvi d´aires i passar- hi una temporada. Jo vinc tot sovint per negocis i ens podríem retrobar, si et sembla?
Què li va dir!… És clar que li semblava bé, de meravella !
Aquell dinar va suposar per en Gerard com un gran dinar de negocis.Començava a veure la llumeta del túnel.
Van viure junts més de quaranta anys, fins que el seu company se li va quedar amb els ulls oberts un matí abans de llevar-se. La tristor el va envair
i la felicitat dels anys viscuts amb aquell bon company l´empenyeren a deixar la capital d´Europa.
Tornà al seu lloc d´origen. Ara eren altres temps i la gent s´havia "modernitzat" més. L´acceptaren amb tota normalitat, però ell només tenia dues coses al cap : superar la mort d´en Genís i tornar a pintar.
El seu refugi: la pintura! Ben assegut i amb tots els estris disponibles s´enfrontava a una tela en blanc que li proporcionava una gran emoció. Va començar recordant la primera trobada al museu parisenc amb en Genís i tot seguit va anar directe a agafar el pinzell i el va introduir en el pot verd. Era l´única esperança palpable que li quedava.