Des del deliri

Una abraçada ben forta i sincera del teu deixeble

enmig del silenci

Deliri? Després de llegir el poema, d'engolir-lo, hi ha un batibull d'eixordidores imatges que atordeix, per conegudes. Hi ha la certesa esveradora de que el temps a poc a poc ens cisella, de que amb ell anem perdent-nos, arravatats per aquella voragine de vida. Hi ha, però, també la necessitat d'afrontar-nos, el crit de què cal retrobar-nos.
Hi veig un cant per fer-ne amàs del que som, per aglevar-nos, per retrobar les regnes perdudes, o abandonades per desídia.
No és deliri per mi, és una reflexió precisa, necessària, sense por, sincera, preciosa.

Amb admiració, salut i una abraçada, company.

Vosté podria arribar a ser un gran poeta, aquesta mostra l'encerta!

salut i endavant,

JCOB

Impressionant, bestial, m'encanta.
He llegit pocs relats, però de moment és el que més m'agrada.
Simplement és genial.

de sensacions concentrada en la darrera imatge, la del que tu anomenes "deliri oceànic".

Bestial, amic Casals.

L'home és l'únic animal que es reconeix davant d'un mirall. O potser no? La percepció de veure'ns des de fora ens fa dubtar de si realment som nosaltres el que veiem. Si ens estem una bona estona quiets, observant-nos, ens acabem perdent, i no sé si dir dins de nosaltres mateixos, però sense saber-ho. Em sembla que m'estic fent un embolic tot sol. Ja no sé si parlo jo o ell.
Amic Antoni, un poema que a mi personalment m'ha fascinat. Feia temps que no et venia a llegir amb calma, i la veritat és que sempre val la pena, sempre hi ha tresors amagats.

Salut,
manel

té quelcom Sartrià, existèncialista on hi la constant en tot el poema del ser-no ser o del ser en un altre.
Una composició difícil que trobo espectacular!

Una abraçada!

Trobe aquest poema teu, magnífic en la seua composició, que retrata molt bé el que sempre estem fent: Preguntant-nos, reflexionant sobre les nostres reaccions, intentant conéixer-les, capbussant-nos en el nostre oceà intern fins que, com diuen els teus darrers versos:
"Desconegut de tu mateix, et perds,
mirall endins en deliri oceànic."
Una forta abraçada!
... I molta salut!

FRANCESC