El llapis de l'avi Jaume.

L'avi Jaume sempre seia al graó d'entrada a casa després de sopar, amb un escuradents a la boca i un llapis darrere l'orella dreta, encara que ara ja no el necessitava. L'avi havia estat fuster i li agradava sortir a prendre l'aire al carrer abans de tornar-se a tancar a casa. Estava tan acostumat a entrar i sortir que ara se li feia estrany estar jubilat. I més encara estar sol.
Per sort, tenia 3 nets que el distreien. La Maria, ja adolescent, l'Albert el mitjà i en Pau que era el petit i el més bitxo de tots.
Tenia 5 anyets i es quedava embadalit escoltant les històries fantàstiques que explicava l'avi.
Sempre li preguntava: “Avi, perquè portes el llapis darrere l'orella?” d'una manera quasi inintel·ligible, però l'avi Jaume sabia quina seria la pregunta, un cop més.
Se l'asseia al costat, al mateix graó. L’avi era un home gros, corpulent, i allà en Pau es veia petit.
L’avi li deia, mentre li ensenyava el llapis: “Mira Pau saps què és un amulet?”
En Pau feia que no amb el cap, tot i que ja havia sentit aquella història desenes de cops.
"Doncs, Pau, el meu llapis és el meu amulet, sempre m'ha portat sort. Només me'l trec per dormir i per dutxar-me. Però de seguida que puc el torno a agafar. L'he portat tota la vida i tota la vida he tingut feina i salut."
"Però, avi, ara no tens feina?"
"Com que no? Ara faig d'avi! La feina més important de la meva vida!"
L’avi li dedicava un somriure dolç,
En Pau es quedava pensatiu. Ell no en tenia cap d'amulet. Pensava que algun dia en voldria tenir un. Potser era cosa dels grans.
De vegades quan es creuava amb altres avis del poble els mirava les orelles per si ells també portaven un amulet. Però no.
Un dia l'avi Jaume va morir. Quan la seva mare li ho va dir, va esclafar a plorar. Sanglotava. I deia alguna cosa d'un llapis. “Què dius Pauet?”
“Que ha perdut el llapis l'avi?”
La mare se'l va mirar amb un somriure trist.
“Sí, rei, l'avi ha perdut el llapis.”