Córrer-rerróC

S’aixecà a les sis per aprofitar la fresca de primera hora del matí. Es vestí amb samarreta de tirants, pantalons curts i calçat esportiu. Sortí de casa mentalitzat. Avui faria el circuit sencer! Es trobà be, física i mentalment. Lluí un somriure pletòric.

Un cop al circuit començà, poc a poc, amb bones sensacions, a un ritme adient per la seva forma física. Quan ja havia transcorregut un quart d’hora se sentí orgullós d’ell mateix. Arribà a una recta molt llarga que li permeté fixar la vista ben lluny. Veié algú que sorgí al capdavall del circuit envers ell però encara trigarien uns minuts a creuar-se.

Seguí amb aquella cadència. Mirà el rellotge i constatà que ja portava vint minuts. Estava recuperant la forma després de tants dies confinat i el seu estat d’ànim millorà per moments. Tornà a alçar la mirada vers l’horitzó i el sorprengué que el corredor en sentit contrari era tan lluny com des de feia una estona.

Com podia ser això? Si ja s’haurien d’haver creuat! I continuaven distants com al principi! I és que mai abans coincidí, en una sessió d’entrenament, amb un atleta de retrorunning, exactament al seu mateix ritme. Idèntic. Però anant enrere.