les coses s'han de treure, que si ens les guardem, fan mal

Diuen que s'ha de parlar. Que les coses s'han de treure. Que si ens les guardem fan mal.

Jo dic que no sé si vull parlar, no sé si vull treure, no sé si vull recordar.
Imatges de portes esbotzades, regalim de sang per les rajoles, ecos de crits ja apagats, morats als braços i a les cames, amb les ditades assenyalant el punt exacte per on va començar a trencar-te l'ànima.
Una opacitat als ulls sense explicació científica, una por a tornar a sentir, una vergonya terrible del que una ha viscut.

Qui són ells, que no en ténen ni la més mínima idea del que és, per dir-nos que en parlem, que s'ha de parlar, que les coses s'han de treure?
Què cony saben. Asseguts darrere una gran taula en un ampli i lluminós despatx, que tots paguem amb els impostos, dissenyant el nou cartell publicitari de la nova campanya del partit polític de torn.

Que comencin per fer algo al respecte. I potser, quan les coses comencin a canviar, nosaltres parlarem. Però res d'exigir acció per part de les víctimes i deixar-ho així, què coi. Si tant els preocupa, que se'n ocupin. I sinó, que no ens maregin tant.