Els amants de pedra

La llum del dia es mor a poc a poc,
però, malgrat el ventet fred que es gira,
ella no es mou del marge on és asseguda.
El cel es tenyeix de rosat
i la silueta negra d'un rapinyaire
retalla la vesprada en silenci.

I ells són allà, quiets.
Amb les seves mans platejades
acaronant el cel damunt d'ells.
Amb el cap als núvols,
agafats de la cintura,
tocant de peus terra.
Però el terra fosc de la realitat.

La gent quan els veu,
no ho diria pas.
Però, disfressats de pedra,
s'adoren.

Els seus cors es desfan
en una tartera de desig.
Un davant de l'altre es miren
els rostres d'argent.
I de nit, guardians dels estels,
quan ningú no els veu,
acosten els seus llavis freds,
i es bressolen fins a l'albada.

I així dia rera dia,
nit rera nit.
Fins que algú sigui capaç d'entendre
per què està prohibit estimar.