Daviiid!

Sempre havia pensat que els casaments eren absurds, i se'n reia, però aquesta vegada era ella qui havia de pujar a l'altar. Amb un vestit de núvia excessiu, s'estava d'empeus davant el mirall enorme a la saleta de l'església que els havien deixat per fer els darrers retocs.
Deixeu-me sola, sisplau, va demanar a la cort de dones esbojarrades i cridaneres que l'envoltaven i maquillaven sense ordre ni raó de ser.
Es va mirar al mirall, i amb la cua de seda cardada del vestit va treure's tot el maquillatge, deixant al descobert les profundes ulleres fosques que les nits de migranya havien tatuat al seu rostre.
David!- va cridar. -DAVIIIIIID!
Quan el va tenir davant, amb l'esmòquing color crema i les celles tenyides de marró, va somriure, se li va acostar i va dir-li a cau d'orella:
- Ja no t'estimo.