Cultiva el teu jardi, nena, i seràs rica

Un relat de: Nit d'estiu

Primers dies d'agost. Hom s'esperaria per avui un dia assolellat i calent, com els darrers que hem tingut. Malgrat tot, avui l'Alba s'ha llevat freda.
L'Alba dorm sobre el terra de fusta i, normalment, amb un llençol en té prou. En tot cas, avui ha estat una mà gelada qui li ha acaronat el cos per desperta-la.
Després d'enfilar-se el fi vestit de lli blanc, l'Alba ha sortit sigilosament de l'estança que comparteix amb les seves germanes.
Descalça obre la porta d'entrada de la cabana on viuen i l'espectacle davant seu no és gens estiuenc: una boirina grisa cobreix les vinyes i la roureda, ara fosca, s'estremeix sota el cel ennovulat. De sobte, ressona la veu imponent d'un tro que esquerda el moment. Al cap d'uns instants, es posa ploure.
De cop i volta la jove té un mal pressentiment i comença una cursa frenètica sota la pluja, vers les vinyes. Pantejant arriba a la vora dels pagesos que comencen a recollir les eines.
- On és el meu avi? - pregunta ella angoixada. Els pagesos se la miren descaradament. Va xopa de cap a peus i el vestit blanc deixa veure clarament les corbes sinuoses i sensuals del seu cos esvelt i madur. En adonar-se'n, l'Alba enrogeix i intenta no fer-ne gaire cabal -. On dimonis és el meu avi?!
Ara, en preguntar-ho, la seva veu sona ferma, dura. Els pagesos se la miren amb menyspreu, l'interès que havien posat sobre ella uns segons abans s'esvaeix de cop i volta. Li giren l'esquena i se'n van de retorn a casa seva. L'Alba plora d'impotència i amb els cabells enganxats al coll se'n va corrent cap al graner de rere la cabana.
- Avi...?
- Nena! - tan sols se sent el xiuxiueig de la veu del vell.
L'Alba el descobreix entre els sacs de blat tremolant com un ocellet caigut del niu.
- Hem de tornar a casa, avi.
- No- de la veu de l'avi germina la fermesa i la seguretat, i sens vacil.lar afegeix -. Porta'm a la vinyeda.
- Avi, està plovent...
- T'estic demanant que em portis a la vinyeda, nena. Limita't a fer-ho.
La veu del vell és dura i l'Alba no té més sortida que fer el que li demana. Morta de por, l'ajuda ha posar-se dempeus i surten a poc a poc del graner. Caminen ben junts sota la pluja, doncs, cap a les vinyes. Un cop ben endins, quan ja l'Alba es pregunta què diantre hi han vingut a fer allà, l'avi ensopega i cau a terra. L'home estira les cames i recolze el cap sobre la falda de la seva néta.
- Alba, cuida bé les teues germanes, sents? L'oncle Eloi us ajudarà si li ho demanes.
Els ulls de l'avi brillen, segurament a causa de la saviesa de la seva persona.
- Què estàs insinuant? - diu ella espantada.
- No insinuo res, petita bonica. He viscut ja molts anys, em sembla que puc reclamar el dret de descansar, per fi. No, no diguis res que et veig a venir. Encara no he acabat. Ho he aconseguit. La meva estada en aquest planeta ha estat victoriosa, i no perquè haguem estat rics, ben al contrari, sempre hem tingut el que hem necessitat procedent de la terra que cultivem. Ara et toca a tu de cultivar el teu jardí, criatura. No podem aturar les guerres, ni la fam, ni les desigualtats entre els pobles del mon. No podem. Només podem mirar d'aprofitar al màxim les nostres vides, perquè tan sols duren uns anys. Després de la mort, què creus que hi pot haver? T'ho dic jo: res. Ens podrim i s'acaba tot. Jo ho he aconseguit, nena. Somriure cada dia i a cada moment ha estat la meva riquesa. Cultiva tu la teva. Cultiva el teu jardí.
Els ulls del vell es fixen en el cel damunt d'ells.
- Sigues feliç Alba. Llavors hauràs trobat el sentit de viure. Sigues molt feliç.
Finalment el vellet ha tancat els ulls per darrer cop. L'Alba se'l mira amb un nus al fons del coll que està a punt d'escanyar-la. Li acarona les galtes, els llavis, les parpelles. Procura recordar les paraules que ha pronunciat l'avi, procura no oblidar-les mai més.
- Seré feliç, avi, t'ho prometo.
Després de besar-li el front, l'Alba gira cua deixant enrere el cos cansat del seu avi xopant la pluja.

***

Prop de l'entrada de la cabana, l'Alba hi troba un papallona a terra, és grossa i negra, tremola i o aconsegueix aixecar el vol: l'aiguat l'ha agafat desprevinguda. L'Alba la cull amb cura fent cassoleta amb les mans i comença bufar per tal d'assecar-li les lleugeres ales. Llavors la meravella alça el vol i s'aixopluga ràpidament.
L'Alba entra finalment a la cabana. Les seves germanes encara dormen i ella s'afanya a tapar-les amb la flassada més gruixuda que tenen. Somriu.
En acabat torna ha acostar-se a la porta i guaita al lluny la cortina de pluja que es desplaça a poc a poc. I xiuxiueja:
- Adéu avi. Gràcies.

Comentaris

  • pobra[Ofensiu]
    pereneri | 09-10-2007 | Valoració: 10

    nena solitària i malenconiosa que no pot oblidar el seu avi i la consideren boja o almenys una mica desllorigada... Però ella viu feliç amb el record.

    Que bé que transmets aquests sentiments tan tendres, i alhora tan profunds!

    Continuaré llegint-te.

  • Està bé...[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 07-08-2007 | Valoració: 9

    Trobo que és interessant i curiós el relat, sí...

    Pobra nena, es queda sense avi, però ara li toca a ella ser el futur i heretar la terra.

    Salut i filosofia.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: