Contrastos

Des de sempre, el primer que acostumo a fer cada dia just acabada de despertar és obrir la finestra. Avui he trigat una mica a decidir-me a fer-ho. Eren ja passades les 9 del matí. Un raig de sol ha entrat i m’ha omplert de claror l’habitació. També ha entrat un brogit de rialles infantils. Un grup de nens i nenes, acompanyats dels corresponents monitors s’acostaven a la plaça de davant de casa meva. Aviat podré sentir els seus cants, ja que està prevista una trobada de corals.
Que diferent tot de fa més o menys un mes, quan la meva mateixa acció d’alçar-me del llit per obrir la finestra, va ser provocada pel so d’un crit de terror i la remor de corredisses i el que va entrar va ser una gran onada de flames i fum espès que m’ho feia veure tot fosc i que vaig engolir de ple i em va provocar una seriosa intoxicació.
S’havia calat foc al pis de sota del meu, pel motiu que fos, i va anar creixent sense que ningú hi posés remei, de moment, perquè tothom havia marxat cap al treball.
Algú d’altres pisos, més matiner que jo, va donar l’alarma i va avisar els bombers. I aquesta va ser la causa del meu despertar.
I de què hagi estat un temps fora de casa. I de què, avui, sàpiga veure la cara bonica de la vista de què disposo, esborrant una por primitiva d’obrir de nou la finestra.