La maleïda inspiració

Avui he sortit a passejar buscant la maleïda inspiració. Feia massa dies que no podia escriure ni una ratlla.
M'he llevat, m'he col·locat un xandall i sense ni rentar-me la cara, he sortit de casa. Feia la gelor d'un matí de febrer, encara no eren ni les 8. El sol intentava sense èxit escalfar la pell de la meva cara.
He caminat fins al mar, la platja estava sense ni una ànima, el mar tranquil, avorrit diria, el cel d'un blau cel massa de manual.
No podia aferrar-me a res que m'inspirés, més que la soledat i el silenci que han estat els únics que m'han acompanyat des que he sortit de casa.
Després d'una bona estona, amb aquesta decepció a la butxaca he tornat cap a casa.
He fet les meves rutines matineres més elementals que abans amb l'avidesa de la inspiració m'havia saltat, fer el llit, dutxar-me, un cop m'havia eixugat el cabell d'una manera simbòlica com sempre faig, m'he rentat les dents.
Encara amb el barnús, m'he vist reflectida al mirall.
Per fi, aquí, és aquí, és aquí on és.La meva cara, ara fresca, desperta, però amb tots els senyals de les històries viscudes, cada arruga és una pena o una alegria que m'ha portat la vida. Cada reflex en la mirada és el reflex de tots els somnis i els malsons oblidats.
La inspiració és aquí en mi davant del mirall, el mirall em torna una imatge de mi pulcre i sense enganys. Som nosaltres qui li posem tots els matisos, des dels cruels inquisidors fins als més dolços amb el cor enamorat.
Un premi que ens toca cada dia i que no cada dia aprofitem, un mirall davant nostre i una ànima reflectida. Mirem-nos més! En nosaltres dorm el poder de què desitgem.