Demana un desig, Carmeta!

Seu al porxo de la seva casa solitària com cada vespre i contempla el sol que acomiada el dia. El grinyol del balancí omple el silenci del capvespre mentre bressola el seu cos cansat i pansit. Una ràfega d’aire calent li fa voleiar els cabells blancs que li arriben a mitja esquena i uns núvols plens de foscor s’apoderen del cel. Sembla que s’acosta una tempesta. Un diari vell va giravoltant per terra fins que queda atrapat a la pota del balancí. Com han passat els anys, pensa mentre recull el full. Recorda quan era petita i jugava amb el pare a fer volar avions de paper.
―Demana un desig, Carmeta! I ara, vola amunt, ben amunt! ―deia el seu pare llançant el tros de paper a l’aire mentre ella corria al darrere.
―No deixis mai de perseguir els teus somnis ―li repetia quan ella tornava amb la respiració entretallada i l’avió a la mà.
I ho va fer, però es va equivocar de somnis, ara se n’adona. Enlluernada pel seu èxit professional, va oblidar allò que era important i ara la soledat li recorda cada dia. Els amics de qui es va allunyar, els amors que va rebutjar, els fills que no ha tingut.
Mira l’avió que els seus dits han construït, sense adonar-se, amb moviments apressos anys enrere. L’aire li aixeca les faldilles d’una bufada. Alça els ulls i veu una llumeta a l’horitzó. Ja fa estona que el sol s’ha amagat i el cel s’ha cobert de nit. Què deu ser aquella llum?
Sembla venir de darrere les muntanyes. És una llum que té vida, moviment. De fet, creix per moments, s’atansa i es fa més potent. Té forma d’embut i fa girar l’aire de forma violenta. És un tornado de llum i sorra que ve a emportar-se la, però ella no té por. No té res a perdre, res per a qui patir. S’alça del balancí amb el cruixir dels ossos gastats, mira l’avió de paper i somriu. Pensa un desig i llança l’avió amb totes les seves forces fins que la llum els engoleix tots dos. Encara enlluernada nota la lleugeresa de la infància i la mà grossa del seu pare que la subjecta amb força.