Desapareixent sota la pluja

Jec sola damunt el sofà,
en la penombra d'una habitació.
No fan res a la televisió
i els llibres a les golfes els he llegit mil cops, ja.
Potser sortiré a fer un tomb pel poble,
buit aquest cap de setmana.
M'agradaria ser a les muntanyes
amb tu.

Finalment decideixo sortir.
No m'he arreglat,
no tinc forces per fer-ho.
Vaig tentinejant pels carrerons
sense un rumb fix.
Es posa a ploure,
merda! No duc paraigua.
Tant és, em mullaré.
Em mullaré com em vaig mullar
l'últim cop que et vaig veure.

Les meves passes, autònomes,
em duen darrera de l'escola,
on va començar tot.
Vaig xopa.
els cabells se m'enganxen a la cara,
la roba se m'aferra al cos
i duc basses a les sabates.
se m'entela la vista
i ploro.
Les meves llàgrimes es perden
enmig de la pluja, cada cop més persistent.
I tu no ets aquí per eixugar-les.

Tot plegat,
un joc d'atzar que no vaig saber guanyar.

Ja és fosc i segueix plovent.
No vull tornar a casa, ningú m'hi espera.
Hi ha moments en què no se sent res:
ni fred ni calor, ni plaer ni dolor.
Res.

He arribat a la platja,
el com, ho ignoro.
No sóc jo.
M'asseuré sobre la sorra,
deixant que les ones em llepin els peus.
T'esperaré aquí,
que tornis dels cims blancs.
T'esperaré aquí
o em deixaré morir.