Coses que passen, de tant en tant.

Un relat de: Mercè Bellfort

L´amo del restaurant no era gens experimentat en el negoci perquè no venia del ram. Era bohemi de mena i les seves preferències sempre s´havien decantat cap al terreny artístic (tot i que elaborar un bon plat és tota una obra d´art!). Però no anaven per aquí les coses, precisament.
Si va fer alguna cosa de bé pel seu restaurant,- el qual li va traspassar un amic que el va enredar de ple-, va ser en el tema decoració. Va guarnir totes les parets amb les seves pròpies produccions artístiques : uns quadres abstractes que ningú entenia, però que si més no, donaven uns tocs brutals de color al local.
No sé si la gent hi entrava per aquest motiu o per la gràcia que va tenir elaborant el cartell típic que es col.loca a l´entrada anunciant el bo i millor tant pel que fa a la gran varietat de la carta com pel que toca als preus. Tampoc sé com va fer els càlculs, pobre Narcís, però tothom quedava meravellat en veure que amb cinc euros podrien omplir les seves panxes a base de bé.
El cas és que amb zero consells sobre el tema gastronòmic i organitzatiu es va decidir a contractar una persona que l´ajudés a tirar endavant el negoci. Va topar amb un galtes que li va prometre la lluna en un cove i ell se´l va creure.
D´entrada "la seva mà dreta" tenia una petita mutilació física: li faltaven dos dits precisament d´aquesta mà que se´ls va carregar tot solet tallant un os de pernil en una màquina que dominava poc en la seva etapa de carnisser. Dintre de tot va estar de sort perquè es tractava de l´anul.lar i el dit petit.
Peró en Narcís ho va passar per alt i no va tenir en compte aquest detall antiestètic. Ni tan sols va pensar que aquell home podria ser una mica destraler. Va confiar plenament en els seus " projectes culinaris", com si tingués al davant el mateix Ferran Adrià i el va deixar fer.
Van quedar que l´un s´encarregaria de la cuina i l´altre, ell, de contractar nous cambrers i cambreres, així com d´ atendre les comandes dels futurs clients.
Com que estaven en plena època estiuenca les ofertes de treball van quedar resoltes en un parell de dies. De fet, el qüestionari d´en Narcís era molt simple:
-Tens experiència com a cambrer/ a?.
Si l´altre li deia que no, ell no perdia la confiança amb la gent i deia:
-El més important per a mi és que tinguis ganes de treballar. Tot el demés vindrà sol. Ja et pots quedar.
I així es va trobar amb un equip de set novells disposats a col.locar-se el seu uniforme per servir els clients. El model escollit estava format per: un pantaló negre, una camisa del mateix color i un curiós gorret blanc amb el nom del restaurant pintat a mà. Naturalment tots els cambrers i cambreres van haver de cedir davant el caprici del seu cap. Per tant, van encastar-se en el seu propi aquella mena de cucurutxo que encara els feia regalimar més la suor que anava baixant rostre avall fins que topava amb el coll de la camisa, que -tot s´ha de dir-, gràcies al seu color no permetia veure la famosa ratlla marronenca que es forma quan un aprofita més del compte la camisa o també quan un fa poc ús de la dutxa.
Bé, a part d´aquests detalls higiènics, cal dir que en Narcís també s´havia afanyat a dissenyar un dibuix estrafolari que serviria de portada del bloc per prendre nota de les comandes. Cada detall visualment atractiu era de gran importància per a ell i pensava que la seva intervenció en aquest aspecte era indispensable pel bon funcionament del negoci.
Així, doncs, tots els cambrers i cambreres, en arribar l´hora dels àpats, ja tenien el seu boli i el seu bloc a punt per escriure els plats desitjats, arrencar el full i penjar-lo ràpidament al tauler de comandes instal.lat a la finestreta de la cuina, pintada amb unes sanefes virolades del nostre artista.
El que va passar aquell diumenge xafogós d´agost, amb el local " arrebossat" de gent, ho recordarien per sempre més tant en Narcís com el carnisser -perdó!-, el cuiner. Aquest va anar elaborant els plats junt amb un altre ajudant,- del qual no cal esmerçar ni un minut per explicar quina era la seva procedència ni el seu grau d´experiència-, i van anar deixant les comandes a l´àmpit de la finestreta.
Ai, carai! Què hi faltava en cada paperet? Senzillament una cosa que tot professional ha de saber: el número de cada taula.
Bé ja us podeu imaginar el batibull que es va formar a l´hora de repartir els plats. En Narcís, pacifíc i tranquil per naturalesa, va haver de fer ús d´un òrgan que s´acostuma a sentir en la majoria de bars: la veu. Però aquí i avui era diferent. Ell i cambrers van començar a fer unes cridòries bestials als clients.
- Atencióóó! Perdonin senyores i senyors, però hem tingut un petit lapsus i haurien de fer atenció i col.laborar perquè vostès i nosaltres ens aclarim. A veure… que aixequin la mà els qui han demanat amanida… I la repartien més acalorats que mai a gran velocitat. Ara, aixequin la mà els qui han demanat peix… I el mateix amb la carn i les postres.
Allò era un cacau de crits que no sé pas si aquell dinar el podrien pair gaire bé els comensals.
Com va acabar el "cop de calor" d´aquell dia? Doncs, per sort més bé del que esperaven els treballadors. Les vacances fan que la gent, en general, s´ho prengui tot d´una altra manera. No hi ha les presses típiques del treball diari, ni els neguits i responsabilitats quotidianes. Tot flueix d´una altra manera. Sempre hi ha excepcions, però a "Can Pica…sso" no va saltar l´alarma.
Els nostres clients van ser dignes de que se´ls donés una medalla al sentit de l´humor. S´ho van prendre molt bé. I no us ho perdeu… Quan sortien del restaurant comentaven tot rient:
-Què més podíem esperar? Total per cinc euros!
En Narcís va prendre nota d´aquest lapsus i d´altres que no valen la pena d´explicar, precisament per la seva penositat.
El més xocant de tota aquesta història és que avui dia el tenim de col.laborador i assessor artístic del prestigiós cuiner català que hem esmentat més amunt. I no és broma; tots sabem que en Ferran sempre ha valorat molt la creativitat i se li va ocórrer enlluernar encara més els seus admiradors incondicionals afegint-hi un toc artístic a la seva gran varietat de vaixelles.
De la manera més insòlita que us pogueu imaginar el "mestre català, restaurador universal", es va posar en contacte amb en Narcís, el qual va tornar a les seves arrels veritablement sorprès, de la mateixa manera que ho estem nosaltres.
I, amics i amigues, mireu-lo ara,- lluny del seu restaurant que va fer aigües coincidint amb les riuades del Maresme a finals d´agost- el trobem treballant en una cala de la Costa Brava on podríem assegurar posant la mà al foc (no als fogons!) i dir allò de:
-"Que feliç és el nostre Narcís! Viu i treballa en un racó del paradís.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer