Cròniques de l’alter ego [4]: Del gris al negre

La d’avui ha estat una trobada inesperada. En Watson, proveït d’un munt de fotografies en blanc i negre, m’ha portat al context d’un temps paradoxal, una mena de parèntesi vital i equívoc alhora, als meus vuit anys de seminari. Uns anys que, en la meua ment, es movien del gris de les bates al negre de les sotanes, colors que, en certa manera, reflectien tot un cúmul de vagues contradiccions.
En començar l’aventura, de cop i volta havia passat de la curiositat inicial a l’enyor, de les proximitats a la distància, de la intimitat de casa a un dormitori multitudinari, de la espontaneïtat de la vida al carrer a la docilitat i la disciplina, no sempre acceptades de grat. En qualsevol cas, fou allí on em vaig iniciar en la meva condició de lletraferit, fet que era molt d’agrair. Però no va ser fàcil. Així i tot, de bon començament vaig acceptar el tarannà contemplatiu que se’m exigia respecte d’allò sagrat i inqüestionable. I em va durar fins l’adolescència, fins quan la raó s’enfronta a la fe o quan t’adones que has de sacrificar la lògica a favor de l’emoció. I, d’altra banda, veus que vas madurant molt en ciència i massa poc en vivències. Llavors, començaren les pràctiques iconoclastes. Adulteraves les imatges sagrades utilitzant-les com a salconduit per aprovar assignatures o les substituïes per persones reals. I, al mateix temps, la rutina s’anava menjant la naturalitat i, a poc a poc, et portava a l’hàbit d’actuar sense sentir.

Arribats a aquest punt, en Watson m’interpel·là.
- Escolta. Què se n’ha fet del capellà del poble, del prefecte de disciplina, del director espiritual, del rector del seminari i fins i tot del bisbe de la Seu?
- Tot i estar-los francament agraït, no em va costar massa fer-los desaparèixer del mapa.
En Watson en mirà atònit, esgarrifat. Estaria davant d’un pervers assassí de capellans?
- Mare de Déu Santíssima!, exclamà. Com ho vas poder fer, miserable?
- Elemental, amic Watson, els vaig suprimir del “meu” mapa. Tal com sona.