CREENCES DEL MÓN ANTIC

CREENCES DEL MÓN ANTIC

Ignoro com va poder ser que em trobés el desconegut a casa meva.

.Ignoro tantes coses! ... Però "ell" era allí, a casa, i em deia que a petició meva. Ell!: un total desconegut per mi en aquell moment, esperava la meva atenció, i potser alguna conversa i tot sobre algun tema, qui sap si transcendental.
Les situacions inesperades, o absurdes, es resolen, naturalment, d'alguna absurda manera... o no es resolen. Jo vaig apanyar-me una sortida tan inversemblant com inconsistent.

-M'agrada la vostra puntualitat, senyor Calafell! Quasi desconegut pel temps que fa que no ens havíem vist!. Passeu i asseieu-vos, si us plau... -li vaig dir, adreçant-me indirectament a ell, tot semblant que cercava un lloc adient per a conversar.
-Excuseu-me, senyor... però és que ni jo sóc el senyor Calafell, ni havia tingut mai la satisfacció de saludar-vos...
Jo vaig fer el paper de desmemoriat, i vaig demanar excuses a l'home desconegut... - perquè, segons llegia en aquell moment a la meva agenda, en aquella mateixa hora jo havia de rebre el senyor Miralbell, i els havia confós perquè, fins i tot, gosaria dir que tenen un tipus semblant d'intel.lectual... vostè i el senyor a qui jo pensava que estava atenent... Us demano excuses...
― Em permeteu una pregunta, ja que sóc aquí, ara, avui, en aquesta hora?
- I tant! Digueu,..digueu...senyor...
- Jo sóc Higini Miravet, Professor. Vós heu fet avisar la meva secretaria que us calia veure'm amb urgència... Puc preguntar per què?
- De què sou professor, si us plau manifestar-m'ho?
― D' Hermenèutica Clàssica.
-Oh, està clar, era m'explico l'embolic... Ja sabeu que tinc el gust de ser honorat per la Universitat amb la seva hipotètica bona opinió sobre els meus sabers, els meus llibres, i les meves teories. I precisament fa molt pocs dies que vaig demanar el nom d'un entès en hermenèutica... i em devien donar el vostre nom...i jo, seguint amb el meu lamentable desordre i desmanegament habituals, vaig anotar incorrectament a la meva agenda noms, adreces i dates... Demano, doncs, la vostra comprensió, deixant de banda les molèsties que no dubto us hauré ocasionat...
-I ja que heu estat sincer, i em teniu al da... davant vostre, puc saber què és el que desitjàveu saber de mi?
-Senyor Miravet: Jo sóc un complet ignorant amb tot, tant com per arribar a saber com és de gros el grau de la meva ignorància. I entre d'altres,confesso la meva absoluta ignorància en hermenèutica. I em van proposar -tot i que sigui difícil imaginar-s'ho- una conferència obre la meva interpretació de les primitives creences dels éssers humans, començant per les imaginacions clàssiques respecte de la creació de l'univers.... La meva immediata reacció va ser proposar que un savi en la matèria ens donés la conferència que volien de mi...

El senyor Miravet, un intel.lectual que tenia un aspecte de savi distret, dotat d'infinita abúlia, abaixà el cap, mirà el terra com déu fer-ho un arqueòleg minuciós, el tornà a aixecar un cop completat el seu pensament, i em digué:
-B... ben p... pensat, la idea m'agrada. ¿On podria donar-se la con... conferèn... cia?
-D'aquí uns quinze dies, o un mes, si us sembla bé. Però ja us avisaria uns dies abans... aquest cop sense errors ni confusionismes. Vindria jo mateix, si us sembla bé, a casa vostra, per a la preparació de l'acte, i concretar els temes...

La reunió s'acabà amb la mateixa lògica amb la qual es començà: absurdament. Però quedà plantejada una reunió que podia ser interessant i tot, per algú. Ja es resoldria el com, el quan i el perquè.

Tanmateix, ¿què tenia a veure la meva sortida del pas amb l'hermenèutica? Absolutament res. I, no obstant això, ja em teniu compromès amb un desconegut de bona fe, i potser savi i tot, i amb l'organització d'un acte solemne per a presentar a la societat culta de la ciutat un erudit en els coneixements - o malsons- que uns éssers humans havien configurat, en una civilització perduda, per a cobrir la seva ignorància sobre un tema que els preocupava : el mateix tema que no ha deixat mai d'amoïnar la gent per explicar-se per què són aquí, en aquest món, per què deixaran d'ésser-hi d'aquí uns anys, i quin haurà estat el motiu, el com, i el quan de tot plegat.

Però com que "el saber" mai fa nosa, després de pensar el cas, i l'absurda gènesi del projecte, em vaig decidir a posar fil a l'agulla. I ja em teniu llegint hermenèutica, i fent viatges a secretaries i direccions, volent assabentar-.me del món que envoltava aquella disciplina, de la qual ignorava, fins i tot, si arribava a ciència. Vaig conèixer, més del que hagués volgut, el món dels hermeneutes perquè, pel que vaig deduir, els estudis de les obsessions antigues creen adeptes als prejudicis que les originaren i, consegüentment, a les mateixes passions que engendraren. Vaig conèixer, en una paraula, un món de gent estranya , culta i assenyada , un món les creences del qual ningú pot creure que existeixin a començaments del segle XXI.
En particular, vaig conèixer l'erudit Higini Miravet. I vaig convenir, amb ell, el tema i el lloc de la conferència: ni més ni menys que l'aula magna de la Univeritat Central un divendres al vespre, tanta era la gent que ell creia interessada en els seus estudis hermenèutics.

Arribat el dia, el començament de l'acte es va retrassar mitja hora per falta de públic, creient qie s'havia comès alguna errada en l'edició de la convocatòria. Però passada la mitja hora de moratòria, i comprovada la inexistència de cap errada, el senyor Miravet prengué la paraula, presentat prèviament pel Director General d'Investigacions Arqueològiques. El que digué és el què transcric a continuació, sense omisssions ni afegitons. En qualsevol cas, les crítiques, si hi fossin, no es poden dirigir a ningú més que a l'autor de la conferènci, el domicili i senyes del qual consten, des d'aquell dia, i segurament per sempre , a la mateixa Universitat.

-Senyores i senyors, distingit auditori:

Fa uns quants centenars de milers d'anys que la humanitat es va anar extenent per la terra: milers d'anys que va anar ocupant terres i més terres, sobrevivint i reproduïnt-se . ¿Quant fa que va començar a pensar, a raonar, a reflexionar? No ho sabem. Però no deu fer pas gaire, perquè, encara ara, ni el pensament, ni la reflexió, són gaire corrents. Solament hi ha uns pocs distingits sapients que gaudeixen d'aquest atribut. Pocs, molt pocs, però els suficients per a dirigir la supervivència de la majoria , la millora de la vida d'uns quants escollits, i per a explicar i inculcar a la gent què és el que ha de pensar i com s'ha de comportar.

Avui en dia, des que va existir un primer pensador, la gent es fa preguntes que no es poden contestar, ni tan sols comprendre. Però algun d'aquells pensadors que hi ha - i que no sabem des de quan- les pretén comprendre i les pretén saber contestar. Avui les contesta d'una manera. Fa cinquanta milers d'anys les contestava altrament, sempre en funció de les coses sabudes, o cregudes certes.

Una de les primeres preguntes que es va poder fer l'home, qualsevol nit d'estiu, ajegut al camp, tot esguardant les estrelles, tan sols contemplant el seu entorn, és aquesta: "Això que veig, i aquí on visc, en dic el meu món. Ni és immutable, ni molts cops agradable. D'on deu venir? Com devia fer-se? Quin és el seu futur? I el meu?". I l'home pensà que, potser, el savi -o bruixot- de la seva tribu, que ho sabia tot, podria contestar-li.

Una altra nit serena, trobant-se sol amb el cap de la tribu als peus del mont Athos, a Grécia, li féu la pregunta que ell s'havia fet uns dies abans, tot extenent els seus braços per demostrar que, al menys, allò que no entenia era molt gran. I el bruixot, que ho sabia tot, li contestà, més o menys, això:

"La teva mateixa pregunta me la vaig fer jo un dia. Les forces ocultes em van fer entrar en tràngol i m'explicaren el misteri. Des d'aleshores ja ho sé bé. I meditant més i més, vaig aclarint més misteris, que són infinits, com tots els secrets sobrenaturals. Les meves visions em donen més saviesa i més poder. Per això puc seguir essent el vostre guia i el vostre amo.

"El que passà, amic, és que hi hagué un temps, ja fa molt, que tot això que ara veiem hi era... però no hi era. Hi era sense ordre. I regnava el Caos. Caos, en grec, volia dir abisme, o espai immens i tenebrós que existia abans de la creació del món. Aquest desordre universal no va semblar bé a l'esperit poderós, amo de l'Univers, que anomenaren Cosmos. Ell decidí donar forma i sentit a tot, i creà l'Harmonia, l'Equilibri, l'Ordre, és a dir allò que no hi havia al Món, i que a partir d'aquell moment hi seria...

"La creació no fou gaire entesa ni pel mateix Cosmos, i, com que tot ho podia, creà un esperit femení, a qui anomenà Gea, a qui donà els poders de Mare Universal perquè completés la creació. Gea, surgida nua del Caos, cercà i no trobà en què recolzar els seus peus. Aleshores separà el mar del cel i es posar a dansar sobre les ones del mar, dirigint-se cap al sud. La seguí quelcom, un moviment de l'aire, un ventet suau que la féu girar, molesta, per apoderar-se d'ell. L'agafà i estrenyé entre els seus braços, i sorgí, de sobte, un monstre: la serp Ofió. Gea, sense ni fer-ne cas, seguí la seva dansa amb creixent agitació, i Ofió, sentint-se posseït per la luxúria, s'hi acostà i s'hi acoblà. Gea quedà embarassada.

"Gea es tranformà en una colometa , s'aclofà sobre les ones, i al seu temps, pongué un ou: l'Ou Universal. A petició de Gea, Ofió s'enroscà a l'ou set vegades i l'Ou es dividí sorgint d'ell totes totes les coses que des d'aleshores existeixen, i que són, doncs, e
ls seus fills: el sol, la lluna, els plantes, les estrelles, la terra amb les seves muntanyes i els seus rius, els seus arbres, i tots els éssers vius.

"Gea i Ofió establiren la seva llar al mont Olimp. Ofió, engreït, es cregué l'amo de l'univers, i el seu propi autor. Gea, la deessa, s'ofengué, i el castigà. D'una puntada de peu li arrancà les dents, i el desterrà a les obscures cavernes amagades sota terra. I, seguidament, es dedicà a la creació de les potències planetàries, posant en cada una d'elles una Titànida i un Tità. Al Sol hi anaren Thia i Hierió. A la Lluna, Febe i Atlant. A Mart, Dió i Crio. A Mercuri, Metis i Ceo. A Júpiter, Tenis i Eurimedont. A Venus, Tetis i Oceà. I A Saturn, Rea i Cronus. I acomplerta aquesta creació planetària, creà el primer home : Pelasg.

"Pelasg , sorgit de la terra d'Arcàdia, donà vida als pelasgs, i a d'altres éssers humans, als qui va ensenyar a construir cabanes, alimentar-se d'aglans i cosir pells de porc per a vestir-se....

"I d'ells venim nosaltres, humil súbdit meu, amb plena consciència de la nostra insignificància i de la subjecció inevitable al destí que decideixen els déus terribles que Cronos permeté anar engendrant...."

-No he entès gairebé res, exímia magestat- observà el súbdit. -Què eren i d'on venien els titans i les titànides? I com es pogueren produir fets tan inaudits com els que m'heu explicat?

"No et facis una sola pregunta més, ilota desgraciat. Una pregunta més implicaria ésser immediatament destinat als inferns. La creença cega en el que t'he explicat ha de ser consubstancial amb tu, dirigint els teus pensaments i encaminant els teus actes i la teva obediència al meu servei i al servei dels nostres déus. Que ells t'il.luminin!"

I Cronos, l'amo de l'Univers, comprovà, sentint-lo, que el Jerarca , tot que ben poc intel.ligent, era un bon Rei. I somrigué satisfet. Grècia, l'únic tros de món civilitzat, podia anar seguint el seu camí...

Prometeu, Medusa, Zeus, Orfeu, Psique, Teseu., Egeu... . Tots -i molts més- són els herois de les històries dels grecs. Déus o herois en els que la gent anà creient , i als que la majoria de gent temia o idolatrava.. Mentres, els responsables que governaven els països es cuidaven prou bé de què les creences es mantinguessin, amb més o menys variacions ortodoxes, però mai herètiques... Com demostraren -per exemple- un dia, els eminents vetlladors de la moral i de la ortodòxia, condemnant a beure la cicuta -als seixanta-nou anys- l'any 399 a.C., l'insigne filòsof Sòcrates.

¿Per què?
¿Per què la humanitat -i els seus governs- han necessitat sempre unes creences inextricables introduïdes en el conscient i el subconcient dels éssers humans? Per què hi ha hagut sempre religions directores del pensament i del comportament de la gent? Actualment, encara, malgrat les fàcils relacions entre tots els pobles, sabeu quantes religions diferents i molt poderoses, i molt exteses, es conserven? I sabeu quina mortaldat subsisteix pel dret a la vida i a la mort que s'atorguen els dirigents espirituals dels pobles?

Excuseu-me... Esborreu de les vostres ments aquest parèntesi obert sense voler, no sigui que Cronos ens enviï també als inferns. Jo seguiré amb la meva crònica. Perquè malgrat els coneixements del Jerarca que abans ha parlat, passà quelcom d'estrany: El mite pelasgi de la creació es transformà, amb els anys, perquè arribaren del nord i s'establiren a Grécia uns pobles que tenien també les seves creences, i de l'amalgama de les ètnies sorgiren uns grecs nous que -segones ens diu Homer a la Ilíada -cregueren que tots els déus i totes les criatures vivents sorgiren de l'Oceà que envolta el món, i que Tetis fou la mare de tots. Però la versió no fou compartida per uns altres grecs, que arribaren de més enllà, i explicaren que la vertadera història del món era diferent, tal com ensenyaren els òrfics:

Els òrfics van explicar que la Nit d'Ales Negres, la deessa a qui tothom temia, fou festejada pel Vent i concebé un fill. El fill esdevingué un Ou de Plata que sa mare, la Nit, diposità al fons de l'Obscuritat, del qual nasqué Eros, el déu-monstre de doble sexe, ales daurades i quatre caps, que bramava com un brau, rugia com un lleó, xiulava com una serp, o ballava com un bè. Eros va posar l'Univers en Moviment. La seva mare, la Nit, que vivia amb ell en una cova, es manifestava en forma de tríada: Nit, Ordre i Justícia. I governà l'univers fins que la seva corona passà a Urà, molt de temps després, quan el matriarcat passà a patriarcat.

Els temps passen i les creences no es mantenen. Les èpoques porten i s'emporten gent, costums, tradicions i llegendes, i els fanatismes canvien de mires i de destinació. Sempre lentament, això sí, i sempre amb lluites aferrissades d'unes creences contra d'altres. El patriarcat porta novetats, naturalment. Amb ell neix -i creix- el mite olímpic de la creació.
El nou mite estableix que, al principi de totes les coses, la Mare Terra emergí del Caos i donà a llum, tot dormint, al seu fill Urà. El Caos la contemplà amb tendresa, i planyé aquelles planes i muntanyes ermes i tristes. Decidí enviar-hi una pluja fèrtil que entrés per dins de les escletxes i dels esvorancs, i arreu nasqueren herbes, i flors i arbres. I trobant de què alimentar-se, sortiren de dins de la terra les aus i tota mena d'animals. Van correr els rius, i els buits de la natura s'ompliren d'aigua, creant-se així llacs i mars.

La Mare Terra donà a llum, ja plena la terra d'animals i de plantes, a uns éssers de forma semihumana: els gegants de cent mans anomenats Briareo, Giges i Cot. I més tard als Cíclops d'un sol ull, constructors de muralles gegantines. I finalment, a Garamant, el pare de tots nosaltres.

Mites... i més mites. Els filòsofs grecs van haver de posar ordre a les creences i, demanant inspiració als déus, arribaren al vertader coneixement.

Heus-el aquí:

En el principi del principi regnava la Obscuritat, la qual va donar naixement al Caos per acoblar-s'hi. I de la seva unió van néixer la Nit, el Dia, Erebus (Tenebres Infernals), i l'Aire.

La Nit s'uní amb Erebus, i feren néixer el Fat, la Vellesa, la Mort, la Continència, la Son, els Al.lucinacions, la Discòrdia, la Misèria, l'Alegria, l'Amistat, la Compassió, les tres Parques i ñes tres Hespèrides.

De la unió de l'Aire i el Dia, sorgí la Mare Terra, el Cel i la Mar.

De la unió de l'Aire i la Mare Terra naixeren el Terror, l'Astúcia, la Ira, la Lluita, la Mentida, el Jurament, la Venjança, la Disputa, el Pacte, l'Oblit, el Temor, l'Orgull, la Batalla, i , encarà més: Oceà, els Titans, les Tres Fúries... i el Tàrtar, és a dir: l'Infern.

De la unió de la Terra i de l'Infern nasqueren els Gegants.

De la unió del Mar amb els Rius, naixeren els Nereides- Nimfes del Mar. I mentres, tanmateix, cap home mortal encara no era nat. Fins que un dia Prometeu decidí formar-los a semblança dels déus, barrejant argila amb aigua, i demanant a Atenea que els insuflés la Vida. L'ànima els l'atorgaren (segons explicà un dia Ovidi, molts segles després), uns elements divins errants, desconeguts, que havien sobreviscut des de la primera creació.

Constituïren, aquests primers homes, una raça que anomenaren "raça d'or". Vivien sense preocupacions ni feina, menjaven aglans, fruits silvestres, i la mel que destil.laven els arbres; bevien llet d'ovella i de cabra, no envellien, ballaven i reien sovint. La mort, per ells, no existia . I, malgrat pensar així, tots han desaparegut.

Els succeïren uns homes diferents: els homes de la "raça de plata", de creació divina. Eren uns homes sotmesos a llurs mares, sense voluntat ni coneixements de cap mena. La seva ignorància era tan gran que mai oferien sacrificis als déus. L'únic bo que tenien era que no es feien la guerra els uns als altres. Zeus comprengué la seva inutilitat, i els destruí tots.

Arribà, amb la seva destrucció, una altra raça d'homes, la "raça de bronze". Menjaven carn i pa, i armats amb armes de bronze, es feien la guerra esbravant lllur insolència i llur crueltat. La pesta els va jutjar, fent-los desaparèixer de la Terra.

El déus, preocupats amb la manca de virtuts dels humans, intervingueren per a millorar-los, fertilitzant les poques dones a les que la pesta havia perdonat la vida. Aquesta nova raça, també de bronze, donà genis i herois , i com herois segueixen vivint als Camps Elisis. Però la seva llavor no fou bona. Els seus descendents som els humans , "la raça de ferro", de la qual tan sols en tenim mals records i mals exemples. És una raça d'éssers indignes, degenerats, cruels, injustos, maliciosos, libidinosos, mals fills i traïdors...

Fins aquí, senyores i senyors, tradicions , mites, i veritats. I jo, hermeneuta diplomat, tinc els meus estudis per interpretar aquelles tradicions, aquells mites, i si les veritats són veritats, explicar el seu sentit. Per això sóc aquí.

I començaré...

A l'aula magna es pogué sentir un murmuri de poca gent -la poca que hi havia a la sala- després de les primeres paraules del darrer paràgraf del mestre- que anà creixent en intensitat en sentir-se la paraula "començaré...". No fou possible que el conferenciant pogués omplir de significat els punts suspensius. Una dona, amb veu histèrica, cridà "PROU!". Un homenet, que hom no arribà a saber si s'havia aixecat de la cadira o no, cridà "ALTO!". Un senyor, vestit d'intel.lectual, sí que s'aixecà del seient, elevà la seva mà destra per sobre del públic com si els anés a donar la benedicció, i amb entonació d'arquebisbe en funcions, parlà, dirigint-se a la tribuna:

-El Sr. Higini Miravet, insigne i erudit hermeneuta, mereix l' entusiasta aplaudiment del seu auditori per la manera d'iniciar la seva conferència...

Els aplaudiments del públic foren immediats.

-...i pel delit de poder-la escolt
ar -seguí l'intromís orador- amb la calma que es mereixen els seus profunds estudis, proposo d'ajornar-la fins el dia i hora que fixi la direcció d'aquest centre. Moltes gràcies, senyor Miravet.

El públic, presidència inclosa, aplaudí amb més força i, sense més comentaris, anà sortint da la sala.

El conferenciant intentà dir alguns mots -s'ha de suposar- però no pogué. Quan sortí de la seva boca el monosíl.lab "jo"..., no hi quedava ningú a la sala.