De vegades els ocells fan cagarades (3a part)

La sortida dels marroquins del cementiri va ser el senyal que Judes i el seu camarada esperaven per actuar. Ja feia una bona estona que bevien en silenci, esparracats de mala manera sobre l'estret parterre que envolta el panteó de la família Marro. Amb la primera botella de ginebra entre el pit i l'esquena i a punt ja d'enllestir la segona, Judes es va aixecar d'un salt i llançant l'ampolla cap a enrere va dir a l'Herodes: mira, començarem a cavar allà on caigui l'ampolla. Però l'ampolla va caure en tou, a certa distància d'on s'estaven i no es va trencar, de manera que ni van escoltar on queia ni la van saber localitzar en la negror. Però, també és veritat que l'Herodes no va fer res per buscar-la. El noi no estava per a subtileses i encara menys per a perdre el temps, així que va començar a cavar tot just on estava plantat. I només arrencar ja va fer mostra d'un caràcter indòmit. L'Herodes era implacable amb la pala a la mà. Pim, pam, pim pam; renoi, una autèntica màquina. Judes, incapaç de mantenir-se dempeus, assistia a l'espectacle a la gatzoneta, atònit, admirat per aquella exhibició de facultats físiques. Pim, pam... En un no-res l'Herodes ja treballava enfonsat fins a la cintura. Per fortuna la terra estava més solta de l'esperat i això facilitava molt les coses. I ja no se li veia ni el cap quan va cridar: Hòstia, aquí hi ha alguna cosa rara; passa'm el picot! Judes li va atansar l'eina i l'Herodes, d'un cop brutal, la hi va clavar fins la cabota. Va ser com un bussó de mitja tona llançat contra la porta d'un armari rober; la mateixa fressa; el mateix resultat. Què ha passat...? No en tinc ni idea, el picot s'ha embarrat amb no sé què... Doncs fot l'hi canya, home... Jo diria que això d'aquí és un bagul... Un bagul? Treu-lo, hòstia; treu-lo! L'Herodes va agafar de nou el mànec del picot i va estirar amb totes les seves forces. Va provar vàries vegades però, res; no hi havia manera. Hòsties, tio; baixa i fes-me una mà! Judes va saltar a la fossa. Deixa'm a mi, que més val manya que força, i dient això va fer una forta trepitjada sobre l'esquerda per on s'enfonsava el picot. I després una altra, i una altra més, fins que la tossuda fusta es va fer esberles. Aleshores, d'una estrebada, Judes va poder treure l'eina. Però el picot no va tornar sol. Amb la inèrcia de l'impuls el picot va quedar alçat a dues mans sobre el cap del Judes amb alguna cosa semblant a una carabasseta enforquillada a la punta. I és que el punxó de l'eina s'havia introduït per la conca d'un ull del que sense ser encara una calavera anava ben encaminat a ser-ho, i l'havia desencaixat de la resta de l'esquelet. Era el cap esborronat i mig podrit de l'àvia d'en Perutxo, morta encara no feia ni dues setmanes, que s'alçava fent clac-clac sota la incrèdula mirada d'aquells improvisats rebentadors de tombes. Sí; el cap de l'àvia d'en Perutxo en una pica! L'àvia d'en Perutxo! Aquella entranyable velleta de no gaire més d'un metre d'alçada, que a penes no arribava als trenta quilos...! Quan el seu net s'assabenti d'aquest tropell correrà la sang. Aquell noi era superlatiu en tots els aspectes menys en un: agudesa intel·lectual.

Absents de qualsevol prejudici moral, Judes i l'Herodes es van dedicar a jugar amb el seu trofeu fins avorrir-se. Mira, mira.., la toco com el Maradona! I quan es van cansar el propi Judes es va encarregar de llançar-lo ben lluny d'una experta sabatada. Amb la trompada, la mandíbula desdentada i les penjarelles de pell i cabells que encara resistien van guimbar metres amunt per caure escampades arreu, una mica aquí, una mica allà... La resta de la calavera va rodolar cementiri avall emetent una rara xerinola semblant a la d'un sonall, i es va perdre de vista a tota pressa. L'Herodes, ben bé com una criatura, s'ho passava pipa regirant entre els ossaments. Judes, en canvi, es va estimar més deixar-ho córrer i en un buf de sensatesa va començar a escodrinyar pels voltants del forat buscant alguna pista que li aclarís a qui carai havien desenterrat. I és clar! Això explicava perquè havia estat tan fàcil obrir el forat. Però, per què no tenia làpida, aquesta tomba de merda? Judes ignorava que les làpides s'encarreguen a la ciutat i que no les porten abans d'un mes. I tampoc no sabia que mentre la làpida no arribava, Mateu tenia per costum escriure el nom del mort en un lleny que clavava vertical sobre la capçalera de la tomba. Judes buscava una raó i la seva tossuderia va tenir premi en topar finalment amb la fusta. La foscor i la brutícia no ajudaven gaire però, no obstant això va poder llegir: Encarnació Eduarda Cortés Facundo. Cortés Facundo... (?) Mmm, em sona, em resulta fami... L'hòstia! Però, si és l'àvia del burro d'en Perutxo! Hem desenterrat l'àvia del Perutxo, tio! Judes no podia presentar-se davant l'alcalde i dir-li que enterraria a Mateu en un forat on poc abans havia fet desallotjat l'àvia del Perutxo. I no és que no li rondés la idea pel cap però, ves a saber, igual el net no entenia la broma.

El més prudent seria deixar les coses com estaven, que en Perutxo era molt rar. I molt bèstia també. Escolta, Herodes, deixa de jugar amb això d'una vegada i puja, que hem de tancar el forat... Tancar-lo? Però, si està de puta mare...! No siguis ruc, home. Cal tancar-lo i obrir-ne un altre una mica més enllà; en aquell espai buit... I una merda! Jo no foto una palada més per trenta putos euros. A més, me'n vaig, que he de rentar-me les mans. Mira com les tinc...! Estàs de conya, tio? Vine cap aquí, cabró.., va dir Judes al temps que posava la mà a l'espatlla del seu col·lega. En resposta, l'Herodes, tot enrabiat, es va girar en sec i li va ventar un cop de puny en el nas que el va enviar a fer companyia a l'àvia d'en Perutxo. I sense més, l'Herodes va escampar la boira en silenci. Hom es diria que per a rentar-se les mans. Van haver de passar almenys cinc minuts abans que Judes no pogués asseure's en el fons del forat, encara atordit per la garrotada. El seu nas era un tomàquet rebentat, sagnant i adolorit, talment com la seva jactància, i el seu cap semblava estar a punt d'explotar. Judes va passar una bona estona en el fons d'aquella tomba reciclada abans de trobar-se en condicions de poder sortir. Un cop fora, amb prou feines però, vacil·lant, estrenyent-se fortament el cap per les temples amb totes dues mans, va marxar del cementiri i, de mica en mica, va anar vorejant la tàpia fins que va ensopegar amb la seva moto. I allà es va quedar, arraulit i llastimós, com un gos apallissat. Mitja hora més tard Judes agafava la carretera embogit encara pel cop i la ginebra, decidit a no tornar a aquell poble merdós per molt, molt de temps.

El diumenge es va despertar nuvolós i més fred del que es habitual en aquesta època de l'any. Feliu, un pastor de cabres retirat a qui tothom reconeixia un do especial, ja havia aventurat pluja pel capvespre i aquest home no solia equivocar-se en els seus pronòstics. Don Maties, l'Amat i el rector s'havien citat a les dotze en el casino per fer l'aperitiu i acabar de lligar caps en relació al dispositiu fúnebre de Mateu. Per començar, la Missa de difunts. Millor no demorar-se gaire i començar-la aviat, no sigui que la tarda se'ns tiri al damunt i amb ella l'aigua. En això tothom semblava estar d'acord: la Missa doncs, a les cinc. No, no; millor a les quatre, i la cerimònia més aviat concisa, que després de tot i a falta de parentela no n'hi haurà més presència que la nostra... Què vol dir vostè, amb això de concisa? preguntà mossèn Tomàs a l'alcalde. Breu, curteta, va respondre. I no content amb això don Maties va afegir: el que vull dir és que no perdem el temps en gaires floritures... Fioritures---? Floritures, mossèn, he dit flo. Flo-ri-tu-res... Ve a ser el mateix senyor alcalde, però, què vol dir amb això? insistia el capellà, cada cop més picat. Doncs, ni menys ni més que ens deixem estar de romanços i anem per feina.

En veure que la cosa derivaria en conflicte, l'Amat va intervenir per apaivagar els ànims. Res, cap problema senyors, que sobre aquest punt tots estem d'acord. La Missa no serà gaire llarga, oi que no, mossèn Tomàs? No cal insistir més, don Maties; segurament don Tomàs ja hi comptava, oi mossèn? Oi, que tinc raó...? Sí, Amat; vas bé, ja hi comptava: la Missa serà a les quatre. Mossèn Tomàs es va sentir una mica decebut doncs pretenia aprofitar la Missa ordinària de les cinc per acomiadar Mateu amb una mica de calor humana, en presència dels parroquians de costum. Però amb una condició, va afegir el capellà a última hora. La cerimònia fúnebre començarà puntualment a les quatre i serà concisa si a canvi sóc eximit d'oferir el tradicional respons en el mateix cementiri, tot just abans de l'enterrament pròpiament dit. Pensin que també hauré de dir Missa a les cinc. Molt bé, d'acord; eximit sia Mossèn Tomàs. Mitja hora abans de començar amb la cerimònia don Maties hauria de traslladat el taüt a l'església. N'hi haurà prou amb deixar-lo en el pòrtic, va dir l'alcalde. Usarem els cavallets sobre els quals muntem el Pessebre, així serà més fàcil i ràpida la tornada a la camioneta un cop celebrada la Missa... Ah! Això sí que no; aixòoo sí que no! Va replicar el mossèn, encara dolgut pels anteriors comentaris de l'alcalde. La Missa com Déu mana; sinó, ja poden dir-la vostès, la Missa... Home, don Tomàs.., és que dur-lo davant l'altar serà força enutjós; pensi que només serem tres i que abans caldrà apartar els bancs del centre per poder passar amb la caixa... Què no! Em nego a dir Missa en el pòrtic, com si féssim el tret de sortida a l'enterrament de la sardina. I a més, en Mateu es mereix un tracte més respectuós... Bueno, don Tomàs; com vostè vulgui, digué l'alcalde en un to reparador que el mossèn va agrair. A la poca estona, als tres que van iniciar l'aperitiu es van sumar tres més, d'un en un, fins completar un sextet: en Pep perquè s'havia obligat amb el seu cap i no li podia fallar; en Santiago, perquè havia de fer honor a la seva condició de tècnic munic
ipal, i finalment el meteoròleg aficionat que, per ser un bon amic d'en Mateu i un cop assabentat del que es preparava, també va voler aportar el seu òbol. Bé; comptat i debatut. En primer lloc dur el taüt a l'església -a quarts de quatre ja estarà allà-, després una breu cerimònia religiosa i tot seguit el taüt que vola de nou a la camioneta per arribar al cementiri sobre quarts de cinc. Mitja hora per enterrar-lo i au, de tornada al poble més o menys a les cinc. I tots cap a casa, que estarà a punt de ploure a bots i barrals, va afegir el Feliu. Perfecte. Cues i caps lligats, la colla va passar del contingent al veritablement important: la champions league.

Tres quarts de quatre i ja feia estona que primer mossèn Tomàs i més tard també l'Amat, s'esperaven nerviosos a la porta del temple parroquial. No havien acordat que a dos quarts don Maties ja hauria traslladat al difunt a l'església per a poder començar la cerimònia sobre les quatre? La tensió començava a prendre forma. Per sort tot va quedar en simple preocupació perquè no gaires minuts més tard, gairebé vint sobre l'hora acordada, aparegué per fi la furgoneta. Però, en veure-la el mossèn i l'industrial de la fruita quedaren garratibats, de pasta de moniato. Observada de cara, la Toyota semblava tenir orelles perquè transportava el taüt travessat a la palangana, perpendicular en sentit de la marxa, malament amarrat darrere la cabina. Don Maties conduïa, Santiago l'acompanyava a la cabina i al darrere Pep i Feliu viatjaven dempeus curant que el taüt no fos d'un costat a l'altre amb els vaivens del trasllat.

Per l'amor de Déu! Aquestes no són maneres de dur aquestes coses, don Maties, li va dir un apesarat mossèn Tomàs a l'alcalde. I a més, quina classe de taüt és aquest? Però, si.., si sembla una caixa d'aquelles d'embalar la fruita...? És el taüt més baratet; està fet de fusta de pi don Tomàs. Tranquil·litzi's. No s'ha de preocupar vostè perquè aquest taüt és tan resistent com el que més. I tan digne, es va disculpar don Maties amb certa desgana. Jo, aquest matí, ja el vaig advertir, a l'alcalde, va apuntar l'Amat amb timidesa; ja li vaig dir que a mi m'era igual pagar-ne un de més car... Quina vergonya, va concloure el ministre de l'església, si almenys l'haguessin pintat de fosc; i ara que m'hi fixo, però si és un taüt laic, aquest! És escandalós; ni tan sols han tingut la decència de posar-li una creu sobre la tapa...! Bueno, anem per feina, s'apressava don Maties mentre treia un guix de la butxaca i dibuixava precipitadament una creu sobre el fèretre. Que entre una cosa i l'altra ens donaran les tantes i Mateu sense enterrar.., va rematar. I a més, tant valdrà si la caixa és de pi o de caoba, penso jo. Estarà vostè d'acord en què el que importa de debò és que Mateu trobi el descans que tant es mereix i la pau eterna, oi don Tomàs? Tinc o no tinc raó, pare? Impiu; demà el vull aquí per a rebre'l en confessió. A les sis l'estaré esperant... D'acord, pare; d'acord. Però ara posem fil a l'agulla.

Mossèn Tomàs es va afanyar en preparar una cerimònia especialment commovedora; volia compensar la falta d'una comitiva més compromesa i respectuosa amb el difunt amb un entorn amable, lluminós i càlid. Es va prendre molta cura en què l'aspecte de l'església fos el de les grans ocasions: flors del seu mateix hort, llums i un acompanyament musical sorprenentment encertat. I com a prova de responsabilitat solidària, ell ja se'n havia encarregat de modificar la situació dels bancs per facilitar el pas de la comitiva fins l'altar. En les seves paraules, mossèn Tomàs va evocar Mateu com un home bo i senzill que un bon dia va arribar al poble ningú no sap d'on, i es va quedar per sempre. El va recordar com un home amb qui es podia contar en qualsevol moment, dialogant, generós, disposat sempre a sacrificar-se pels seus veïns. Ningú no va entendre mai perquè Mateu, una persona tan prudent i cultivada, va optar per viure en aquest oblidat racó del món; i encara menys perquè va acceptar fer d'enterrador. La Missa de difunts va ser emocionant i breu: vint-i-cinc minuts exactes. Vint-i-cinc minuts que van fer que don Tomàs se sentís més orgullós que mai de ser el que era, un humil rector de poble.

Acabada la cerimònia, don Maties va assumir de nou el comandament del seguici mortuori. Hi anaven una mica retardats. Tot just faltava un quart d'hora per a la Missa de les cinc i a mossèn Tomàs no li quedava temps per recompondre l'ordre natural de les coses dintre de l'església. Però avui no importava; n'hi hauria prou amb aparellar novament la bancada. Avui, la Missa de les cinc se celebrarà en un ambient més adornat i càlid que de costum. A través dels altaveus del temple encara sonava el Réquiem de Fauré -In paradisum- quan el temut moment va arribar. Feliu, Pep, Santiago i el propi don Maties es van tirar el taüt a becoll i enfilaren cap a la sortida amb tanta pressa com malaptesa. Don Maties, sensiblement més baix que els seus "partenaires", havia de sostenir la caixa més d'un pam per sobre de la seva espatlla, a pes, aixecant els seus tremolosos i curts braços en un esforç que ni per edat ni per destresa estava en condicions de suportar més enllà d'un parell de minuts. Aquesta circumstància i la falta de pràctica feia que el desigual i ziczaguejant pas de la comitiva fúnebre per l'església resultés temerari i grotesc a parts iguals. Per fortuna, des de l'altar fins a la camioneta no havia més de cent cinquanta metres perquè, d'haver-ne hagut algun de més, don Maties hauria rebentat i la conseqüència hauria estat tràgica. Com tothom imaginava, don Tomàs no va tolerar que el fèretre fos col·locat transversalment a la camioneta, de manera que no va haver més remei que dipositar-lo en sentit longitudinal sobre el calaix del vehicle. El resultat va ser que el taüt sobresortia gairebé un metre pel darrere, amb el risc que això comportava. En vista d'això Don Maties va insistir en col·locar-lo novament tal i com va venir, però no hi va haver cas. Mossèn Tomàs va sostenir amb tota la vehemència de la qual era capaç, que transportar el taüt transversalment com si fos una vulgar càrrega de fusta, no solament era immoral sinó també un insult per en Mateu i per ell mateix.

Arribades les coses a aquest extrem a ningú sorprendrà que, davant el dubte, els acòlits optessin per donar la raó a l'autoritat de més pes: això és, al capellà. Apa, don Maties, que si vostè condueix a poc a poc tot anirà perfectament, deia l'Amat sempre conciliador. A més, podríem fer una cosa, va afegir mentre es girava cap als altres amb mig somriure fals, en Pep i en Feliu poden encamellar-se sobre el taüt i fer de contrapès... Encamellar-se sobre el fèretre? va sospirar mossèn Tomàs, incrèdul. Vol dir, com si cavalquessin? Però.., ja sap vostè el que diu, Amat? Déu meu; em faig creus... Però, què tenen vostès? Se'n adonen de la gravetat del que pretenen? Això és una infàmia! Déu els perdoni perquè a mi em costarà moltíssim, em poden ben creure. Adéu, prefereixo no saber-ne res més. Pregaré a Déu per les seves ànimes, descastats! I dient això mossèn Tomàs va entrar a l'església visiblement irat.

L'actitud decidida i digna del rector feu reflexionar tothom, és cert; però, què hi podien fer? Dur les despulles de Mateu transversalment estava malament, i fer-ho en sentit longitudinal tampoc millorava gaire les coses. En qualsevol cas no tenien alternativa. En bona hora ens acordem del cotxe mortuori que per aquestes ocasions es contracta a la capital. I al cap i a la fi, l'única cosa que pretenia don Maties era resoldre el problema de la millor manera possible. Ja se sap.., era dissabte i contractar l'enterrament a través de la funerària resultava caríssim. I Mateu no tenia ningú; vivia de lloguer, no pagava assegurança, tampoc no tenia béns... A qui podia importar que l'enterrament fos una tasca de tots? Es diria, fins i tot, que d'aquesta manera resultava molt més entranyable... Déu meu! Quarts de sis! A aquestes hores Mateu ja hauria d'haver rebut sepultura. Au, va, deixeu-lo com està, va dir l'alcalde. Pep; tu i el Feliu a la caixa del cotxe! La resta a la cabina, que se'ns farà la fosca com no ens afanyem. Amb la pressa la camioneta va arrencar bruscament i no es va poder evitar que el taüt es desequilibrés i amb la inèrcia rellisqués cap a enrere i pengés del vehicle. Als crits d'en Feliu va reaccionar don Maties amb una frenada seca que per fortuna va evitar que el fèretre caigués totalment a terra. La capçalera del taüt va copejar violentament sobre l'asfalt mentre l'altre extrem se sostenia precàriament sobre la vora posterior del portaló de la palangana de la Toyota. Quanta malaptesa! Havien carregat el taüt pels peus, deixant que la part que acollia el cap i el tòrax de Mateu pengés en el buit. A més, ni Pep ni Feliu van gosar asseure's a cavall, a sobre. Per vergonya, més que res.

El desastre s'explicava per sí sol. Afortunadament el taüt estava ben fet i no es va obrir; tan sols es va esquerdar pels cantons que van haver de suportar el cop. Quina calamitat, maleït sia! Als xiscles, primer d'en Feliu i després de l'alcalde, van respondre en primer lloc els que arribaven tard a Missa. Què passa, què passa? Després es va sumar la clientela alarmada del bar els Coloms, que estava gairebé enfront d'on succeí la desgràcia. I la gent que sortia de casa seva atreta per la cridòria del carrer... Un escàndol; don Maties, enrogit d'ira i ràbia, gesticulava com un boig. Santiago, al seu costat, el volia tranquil·litzar, i l'Amat, a una prudent distància, desitjant desaparèixer. Tal era el panorama. Faríeu bé d'amarrar el taüt abans de no tornar-lo a col·locar a la camioneta, cridà una veu anònima; no sigui que en aixecar-lo s'estripi i us veieu obligats a enterrar Mateu embolicat en una catifa. Ja està bé de facècies, que això és molt seriós, s'indignava Feliu. Hi ha algú, que tingui una corda a mà? va preguntar malgrat tot. Al voltant de la furgoneta la gent s'arremolinava i no parava. Ar
a sortien fins i tot de la pròpia església, una cosa insòlita. I temerària, sabent com les hi gasta mossèn Tomàs. Què hi ha? Què passa? Sembla que han llençat un mort. Que han llançat un mort? No home; no l'han llençat, és que se'ls hi ha caigut. D'on ha caigut el mort? Què hi diuen, que algú ha caigut mort? Qui, diuen que ha caigut mort? Quina desgràcia; primer en Mateu i ara aquest! No somos nadie. Ningú no està estalvi de res en aquesta vida. I és que quan t'arriba l'hora, és que t'hi arriba! Una ànima de càntir, menys caritativa que delatora, no es va poder estar un segon i a corre cuita va entrar a l'església per murmurar-li a mossèn Tomàs, mentre celebrava, que algú s'acabava de morir sobtadament en el carrer, així, de cop, al bell mig de la plaça. Déu meu, va gemegar el sacerdot, que va interrompre l'ofici i sense més contemplacions s'abocà precipitadament cap a la porta.

En veure córrer d'aquesta manera al seu director espiritual, molts dels feligresos van decidir seguir-lo entre el temor i la curiositat. Via fora, via fora; deixeu pas a mossèn Tomàs, cridaven alguns mentre el rector s'obria camí entre la gentada que tot ho emplenava. Au Maria puríssima! Va cridar mossèn Tomàs quan la palmària i cruel realitat es va desvetllar a la fi davant dels seus ulls. Au Maria santíssima, repetia sense parar, senyant-se compulsivament un cop i un altre. Miserables, què heu fet! És que no teniu entranyes? Pobre Mateu, que al cel hi sigui. Miseraaables! Si us plau don Tomàs, tranquil·litzi's; ha estat un accident. Ho resoldrem de seguida, no s'amoïni, s'esforçava l'Amat visiblement avergonyit. Mentrestant Santiago i sobretot l'alcalde, vociferaven com a possessos per a què la gent escampés la boira i els deixés recompondre les coses; empenyien, amenaçaven, insultaven.., tot en va. El caos es feu l'amo de la situació.