Crònica d'una mort

Crònica d'una mort no anunciada
Jo sóc catalana, però recentment vaig viure una temporada a llatinoamèrica, concretament a Bogotá. Treballava en una editorial. Un dia, quan estava sola al despatx ( els altres havien sortit a esmorzar o per algun altre assumpte), va entrar un senyor, d'uns setanta anys, que feia cara d'estar molt cansat. Es va deixar caure a la cadira de davant de la meva taula i va farfallejar, tot d'una tirada: "Me llamo Gabriel Garcia Márquez i vengo a traer el manuscrito de mi última novela". I després es va morir. Sí, sí, tal com sona, va quedar mort allà, davant dels meus ulls, assegut a la cadira de davant de la meva taula. En Gabriel Garcia Márquez!

Els moments següents són indescriptibles. Van entrar un parell dels meus companys, quan encara jo no havia tingut temps de reaccionar en cap sentit. Ells van trucar a la policia. Va venir un metge. Els policies em van interrogar. El metge va demanar la presència del jutge. També va arribar una ambulància que no sé si va ser la que se'l va endur. Entrava i sortia gent. Els companys també em preguntaven coses a mi...per no saber, no sé ni quant de temps va passar, abans no vaig trobar-me sola a casa.

Intentava, sense gaire èxit aclarir-me les idees. Llavors vaig pensar en el manuscrit. on era? què se n'havia fet? Ah, sí, l'havia desat maquinalment al calaix... ningú l'havia vist ni en sabia res. Ostres! Una novel·la pòstuma d'un premi Nobel de la literatura, era una perla per a qualsevol editorial. Quina enveja saber escriure com ell! A mi sempre m'ha agradat escriure, però mai havia aconseguit veure res meu publicat, les meves obres eren totes inèdites...segur que ell en devia tenir còpies a casa, o esborranys... o potser no, potser escrivia directament a l'ordinador...
Que què s'insinuava en la meva ment traumatitzada, amb totes aquestes idees que em passaven pel cap? Alguna cosa absurda, és clar... i si... i si deixava passar un temps sense parlar del manuscrit, com si me n'hagués oblidat? A veure si sortia a la llum alguna referència a aquesta obra... i sinó què? què és el que faria passat aquest temps sense notícies?
Potser en podria treure profit per escriure una bona història que meresqués, aquesta sí, ser publicada. O potser...
Pobre! Encara no estava ni enterrat i jo ja pensava treure'n algun profit. Mai m'havia cregut tan perversa... però per què? No havia fet pas res... encara. De moment havia d'anar a dormir, relaxar-me i esperar al dia següent per prendre cap classe de decisió. Sí, demà seria un altre dia, vaig pensar.
I el que va passar a partir de l'endemà ja constitueix una altra història. Va resultar que el "meu" mort no era Garcia Márquez, sinó un impostor en un intent desesperat per donar publicitat a la seva obra, titulada "Crónica de otra muerte anunciada", que jo vaig entregar religiosament i que tenia tant o tan poc valor com les meves pròpies obres.