Demà serà un altre dia

Mar de fons, només tu i jo mirant com el sol s'amaga rere l'horitzó. L'aigua està en calma, no fa gens de vent i sospitosament no hi ha ningú a la platja, ni cap vaixell d'aquests que treuen la brutícia de l'aigua. Tampoc hi ha meduses, ni taurons, al mar. Ni balenes. Tot està tranquil. Tot sembla una postal. És massa estrany, però s'hi està tan bé al teu costat! La posta de sol és gairebé tan bonica com tu. Tot és d'un color ataronjat que m'encanta. Tot és perfecte.
- T'estimo - em dius molt fluixet a l'orella.
- Jo també. - contesto regalant-te un somriure. I aleshores, t'acostes i em fas un petó. El primer petó? Sí, per fi. Magnífic. Tants cop ho havia somiat així... Somiat? Un altre cop no! Ara sonarà el despertador i ho espatllarà tot... I efectivament. Merda.
Em trobo obligada a obrir els ulls, i el llum, i a apagar el despertador aquest que em va regalar la meva tia pel meu aniversari... vaja porqueria de regal, vaig pensar... Mai havia odiat tant a un objecte. En fi. M'aixeco i faig com cada dia, tampoc cal que us expliqui què faig cada dia. El que fa tothom en el període entre el despertar i anar a l'escola...
Bé, ja sóc dins la classe. Deixo la motxilla sobre la taula, amb ràbia. Tanco els ulls, "dimarts", penso. "Bon dia! Treu els llibres de matemàtiques, que ens ho passarem bé. I després què toca? Socials! Visca! I després? Anglès? Carai, un dia rodó. Sort que després vindrà pati... A no, que estem castigats... quina llàstima, però no et preocupis, que després vindrà el millor: Naturals..." (sospir).
A part d'aquest magnífic horari, tot segueix com sempre... La gent crida, salta per sobre les taules, alguns canten "flamenco", l'altre em treu els llibres del calaix i me'ls llença a terra... el pa de cada dia. Per postres tu ni m'has mirat. Res. Ni un trist "hola". No et molestis, gràcies. En fi. Traurem els llibres del calaix... a no, que els haig de recollir del terra, és veritat.
- Eh! Hi havia deures de mates? - pregunta algú, per la meva dreta.
- No sé. Si n'hi havia no els he fet. - intento dir, és clar que no m'ha sentit, amb tot el soroll que hi ha. Mal de cap, i a sobre algú confirma el que em temia. Hi havia deures de mates. Estúpides equacions... Aquest trimestre oblida't d'aprovar. Per fi arriba un professor. Intenta posar ordre. Res. Fa un crit. Rectifico: no era un professor, era una professora. El mal de cap puja de nivell. Em tanco en una bombolla, però de seguida algú la fa explotar amb un avió de paper. Jo vull tornar al llit... tirar el despertador per la finestra... tornar a somiar amb tu... però no. Crec que la professora de mates ha dit el meu nom. No pretendrà que corregeixi els deures, veritat? Doncs sí. "Ai, si ahir no hagués estat tant mandrosa i no m'hagués connectat al Messenger..." massa tard per lamentar-se.
- Jo no els entenia... - intento salvar-me'n.
- Ja saps que els has de fer sempre. Encara que no els entenguis, te'ls inventes. - em crida, a un pam de l'orella. Tot seguit ens esbronca a tot el "grup classe", però crec que a mi ja no em dirà res més. El cap m'està a punt d'explotar. I la ella segueix fent equacions... i els minuts passen d'un en un. Quan arribarà la una? Quan podré sortir d'aquí i distreure'm? A no, que per demà tinc cinquanta exercicis, dos exàmens i la de mates encara no ha posat els deures. I tot just estem a dimarts. Solució: a) faig veure que em desmaio, i de pas, salvo a la classe d'una hora de classe, cosa que m'agrairan. b) aguanto cinc hores més, total. c) no hi ha més, ho sento, hauràs d'escollir una de les anteriors. Em quedo amb la segona. En fi, ja que estem, giro la cadira una mica de costat i et miro, tampoc tinc res millor a fer... A veure si em mires tu, també, algun segle d'aquest. Si no fos per tu, no podria aguantar tot això...