Ull clínic

Jo, amb el meu títol de policia acabat d’estrenar, no pensava deixar passar aquella oportunitat. Havia hagut d’aguantar els tanoques dels meus companys a l’acadèmia, les seves brometes pesades, les seves mirades lascives quan es dirigien al meu escot i de menyspreu quan ho feien per damunt l’espatlla. Però ara demostraria del que era capaç. Només m’havien de deixar fer. Perquè jo tinc un ull clínic. De seguida sé veure on s’hi cou alguna cosa. Tinc allò que se’n diu... instint.
I allà era la meva primera tarda, asseguda a la barra del Majestic com una clienta més, escodrinyant tot bitxo vivent que travessava la porta de l’hotel. Els vaig clissar d’un cop d’ull. Ell anava amb vestit i corbata i ella duia un vestit arrapat que amb prou feines li tapava el cul, unes mitges negres amb costura i uns talons de pam que la feien trontollar. La noia no devia tenir més de quinze anys i l’home podia ser el seu avi.
Van recollir la clau de l’habitació al taulell. La noia feia morros i el vell, que li parlava a cau d’orella, va treure uns bitlles de la cartera i els hi va ficar a la butxaca de la jaqueta. Després va passar els dits arrugats per la galta tendra de la noia.
—Deixa’m tornar a casa —va dir la noia amb la veu pastosa i pudint a birra.
—Ja t’he dit que no! Aquesta nit la passaràs amb mi —va respondre el vell amb mala bava.
La va agafar pel braç i la va arrossegar fins a l’ascensor. Jo els seguia a poques passes. Es van obrir les portes i la va empènyer cap a dins. Els ulls de la jove es van enterbolir i ell va apropar els llavis ressecs a la seva galta, però abans que pogués fer-li el petó vaig saltar-li al damunt i en un tres i no res, ja el tenia estirat a terra, emmanillat i la pipa apuntant-li al cervell. Què s’havia cregut aquell vell fastigós?
Vaig dreçar el cos, encara asseguda damunt del vell, esperant les paraules d’agraïment de la noia que plorava a llàgrima viva, però ella només deia:
—Avi, avi, estàs bé?
En aquest món, de desagraïts n’està ple!