Conjugis

Assitir a uns funerals m'ha semblat sempre un acte de societat, un compromís assumit per tradició. S'hi assisteix per donar un condol que rarament se sent. Pel què diran... És l'acte amb què la hipocresia es presenta ufana, fatxenda, resplendent. El record d'una persona difunta no hauria de tenir necessitat d'ostentació. Ben a l'inrevés: aïllament, i silenci.
Bé. El fet és que jo hi era, per les causes que siguin. El finat era un agnòstic complet, com ho és tota la seva família, però és costum que el ritus catòlics prevalguin en els actes importants de la vida, i en la mort. Propaganda mil.lenària. Així, doncs, s'assistia a una missa per ajudar al difunt al seu traspàs a la glòria. Jo hi havia anat tot sol a expressar als familiars la meva condolença, i ara assistia a la solemne litúrgia dirigida a l'ànima del difunt, i al conhort dels familiars i amics. Era el pare d'un amic meu, qui, en aquells moments, es trobava a un banc del davant, que en podríem dir la presidència.

No se sentia què deia el capellà, com passa molt sovint quan predicadors o oradors no s'ajuden d'un micròfon. Els moments eren adients per fer voleiar la pensa. Potser va ser algun gest meu que expressava el meu aïllament, el que va donar ànims a un personatge que seia al meu costat per a prendre una paraula que ningú li havia atorgat, i que amb un xiuxiueig gairebé inaudible, la dirigí vers la meva oïda, la que tenia al seu costat.
"Em penso que el pobre home ha mort d'enfastidiment."
Jo li vaig contestar, també xiuxiuejant, com ell:
-I que va ser una malaltia greu, aquesta, pels resultats que en dedueixo...
"El fàstig no és cap malaltia. És un estat d'inquietud conseqüència d'un estat civil que en diuen matrimoni.Tots els casats es moren del mateix, si abans no aconsegueixen un alliberament total i definitiu. Homes i dones.

"El problema que totes les societats -sense excepció-han volgut regular d'alguna manera, i sense cap mena d'èxit, ha estat el problema sexual. L'essència de la vida és la pervivència de l'espècie, i a més a més, no en primer lloc, la supervivència de l'individu. El problema individual ha produït els daltabaixos que constitueixen la història del gènere humà. Però la regularització, o la metodització, o la intervenció, pel que sigui, del problema de la parella necessària per a perpetuar l'espècie, ha fet més mal encara que tot allò que mou l'home per a menjar bé, sense privacions, i amb seguretat. La lluita per la vida, que en diuen, ha engrandit l'egoïsme, i ha agegantat la malignitat i la perversió. Contra aquestes lacres naturals s'han imposat unes lleis, que han variat al llarg dels temps, naturalment, perquè les lleis han de variar a remolc dels avenços tecnológics i socials. Però la regulació de la sexualitat, també intentant la seva millora -suposo-, ha produït arbitrarietats ignominioses, de les quals les més afectades han estat les dones, amb variacions, també al llarg d'èpoques i de civilitzacions, sense descobrir mai la manera lògica, adient, d'ajudar la natura, procurant, a l'ensems, la felicitat humana.

"El matrimoni, aquest invent "de per vida", fet "sacrament" per amagar legalment les "desviacions" a què obliga la genètica, encara regeix a les societats en les que la religió catòlica preval sobre tota altra ètica. Però en aquelles societats en què el matrimoni es pot trencar, tampoc s'ha resolt el problema de millor manera que amb un matrimoni indisoluble. S'ha de saber, i no es vol acceptar, que una parella, en principi, no pot ser estable... per sempre. Homes i dones tenen necessitats -quan les tenen- i han de tenir llibertat per tot, i especialment, llibertat de pensament i d'acció. Amb aquestes dues llibertats, per sobre , encara, de la llibertat sexual, que és, en el fons, una freturosa aspiració durant un tros de vida, no durant tota la vida, com les altres dues.

"Tan sols hi ha una solució de parella estable: la formada per dos éssers complementaris. Un que pensi, mani i domini. Amb l'altre que es deixi dominar de gust, i -si pot ser- sense que se n'adoni, i -millor encara- que hi col.labori. Totes les altres parelles seran un fracàs, tard o d'hora. Aquestes parelles estranyes, estranyes per poc freqüents, per rares, són les que permeten l'existència de grans personalitats: home o dona. La personalitat es forma , tan sols, de dues maneres: o amb plena solitud, o amb la col.laboració callada , o entusiasta, de la parella. Una parella, d'altra banda, que no cal que sigui única de per vida, ni convé tampoc que sigui múltiple. Us puc donar exemples a doll: Einsteien va poder ser el geni que fou perquè es va decidir divorciar. Picasso fou el geni que fou perquè mai volgué deixar de ser lliure. Mania Sklodowska, coneguda pel nom de casada , Madame Curie , fou el geni que fou perquè pensà, manà i fou servida, col.laborant amb ella, pel seu marit ... seguint després de mort aquest, en plena solitud. En Sisquella fou el gran pintor que arribà a ser perquè la seva dona fou tota la vida la seva submisa servent, i model... Genis grans i petits; homes i dones; tots s'han deslliurat d'allò que en diem matrimoni, o bé l'han convertit en una lliure unió de servitud i col.laboració!

"L' única possibilitat d'arribar a una vida sexual acceptable és el retorn a les lleis de la naturalesa...

- ¿I els fills, desconegut arúspex... què en fem dels fills?

El dol, en aquell moment, es donava per acomiadat. El meu conferenciant dels xiu-xius semiaudibles s'esmunyí entre la munió de gent que s'acumulava a la porta de sortida. No vaig poder-lo seguir, ni saber qui era. De la seva dissertació en vaig treure un "potser sí" que no em desempara. Tal vegada aquest és un dels molts motius pels quals segueixo solter. No m'agradaria morir d'enfastidiment!