DEL SUO VELOCE VOLO

DEL SUO VELOCE VOLO
Sonava una preciosa balada. Unes notes al piano: mandroses, lentes, indecises... jugaven a buscar-se sense massa empenta, però prompte es fonien en una frase petita, malenconiosa, que pareixia quedar-se en suspensió mentre esperava la veu d’Antony. La sentia imposant-se tímidament i dolça, omplir el silenci sense desfer- lo del tot, expandir-se suaument com si fos un lament que s’eixampla des de la fondària del record.
La pista de ball s’ha quedat buida i ella mira com els llums de colors dibuixen la seua geometria en un terra tan suggeridor i misteriós com la música que escolta amb delectació i dolor. Mentre, aquesta mena de sensualitat acústica la porta a un escenari ben diferent, d’una claredat evocadora d’atmosferes càlides i aromes humils. La veu de Battiato ocupa delicadament un espai en calma, “e chissà dove sarai amico”. Ella pot copsar el sentit de la seua apassionada i anònima existència, que es redueix a estimar molt, des d’una finestra sempre oberta a la pulsió de l’amor. Atresora una il·lusió que, junt a la nena, és allò més valuós que posseeix, una llum que l’ha guiada sempre. No més voldria que aquell ensurt no hagués passat mai. El cotxe arrossegant la moto, mentre s’escoltava a tot volum “el segle s’acaba, saturat de paràsits sense dignitat...” I la indignitat anava dins del vehicle i era covard. No més voldria tornar a abraçar-lo i no haver d’udolar mai més.
Ell s’acosta sense fer soroll i l’abraça molt tendrament, la mira i li pren les mans, mentre la veu la transporta en dolcíssim crescendo des d’un “inoblidable” que li travessa l’ànima tota. “Qualcosa un po’ di te/ mi è rimastro dentro...”



Hospital Clínic de València. Penombra. Una tele sense volum retransmet en directe la coronació de la filla de Felip VI; pudor de menjar sintètic i soroll de carrets que passen, corredors anodins.
-Mamà. Tens els ulls tan brillants ...
- Filla, et vull molt, però m’has de deixar anar. El papà ha vingut a veure’ns i vaig amb ell.