Declaracions d'amor

Una vella forma de manifestar simpatia per una donzella i de requerir-ne la conversa i la relació, era tirar-li als peus un mocador. Que ella el collís, indicava que acceptava la relació. Havia estat corrent de prendre per mullers noies de la borderia o de l'hospici. Quan es presentava un jove manifestant desig de maridar una asilada, tothom feia arrenglerar totes les noies casadores i el galant indicava la preferència tirant-li als peus el mocador. La tradició ens parla de Noguer de Segueró, el més ric hereu de Catalunya, que volgué mullerar-se i decidí fer-ho amb una noia de l'hospici de Girona. Per dissimular qui era, decidí vestir-se de pastor, la donzella per ell escollida, desdenyada a casar-se amb un pastor, donar un cop de peu al mocador; la companya del seu costat de bona gana el va recollir, indicant que acceptava el pastor per marit. El ric hereu manifestar el seu sentiment i digué:
-Tu seràs la mastressa del Noguer del Seguero, tu sabràs quantes unces caben en un mesuró.
També a Llofriu tenia entès que durant les sardanes, si el ballador oferia el mocador a una noia per agafar-s'hi en lloc de fer-ho directament amb la mà, equivalia a una declaració d'amor. Si ella l'admetia, acabat el ball es quedava el mocador i li tornava perfumat. Aquests mocadors eren qualificats com a mocadors d'enamorats.
Al ball dels mocadorets també es ballava al Pallars, sortien a ballar dues noies, sent les coses al revés, tiraven elles el mocador als peus del noi amb el que volien ballar. De la mateixa categoria era el ball del mocador, que ballaven els romeus de l'aplec de la Mare de Déu de Rocaprevera, a la Plana de Vic, i el del Marxant, propi dels fidels de Santa Marina , al camp de Tarragona.
Tothom també s'havia servit de les flors per galantejar i manifestar simpatia amorosa. La forma verbal "tirar floretes" equival a dir paraules dolces i amoroses.
Boniques i variants maneres de manifestar l'amor, en un altre relat ja havia parlat de la fira de l'amor, i aquí es manifesten varies maneres de demostrar aquest bell sentiment.
Veig que hi havien diverses maneres de manifestar l'amor, parlant amb una amiga d'un altre país del nord d'Europa, m'explicava que allà llençaven una pedra i el que la recollia ho acceptava.
Tinc entès que a Asturies, Pais Vasc i Aragó estava molt extès el costum que el fadrí festegi per la finestra i que per advertir la seva presència tirés una pedra al finestró. Per això lligo caps, i alguna vegada havia sentit el refrà: "qui tira pedretes, tira amoretes"
No sempre el noi ha sigut qui s'ho havia de treballar, en alguns pobles, en temps del matriarcat, era la dona qui es manifestava. Hi ha una llegenda universal sobre la qual la dona llença una poma al galant que vol seduïr. Tenien fins i tot, danses en les quals les dones demanan als homes que les treguin a dansar. Avui en dia, es balla d'una altra manera. Balla que ballaràs, i el primer dia al llit et fotaràs. I l'edemà et desenganyaràs.
Es una altra manera de fer, qui ho pensaria això a la meva època, que no et deixaves tocar ni un dit, amb prou feines la maneta, al cine acompanyat de la carabina, i abans de fer res havies de passar per l'altar. De totes maneres, per mi, lo clàssic es el més bonic, són unes altres il.lusions que de la manera moderna s'ensorren totes.