Créixer? No, gràcies.

Un relat de: Mercè Bellfort

CRÉIXER?…NO, GRÀCIES!




El color de mitges que va triar ho deia tot. Sempre havia estat una mica estrafolari , però aquesta vegada s´emportà la palma.
Es col·locà la mitja lila en qüestió al cap i totes les faccions quedaren confuses. És el que pretenia. L´altra mitja se la guardaria a la butxaca i se la posaria en cas de que es fes una carrera a la que duia posada. En cap moment l´havien de reconèixer.
Se li presentava un dia ple d´emocions que ell mateix havia preparat amb molta cura.
Feia uns segons havia deixat el seu Cinquecento verd en doble fila perquè comptava que l´operació es duria a terme en poc temps. Tan confiat estava que, fins i tot, deixà les claus posades. Tot a punt per sortir a tot gas.
No tenia cap col·laborador perquè ja en va sortir escaldat una vegada. Un bon dia o, més ben dit, un mal dia el seu millor amic es va fer enrere i el va deixar plantat abans d´entrar en acció…
Aquesta vegada si alguna cosa sortia malament només en tindria ell la culpa.
Amb els ànims pels núvols va agafar una bossa groga i se la penjà a l´espatlla. La cremallera era oberta per no perdre ni una dècima de segon. Actuar amb rapidesa era la clau de l´èxit. Ho sabia per experiència.
Quatre gambades del cotxe a la porta de la botiga i , un cop dins, tragué la pistola. Apuntà directament al front de la dependenta sense donar-li temps a fer un d´aquells crits esfereïdors.
-Posa´ls tots aquí dintre- li manà, tot donant-li la bossa i assenyalant amb la mà lliure els objectes desitjats.
-Ara mateix… Sis plau, no em dispari- digué ella amb veu tremolosa.
S´adreçà directament a una lleixa determinada i l´hi omplí la bossa.
-Aquí els té.
Corrents, de tornada al cotxe, es tragué la mitja, però ensopegà i se li caigué la bossa al terra.
Ara la seva cara quedava al descobert. Era un moment delicat.
Uns nens que passaven a prop seu l´ajudaren a recollir una part de la mercaderia que havia caigut al mig de la vorera.
-Ostres, que bonics són!- digueren els nens. Els nostres no ho són tant.
-Gràcies nois, sou molt amables-respongué educadament.
Per fi arribà al seu cotxe verd. Estava content perquè el petit imprevist no va obstaculitzar el robatori.
-Sóc un "tio", assumpte liquidat- pensava ell mentre aparcava.

Tot seguit pujà les escales de tres en tres i obrí la porta silenciosament. S´assegurà que no hi hagués ningú a casa. Estava de sort! Ni una ànima…
Primer va desar la pistola de goma al fons de l´armari i tot seguit abocà tots els objectes de la bossa damunt del llit.
Quina felicitat! Ara sí que tenia la col·lecció completa! No n´hi faltava ni un… Davant els seus ulls els petits Cadillacs, Jaguars i Rolls-Royce brillaven amb tot el seu resplendor. Quin goig feien! Ja que no els podia tenir en tamany natural els gaudia en tamany mini.
Mini també s´havia quedat el seu cervell. No donava per més i duia endavant les seves fantasies sempre que li era possible.
Aquest Peter Pan vocacional de vint anys no trigaria a seguir " jugant". Així la vida era més divertida. I, a sobre, n´estava ben convençut!
-Quan creixeràs d´una vegada?- li havia dit milers de cops sa mare.
Créixer! Què volia dir aquella paraula?




Comentaris

  • un relat[Ofensiu]
    ANEROL | 14-02-2008 | Valoració: 10

    simpàtic, ben escrit amb un guió ben desevolupat