De camí

Quan guaito per la finestra
la vista se'm fa llarga i la memòria es desperta.
El camí pot ser greu, i també planer,
les agulles poden córrer i córrer al voltant del Sol
però ambtot, tant se val, l'esguard a la fi es fon en l'horitzó.

Línies i formes capritxoses s'alternen: és el sino de la natura.
Verdoses, descomunals valls s'eixamplen enllà
sense conéixer de marques i fronteres.
Aprop, ben bé a tocar, arbrades de faigs, pollancres i alsines
s'aixequen i semblen gegants apunt de dançar;
executant pausats i rítmics moviments apresos,
són majestuosos, sens més, en el seu llarg i etern saludar.
Al mateix temps, fan ombra i beuen d'un fidel aliat:
el riu, que els hi torna suaument sa imatge en son clar emmirallar.
I allà, al fons, testimoni i tanmateix protagonista de tal panorama
resplandeix el foc, la flama solar que calenta,
il·lumina i dóna vida als éssers en dilatat caminar.

La mirada se'm perd en aquestes natures,
i el silenci es fa rei.
Acompanyat resto emperò, del remor de les branques,
del pausat transitar del vent, s'aire en moviment,
i el continu i gentil "cri-cri" dels grills en estació escaient.
Concòrdia, serenor, pau, equilibri i calma
són sensacions adients per descriure tal sentiment.
La ruta, segons es miri, pot estirar-se molt, o ben poc,
tant és: un ja s'ha trobat a sí mateix.