De cap a peus

De cap a peus
Sembla que algú va llegir el meu últim relat titulat “El meu mal de cap” ja que n’he rebut algun comentari. Això m’impulsa a reincidir, vull dir a explicar-vos un altre mal que he patit. Si penseu que sóc massa egocèntrica us en demano excuses, ai vès, si són les coses que em passen...
Doncs resulta que al bloc de pisos on visc estan fent obres per facilitar la mobilitat, cosa que ha implicat refer el tram d’escala des del primer pis fins a baix. Doncs bé, a mi no se’m va ocórrer res més que agafar l’ascensor fins al primer pis (jo visc al segon) i després baixar a peu per estrenar el tram nou. I tant que el vaig estrenar! Cap al final l’escala fa com si fos de cargol amb graons més amples de la banda de la paret que de l’altra, a més la barana, encara sense acabar, no arribava al final i a més a més al terra hi havia molta pols. Totes aquestes qüestions van provocar que jo rellisqués i caigués, rodolant, uns quatre graons de cop. I me´n vaig donar un de ben gros de cop! Vaig quedar estesa a terra, tremolant i petant de dents (no sé perquè) i no em podia aixecar. Per sort aviat vaig sentir que baixava l’ascensor. Es va obrir la porta i va sortir-ne el veí més vellet i malalt de l’edifici. En veure’m es va quedar parat, va fer un parell de passos i va dir:
-Si es vol agafar al meu bastó... jo no puc pas fer res més per ajudar-la.
I sí, amb l’ajuda d’aquell bastó vaig aixecar una mica el pompis fins a dipositar-lo a l’últim graó de l’escala. Allà vaig reposar una estona fins que se´m va passar el tremolor i sempre amb l’ajut del bastó vaig poder arribar fins a l’ascensor i entrar a casa.
Era aquella setmana, plena de festes, de primers de desembre i tots els meus fills i alguns veïns eren fora. Així que vaig telefonar a un amic traumatòleg, encara que jubilat i ell i senyora em van venir a veure. Ella em va fer les compres que jo pretenia fer aquell dia i ell va examinar el meu genoll després de dubtar, ja que jo (trastornada com estava) vaig dir que havia topat a la “pròstata”, quan volia dir a la pròtesi. Va dir que tornaria a la tarda, perquè a vegades al cap d’unes hores s’accentua el mal. I sí que va tornar, aconsellant-me després que m’anés a fer una radiografia per assegurar que tot estava correcte. Així ho vaig fer, acompanyada per un dels meus fills que ja havia tornat.
Em van dir que la radio havia sortit prou bé, però que podia ser que l’inflamació es convertís en líquid i que la seva extracció havent-hi la pròtesi podia provocar infecció i això podia ser perillós. Atenció, repòs, gel i antiinflamatoris, almenys una setmana i a veure si hi hauria sort. Que sembla que sí que n`hi ha. I ara la barana ja toca a terra i la pols ja l’han escombrada, però jo penso arribar a baix sempre més amb l’ascensor, ei, sempre que funcioni, perquè em descuidava de dir-vos que a l’hora d’anar a la consulta resulta que s’havia espatllat i vam haver d’esperar que reparessin l’avaria. Que oportú, no? però no patiu que el genoll ja quasi no em molesta i fins i tot se m’ha passat, almenys de moment, el mal de cap. Que no es pot tenir tot! I jo tot això us ho explico a vosaltres, relataires, per què sí, perquè sou els meus amics,o no?