Un altre món inabastable

Un relat de: Nit d'estiu

- Té esquisofrènia.
"Merda". Aquestes paraules se'm van clavar al cos com fletxes enverinades. El vaig abraçar més fort encara. Ell va enterrar el seu cap en el meu pit i es posà a plorar com un nen petit i espantat.

***
Uns minuts abans encara érem asseguts sobre la sorra de la platja. L'un vora l'altre.
- Vaig veure el meu germà - em va dir.
Jo ja sabia que feia molts anys que no es veien.
- De debò? I com va anar?
Com a resposta només vaig rebre el trencar de les ones davant nostre. Finalment va dir:
- Diga-li bé.
Me'l vaig mirar. Se li negaven els ulls. Em vaig apropar més a ell i el vaig abraçar. Ell plorava i tremolava com una fulla mentre jo li acaronava els cabells.
- M'ho vols explicar?
- No hi ha res a explicar - patam!-, ha canviat. Ja no és el mateix.
- Us han separat molts anys, és normal que el trobis diferent. potser només has d'aprendre a conèixer una nova persona.
- No. L'he perdut.
- Ets a temps de recuperar-lo!
- No, Clara.
El to de la seva veu em va espantar.
- Té esquisofrènia.
"Merda". Aquelles paraules se'm van clavar al cos com fletxes enverinades. El vaig abraçar encara més fort. Ell va enterrar el seu cap en el meu pit i es posà a plorar com un nen petit i espantat.
Ploràvem tots dos.
- Vàreu anar a algun lloc?
- A fer un gelat? - em respongué lacònic-. Li brillaven els ulls d'una manera impressionant. Semblava la persona més feliç del món - encara un llarg silenci, el que deia m'atravessava la pell-. Dret, no parava de moure les mans; assegut, feia botar les cames... tota l'estona, fent botar les cames. I se'l veia tant content!
>Saps?, el meu germà no era gens afectuós, anava sempre al seu aire, fins i tot li feia mandra fer dos petons a la gent... Quan em va veure, se'm va tirar a sobre.
Mentre plorava jo no deixava d'acariciar-lo. Em senyia impotent. Era incapaç d'articular cap paraula, així que ell seguia:
- El recordava tres caps més alt. De petit, ell era el meu heroi. Ell era tot el que jo volia ser... El meu ídol.
Vam restar silenciosos encara un parell de minuts més, quan de sobte, s'alçà. Es va treure la samarreta i tot el que duia a les butxaques i es llençà a l'aigua. Es posà a nedar molt ràpid uns metres endins i es va fer el mort onades enllà. Jo me'l mirava. Sentia que es gronxava entre les onades d'un món al qual sóc incapaç d'arribar.
Finalment sortí de l'aigua, regalimant gotetes sobre la seva pell fosca i tromolant, però més serè. Em vaig aixecar i el vaig tapar amb la toballola. Tenia fred i feia petar les dents. Li vaig aguantar les galtes fermament amb les meves mans i automàticament tots els músculs del seu cos es relaxaren. Tancà els ulls.
Vam estar una estona més asseguts a la sorra. Ell tremolava de fred; jo, aferrada al seu braç. Més tard ens despedírem. Ell es quedà allí una estona més i jo me'n vaig anar.
Quan ja era prou lluny per a què no em pogués veure vaig arrencar a córrer fins a caure exhausta, de bocaterrossa. Les llàgrimes corrien galtes avall delents per anar-se a predre entre els càlids granets daurats. No sé quanta estona m'hi devia estar, així. Paraules i més paraules em martellejaven al cap... "semblava la persona més feliç del món", "era el meu heroi"...
Caminant ara ja pel carrer, la mirada fixa a terra i els ulls nedant en l'oceà de les llagrimes em sortí un frase dels llavis, un murmuri quasibé inaudible que vaig estar repetint llarga estona : " Té un germà esquisofrènic". La crua i freda realitat.
Mai abans havia vist dos estels plorant. Aquella llum que tant m'agrada i que en part he perdut.

***

Ara em pregunto, quina realitat?


Comentaris

  • Això es molt trist.[Ofensiu]
    Roserdeljardi | 10-10-2007 | Valoració: 10

    Lleguint el relat m'he gelat, se'm ha posat la pell de gallina, he plorat i he pogut sentir la impotència.

    Les malalties mentals son una cosa molt difícil d'acceptar. La mava ávia pateix una, i no puc fer res per a ajudarla.

    Escrius molt bé, escrius la realitat.

    Un petó

    Roserdeljardi

  • he escrit[Ofensiu]
    pereneri | 09-10-2007

    "frapant" perquè no em venia al cap la paraula, això de "frapant" és estranger. Volia dir corprenedor.

  • és realment[Ofensiu]
    pereneri | 09-10-2007 | Valoració: 9

    "frapant", saps transmetre perfectament l'angúnia que produeixen els personatges, l'angoixa de no poder fer res per ajudar l'altre que escoltar-lo i mirar de transmetre-li un xic d'escalfor. Una angoixa que saps traspassar als lectors. Bravo, doncs, per l'autor/a.

    (Vigila alguna cosa com "toballola", "esquisofrènia" i altres faltetes ortogràfiques o de picatge... Si el que volies era transcriure una manera de parlar, pensa que en aquest cas es pronuncien exactament igual la z que la s. I disculpes per ser tan perepunyetes, però és que em fa ràbia que em distreguin aquestes coses -no ho puc evitar- quan llegeixo un text que m'agrada.)

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: