De nits

Vaja, quin to surrealista i alhora de to real i divertit. Cada vegada em costa menys comprendre les teves inquietuds i la teva diversió en els teus relats. El que expliques ho llegeixo amb admiració i molta curiositat. Els teus relats són encantadors, Silvia!


Sergi

Merci pel comentari, Silvia. Ara m'ha donat per llegir i comentar a d'altra gent que no conec i fa dos dies vaig pensar: però vaja, et vaig a comentar a tu i a un parell més dels de sempre! No em vull perdre!


Sergi

Mira que t'he llegit vegades però sempre em sorprens amb algun adjectiu, amb algun substantiu, amb alguna comparança o bé, senzillament escrivint d'aquesta manera tan especial en la qual les paraules prenen vida per esdevenir protagonistes absolutes del text, evocant conflictes no resolts, idees obsessives, insectes que deuen ser metàfores indesxifrables. L'atmosfera, l'atmosfera, el màgic moment en el que t'hi trobes, en el que ja ets a dins i vius, experimentes el mateix que l'autor i llavors apareixen els teus fantasmes personals, els teus "bitxos" particulars, allò que perviu en algun racó de l'inconscient. No sé si serà recomanable la teva lectura, però que és única, original, pròpia i magnífica, segur.
Un petó!

Quan de temps! ; m'agrada sobretot: " Vividors sense identitat. Jo sóc aquí perquè simplement no tinc enlloc més on anar, i perquè el meu desordre intern anhela un lloc blaumarí i bigarrat com aquest." escrius molt bé, no em cansaré de repetir-ho !, per cert em vaig llegir el relat aquell que li vas passar al meu pare, es molt bo. Hauries de vendre llibres, arribaries molt lluny.
Una abraçada, Eva.

Hola crack.
Aquest relat ... em recorda al 'Vulpes : aquesta claustrofòbia, aquest viure enlloc, aquesta desesperació que traspua la narració …
Però em deixa inquiet, fora de joc. Qui és que parla? Un monja de clausura (ficus gegants del claustre ?) , una persona empresonada ? ufff
Deixant de banda l’art de la paraula que tu domines, ostres Silvia, que dificil aquest relat; no sé per on agafar-lo.
Tot i que, sé i accepto de bon grat que no tot cal que s’entengui, de fet cal que sigui així, no cal que tot tingui una explicació, una causa-efecte, una explicació … no cal, de la mateixa manera que no cal raonar la bellesa. Per mi aquest és un relat estrany, inhòspit, pertorbador … , però basicament bell.

Una cosa que tinc clara és que llegint Allan Lee, a més de flipar en colors, s’aprèn l'Òstia d’animalons, bitxitos, cuques diverses i ‘bio-essers en general.

Un Petonet crack.

Ps.
Partenogènesi
[biol] Varietat de la reproducció sexual que consisteix en el desenvolupament d'un gàmeta fins a arribar a formar un individu adult, és a dir, sense que hi hagi fecundació.

Vividor sense identitat? Aquest soc jo que m'amago rera un pseudòniùm pseudonimament artístic ...
I mai sabràs a on sóc... perquè simplement no tinc més lloc que el virtual.
Que el meu desordre no és pas blaumarí i sí bigarrat de malsons acumulats i d'anys estesos ...
Pots escriure'm a Lesplanes@gmail.com

Un món petit, microscòpic, que a simple vista no es pot veure. Necessitem un microscopi potent per a poder-ho fer. Però aquest món petit, i tu ho saps molt bé, té una gran i preciosa vida. La teva literatura és una mica això, un món per a descobrir que s'ha de mirar amb lupa. Una meravella de relat! Abraçades.

aleix

Una mica claustrofòbic que deu ser representació de la societat de fora (amb els seus bactèris i cotxinilles!)
En un racó d'aquest "laboratori" (subterrani?) ple d'maginació hi ha espai per viure-hi i per deixar-hi els maldecaps! No deixa de ser un lloc cobert i amb calefacció!

Quan et submeregeixen en un univers com aquest que aquí ens descrius, aquest món blaumarí i bigarrat, un món amb olors, tactes -molt de tacte aquí-, i imatges que semblen provenir d'una lupa gegantina, saps immediatament que et trobes en paratges familiars. paratges que, malgrat conèxier ja -la seva aroma, la seva textura- saps també que mai deixaran de sorprendre't i de fer-te reflexionar. perquè et sents com a desplaçat de la teva localització habituals, de la perspectiva a la que estàs acostumat, i no és sense una vaga inquietud indefinible que aprens a mirar de nou el que t'envolta.
Això és literatura amb majúscules!

Una abraçada,
franz

Recollons, quint text! M'apunte a fer teatre sota els arbres -siguen quin siguen- del claustre!

Salut i rebolica!