Des comunicacions

Era l'any que van matar a Kennedy, allò va ser un xoc que va situar els fets de la vida quotidiana de cadascú al calendari; els governants tenien gran predicament aleshores. Recordo perfectament què feia aquell dia, estava assegut al menjador del col·legi- residència a Lleida. Havia anat a parar a una taula d'uns nois més grans, dels quals guardo bons records - em van declarar membre "perenne" de la taula, per analogia al arbres als quals no els cau la fulla i que estudiava aquells dies - hi vaig trobar una certa escalfor humana, mercaderia molt escadussera en aquell entorn. Jo tenia deu anys i no havia sortit pràcticament mai del poble, un lloc adormit en el passat: el riu, l'escola, la plaça, el castell,...

La meva mare se'n cuidava d'un artefacte modern, el telèfon; per fer-lo servir s'havia de demanar tanda; hi havia un taulell amb uns connectors que permetien parlar per l'aparell situat a una cabina; si hi posaves els dits, a les cavitats del taulell on s'inserien les clavilles, notaves el corrent. La radio emetia sentides novel·les que la meva mare i germanes seguien. El "diario hablado" de Radio Nacional de España i les seves trompetes començava a les 10 quan me n'anava a dormir o em quedava adormit tot sopant. Ja es veia algun receptor de TV, al Bar n'hi havia una.

La vida em semblava, amb encert, una gran incògnita, difícil d'entendre, difícil d'endinsar-s'hi, perillosa. Quan me'n vaig anar del poble a estudiar, vaig respirar, en vaig sentir fugir sense saber aleshores que no serveix de res fugir per fugir: sempre es pot empitjorar.

No devia ser carallot del tot perquè vaig aprovar un curs que en deien ingrés i que desprès vaig descobrir que servia per "ingressar" al batxillerat que començaria a Lleida.

El meu pare em va portar a la residència; el lloc era tot nou, el director parlava amb el pare i li assegurava amb molt bones paraules que tot anava sobre rodes i que hi havia un preceptor i tres monitors ajudants per cuidar-se dels nois. Les habitacions estaven una mica atapeïdes: 4 lliteres de dos i un armari per guardar-hi la roba.

Desprès em va dur a casa d'uns coneguts que vivien a prop, em va presentar i em va dir quelcom sobre el telèfon, atès que m'havia de quedar tres mesos - fins el nadal - allà; per si de cas em facilitava aquesta via de comunicació. Crec que vaig entendre el que em deia però no era pràctic: no coneixia aquella gent, no sabia molt bé com arribar-hi, ni a quines hores m'hi deixarien anar. O sigui que, a la pràctica, em quedava incomunicat, excepte per carta. Però jo no n'havia escrit mai cap: no sabia si el remitent - que era això exactament? - anava al davant o al darrera, on s'enganxava el segell, entre altres coses.
...

Ara la residència és un alberg de la Generalitat a la Rambla d'Aragó de Lleida; per fi m'he decidit a fer-hi una visita, ho he pensat moltes vegades i no em decidia.

He anat al menjador on segueixen les mateixes pintures ascètiques, com si fossin del Greco, no realistes típiques, d'una modernor de la època - la màxima modernor que tolerava el règim - i que potser les havia fet Pérez Pallarés, l'escèptic, benhumorat i eclèctic professor de dibuix; el pobre no em va poder imbuir res - sóc negat pel dibuix, les làmines me les feia un company -.


He pujat al terrat des d'allí es veia una part de l'escorxador, els animals abans de ser occits i esquarterats, l'olor de els visceres, les banys serrades en bocois; contacte morbós amb la mort, ni que fos dels animals. Més lluny, per aquells contorns, estava la presó i també per allà darrera hi havia hagut una sèquia oberta on jo, venint de l'institut cap a la residència, havia hagut de saltar, quedant-ne no sempre ben parat.

...

Camí de l'institut m'havia vingut a veure la meva mare, no les devia tenir totes; no li va agradar, és clar, veure'm brut i amb la roba trencada, però poca cosa es podia fer.
El ritme de l'institut era difícil sobre tot en petits temes: cordar-se les bambes - mai no n'havia tingut unes -, problema enorme a la classe de gimnàstica; no entenia que havia de afluixar els cordons i posava el peu a la bota fent força. El dia que em vaig deixar el xandall, el professor - per dir-li d'alguna manera - em va enviar al pati en samarreta en ple hivern. Per sort pel respecta als aparells, el poltre interior me'l vaig poder saltar a la primera sense haver-ho fet mai. "Tenéis una manos para batir mierda!", repetia. De tornada a la residència el mestre d'estudi, com qui castiga amb l'infern, ens enviava a una altra sala als que no havíem tret bones notes; allà encara es perdia més el temps.

No era fàcil fer amics, més aviat lluitàvem uns amb els altres. Me'n recordo del noi de la classe que molt ensenyat, s'aixecava sol·lícit - ara diríem pilota - per respondre al professor amb la clara intenció de guanyar-se'l.

I torno al menjador, allà vaig llegir, ja en una altra taula de la meva edat, el que em deia el meu pare: no estudiava prou; mentre ho llegia premia la carta amb desconsol. Malgrat que el pare ja m'ha donat el seu rellotge d'or i ja s'ha mort i segurament em va donar el que creia el millor per mi, el record encara em fa mal. Sort que una germana meva més gran em va fer unes quantes classes i vaig poder aprovar el curs.

Un cop a l'hora de dinar, no hi havia aigua per les taules perquè la companyia l'havia tallat; em vaig oferir al preceptor per anar-ne a buscar, tota vegada que al pis de sota, just abans de dinar, havia obert una aixeta i en rajava. Quan hi vaig baixar amb la gerra, vaig comprovar decebut que ja no en sortia, horror! El preceptor, de pujada, em va engegar de males maneres.

Aquest senyor mereix capítol a part. Ulleres fosques, es creia jugador de "balonmano" i l'únic que feia es tirar-se a terra per demostrar que no li importava si es feia mal, era molt home! Ell mateix, seguint la seva especial idiosincràsia pedagògica, un dia ens confisca el paquet de tabac Ducados -començava a comercialitzar-se aleshores -. Desprès d'un hàbil interrogatori i de veure que una de els burilles porta filtre i no pot ser del mateix paquet que les que no en tenen, ha anat estirant del fil i el company que ens va amenaçar amb denunciar-nos si no li donavem un cigarret ens delata. Envia un monitor a buscar-nos, al pobre Borrel i a mi. Em sacseja per despertar-me, reconec que tinc el Ducados, amagat entre la roba. Li dono. Em diu que vagi amb ell i en una cambra veig una renglera de nois cigarret en ma. El preceptor, que oficia la cerimònia pedagògica, me n'ofereix un, de celtes sense filtre i em diu que fumi; ho faig i llavors em diu que m'empassi el fum i quan estossego em fot una ostia a la cara. Tots els altres estan igual, incloent en Borrel i el delator extorsionador.

...


He seguit cap a les habitacions del segon pis, me n'adono mentre hi vaig - en realitat me n'he adonat sempre - que he sobreviscut a tot allò i me n'adono que hauria pogut no sobreviure-hi. La meva vida aleshores estava en un moment delicat de tria de camins, de prova; sóc conscient que no és cap mèrit i que no aprens gaire bé res de la duresa, poca o molta, que et toca viure. Pots desenvolupar, en canvi, tots els mals sentiments i cap de bo cara els altres; tots som enemics de tots i lluitem com en una gossada - igual! - per un espai i un tall. Estàs tot sol amb molt poc bagatge, afeblit per la soledat i és molt difícil sobreposar-se; cada detall, cada mirada bona que has rebut al llarg de la teva vida val i és preciosa quan el que separa els dos camins - aquell en que et traeixes per sobreviure i l'altre - és tan prim. El millor és deixar-te portar pel que et suggereix tot el bo que portes dins i que sigui el que vulgui la fortuna.

Em truca per telèfon la meva família - la meva dona i els meus dos fills -; no em troben m'esperen a baix per sortir a fer una volta per carrer Major, i pujar cap a la Seu. Els diré el que estic sentint en aquests moments? Els servirà de quelcom que els expliqui tot això? Penjo i em dirigeixo cap a l'antiga habitació, entro, no hi ha ningú ara: tot està diferent hi ha dos llits. Repasso mentalment, l'olor dels pijames nous, el número cosit a la roba, els embolics amb la roba rentada: incompleta i els mitjons desaparellats. Les cues matinals per rentar-se. Les novatades: la cara pintada de pasta de dents o de poliment de sabates, la petaca al llit, o trobar-se el pijama lligat amb forts nusos. L'uniforme que al cap d'uns dies ja tenia els colzes trencats, com he dit,...

...

Els companys: els dos que venien, ja "formats" d'un internat de Raimat, Delga i Orti, més grans, són els amos; el que es pixava al llit - no m'estranya -, el pilota gras d'un dels amos; l'independent; el que se'n va anar només al cap d'unes setmanes cap a casa seva al Pirineus un altre cop. Delga no tarda en dir-me i fer-me veure que jo no sóc ningú i a partir d'ara a callar. El seu company Orti un dia ens ensenya la fava trempada de la qual n'està força orgullós.

Entre mig d'aquell soroll atabalant, no tot era sòrdid: les històries que explicava - un company que va passar uns dies per la cambra -, un cop ja érem al llit amb la llum apagada, d'un mon fantàstic, d'unes persones alades que vivien lliures en un altre planeta on la gent anava despullada sense estranyar-se, ressonen ara al meu cap.

He d'anar al hall, abans repasso mentalment la nit que em vaig despertar amb una ma a la cigala i com, en aquell ambient de por, encara vaig ser capaç de fer fora a l'intrús; vaig a esclafir a plorar - cal recordar que per definició no era ningú - d'única vegada. Una veu em va dir "no ploris".

Ara noto un altre cop la trucada del mòbil, surto de l'habitació i vaig cap a l'escala, què no hagués donat jo per tenir un telèfon i poder parlar i explicar tot allò a algú; també el que em va dir "no ploris" en algun moment li devia fer falta. Algun matí cantava allò de "Suave que me estás matando,...". Em vaig limitar a parlar amb el Mossen que es va deixar caure
per allà com si fos de forma casual; Uriarte, Huarte o quelcom semblant. Tot allò que se sap, tot allò que es veu, tot allò que es parla i es transmet evita l'abús!

Escala avall em ve a la memòria en Sánchez, aquell corcó que em perseguia a qui queia tan malament, però tot això sense motiu!, érem de cursos diferents i no ens veiem; em buscava, fins que fart, li vaig soltar un cop de puny a la boca, no sé ara si ell ja m'havia colpejat primer a les barres. Aquesta rebel·lia el va exasperar i em buscava encara més enrabiat. Un cop, quan creia que em tenia, un alumne de tercer li va fer un senyal i l'altre es va fer fonedís. Com qui ha rebut el premi de la grossa em vaig apropar al meu salvador per agrair-li l'ajut però no li va fer gaire gràcia, em va fer veure que no érem iguals, a la gossada hi ha sempre una jerarquia. Havia tingut la sort de caure-li bé.

Sortim al carrer, amb el sol de cara - no cara al sol - , tanquem la porta al passat, els hostes la majoria ignoren aquesta època en que es volia fer veure una cosa diferent al que hi havia: un règim dictatorial.

Bé, us explicaré unes quantes coses -els hi dic -, si, vaig pujar al cimbori de la Seu quan feia exercissis espirituals, quina por que passàvem! - al menys jo -,no passejant per les terrasses de la Seu! amb els exercissis, vull dir, tot això de l'eternitat, el pecat, etc.

Heu menjat mai pa de figues? El que venien a l'instituí, amb les seves ametlles encastades, et reconciliava amb la vida!