Confessió

Un relat de: Ze Pequeño

Tinc neu a les mans
fruit del meu desengany.

Les engrunes cauen
sense donar lloc a l'esperança.
Perquè no n'hi ha.

No hi ha res que m'empenyi
cap el demà.

No sé què passarà.
No sé com pot acabar
aquest tràgic somni
d'ulls negres i por.


Crec que és el moment
d'enfrontar-me al món.
De treure'm la màscara
que duc al cor.
De plorar sense amagar-me.
De cridar fort a tothom
que no és això el que esperava
i que, en el fons, em trobo sol.

Comentaris

  • Llibre | 13-04-2006 | Valoració: 10

    És curiós... Se m'ha fet difícil, la lectura d'aquest poema, no per la complexitat de la seva estructura o per la intensitat dels temes tractats, sinó per la primera imatge llegida: tinc neu a les mans / fruit del meu desengany.

    Neu a les mans...

    Ostres! M'agrada. De debò.

    M'agrada perquè la trobo original, perquè se'm fa inesperada. I això és el que em captiva de les imatges poètiques: no esperar-les abans de llegir-les.

    No sé si m'explico.

    A banda d'aquest preàmbul (disculpa que m'hagi enrotllat amb el detall dels dos primers versos, però de veritat que han captat la meva atenció), i entrant ja a un comentari sobe les impressions d'aquest poema, m'ha semblat farcir d'una melangia perenne.

    Què vull dir amb perenne?

    Que és una melangia que sembla formar part de l'ànima de la poetessa (tot i que parla en masculí -i que, en el fons, em trobo sol-). Que està instal·lada i l'impregna tota, fins al punt que no duu una màscara (també com seria habitual) a la cara, per tapar-se el rostre, per amagar-se d'una manera més convencional, sinó que duu una màscara al cor. Una màscara, però, que ja és hora de treure's per enfrontar-se al món:

    Crec que és el moment
    d'enfrontar-me al món.
    De treure'm la màscara
    que duc al cor.
    De plorar sense amagar-me.
    De cridar fort a tothom
    que no és això el que esperava
    i que, en el fons, em trobo sol.


    I aquesta darrera estrofa és la que em quedo per damunt de totes. Perquè en ella s'hi troba l'esperit de lluita i les ganes d'aixecar el cap. En ella s'hi llegeix la Vida.

    Bones imatges, Salz.

    Una abraçada,

    LLIBRE

  • Al món cridem que estem sols[Ofensiu]
    L'anònim GharN | 21-02-2006

    i ens n'amaguem després, pensant que, si el nostre crit no és l'únic, potser no s'haurà sentit. Costa costa... donar a conèixer que et trobes compungit, i que la gent et pregunta: però... què et passa? quan en realitat a tu el que et vé més de gust és oblidar-ho, passar pàgina i no pensar-hi més, i el que menys vols és parlar-ne; però després te n'adones que, quan en parles, no estàs sol, ostia, que hi ha algú a l'altra banda de la línia, i que s'ha sentit algun cop com tu. Que també li agrada plorar perquè la vegin tots, perquè sàpiguen que no està bé i li confessin que també s'hi senten. Perquè en el fons, en que volem tots és sentir-nos compresos, no ser els darrers en sentir allò que els altres fa temps que diuen que senten; ser un més de la colla, donar a la teva existència un sentit tangible, i sentir-se la part d'un tot, metonímicament el jo jo jo i jo....

    Volem... què et diré, volem sentir a cau d'orella, amb l'alè càlid amb olor coneguda, les paraules: T'escolto.

    Et llegeixo Salz

  • M'agrada[Ofensiu]
    louise | 15-01-2006

    M'agrada com expresses aquest sentiment que tots hem patit, jo ara també em sento amarada de neu, però sé que es fondra, sobretot ara que he descobert els vostres escrits.

  • molt sincer, molt valent[Ofensiu]
    llu6na6 | 23-11-2005

    gràcies salzburg pel teu comentari!

    M'ha agradat el teu poema que s'acara valentament amb aquest instant dur, de pèrdua i que sembla que el món s'enfonsa, i que no tindrem força per alçara el peu i seguir caminant empre endavant.

    Que bé porder deixar eixir les llàgrimes a dolls, dels ulls amables de les paraules!

    Meravella adonar-nos de com les paraules ens són d'amigues. de com elles, fidels, MAI ens deixen i ens llencen tothora una corda perquè ens hi agafem i no ens ofeguem mai.

    Felicitats Salzburg!

    I fins aviat!

  • Comentari[Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 17-11-2005 | Valoració: 9

    Però abans felicitats pels 50! És un número prou mític, encara que el 100 o serà més, i el mil... Bé, ja m'avanço massa.

    M'ha sembalt un poema molt trist propi d'un d'aquells "baixos" (ja se sap que a la vida hi ha moments que juguen a bàsquet i altres que deuen jugar a "boletes"), amb un lèxic poc sofisticat (que té com a contrapartida una major claredat en el missatge que vols donar a entendre) i amb un gir constant entorn del mateix: solitud, desengany...

    1ª estrofa: la neu. Metàfora de la il·lusió que es fon.

    2ª estrofa: La neu es desfà totalment. No hi ha solució.

    3ª estrofa: deixem apart la neu per entrar de ple a allò que vols donar a entendre: "no hi ha res que m'empenyi / cap el demà." Idea de buidor, de manca de puntals, de projectes...

    4ª estrofa: "No sé": idea d'incertesa, reforçada per "l'aparatositat", si se'm permet la paraul,a de ls mots "tràgic", "negre" i "por".

    5ª estrof: Gir subtil. No es tracta d'un gir absolut cap a l'optimisme (que de fet potser no quadraria massa en el context, la veritat), sinó d'un gir "parcial".

    Dius que és el moment de dir prou, de plantar cara. Però de plantar cara a què? Doncs tu mateix ho dius, al que t'havies esperat i no s'acaba complint, és a dir, a una idea de solitud. El reconeixement és el primer pas, tanmateix, no?

    I ara anem pel tema important: no vull ser indiscret, però escolta, aquest "baix" espero que se t'hagi esvaït, pq sol, a RC, difícil, difícil. De fet, he d'admetre que m'hi perdo. Clar que enmig de la multitud pots sentir-te més sol que al vell mig del Gran Cañón del Colorado, però no pot sentir-se sol algú que admet que si fos un gest seria una abraçada (més que res perquè una abraçada requereix una altra persona [com a mínim, vaja]).

    Salutacions i una forta abraçada, Salzburg!

    Vicenç

  • Sempre hi ha esperanca,
    sempre hi ha un demà.
    Una paraula dolça,
    una ma per agafar.
    Un petonet. Pilar

  • confessió de solitud[Ofensiu]
    quetzcoatl | 11-11-2005

    La neu freda i el color blanc, el res pel demà... però si rasques una mica sota la neu hi ha herba verda, com si t'esgarrapes una mica la pell i et fas sang: sota, tot continua vivint.

    Una confessió dura, Salz, una confessió fruit del desengany que ens obliga a mirar-nos el mirall i acceptar algunes coses... Però, en tot cas, confessions que ens ajudaran a créixer i a raspar la neu.

    Felicitats pel poema, de justa mesura i paraules, i per ser al podi dels més valorats... que t'ho has currat!!

    Així doncs, aquesta vegada deixa'm robar-te una barretada per fer-te-la, acompanyada d'una reverència i un petó.

    i una abraçadassa!!

    m

  • Jo també[Ofensiu]
    roda03 | 07-11-2005 | Valoració: 10

    Hola Salz,
    Després de llegir aquest poema t'haig de confessar que jo també em sento sol molt sovint ique del silenci n'havia fet un trist costum fins que vaig descobrir a la Princesa. Des de llavors intento compartir els meus silencis amb ella. Pensa que des que et vaig descobrir m'has donat més força per continuar escrivint i sobretot per llegir-te i rellegir-me.
    Et vull confessar un petit secret, la meva pel.lícula preferida és el Club dels Poetes Morts, i l'última vegada que l'he vist la vaig compartir amb la Princesa, va ser genial!
    Per mi el concepte de la solitud va canvair radicalment! Anims Salz sé que tot t'anirà bé i si et pot ajudar jo sempre et faré de guardià.
    Un brindis per les nostres vides,
    Roda03

  • *Desengany[Ofensiu]
    kispar fidu | 03-11-2005

    Perdre l'esperança (sembla que no tinguem res millor a fer, oi?). Cansats ja de tan somiar i obrir els ulls tantes vegades amb el desig de veure-hi el què voldríem i trobar-nos en canvi amb lamateixa realitat de sempre, fa venir ganes de deixar de lluitar, d'abandonar aquesta esperança.

    Confessió... Confessió fruit del desengany per allò tan desitjat que no has vist complir. De tant en tant sembla que perdem tots els motius per seguir endavant i que ens despertem sense ganes de res, sols de tornar a adormir-nos.

    Però jo et confesso, que encara que no ho sembli, dins nostre sempre hi ha una petita espurna que no deixa apagar aquesta flama de l'esperança. Que ens manté la il·lusió encesa i que no ens deixa aturar. Ens dóna corda per seguir girant, i no ens deixa caure.

    Espero que la teva flama tampoc deixi de brillar i que les espurnes de la il·lusió tornin a aparéixer en els teus ulls... (ui! que "cursi" que m'estic posant... això és que ja toca anar a fer un mos!).

    apa! que vagi bé!
    Gemm@

Valoració mitja: 9.67

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Ze Pequeño

Ze Pequeño

111 Relats

636 Comentaris

121122 Lectures

Valoració de l'autor: 9.82

Biografia:
Agredolça.
Silent i amb ganes de cridar.
Amenaçadora de mi mateixa
i curosa amb els teus ulls.
Descontrolada.
Cercadora,
de prop i de lluny.
Ofegada en sospirs.
Somniadora interrompuda.
Animal de nit
amb passes esclaves.
Desanimada i eufòrica.
Lligada i sense força
per trencar cadenats.
Encuriosida,
atrapada en una teranyina
d'ulls negres
de mirada infinita.
Desequilibrada.
Penjada del cim més alt
de la teva vida.
Capturada.


--------------------------------------------------


Em trobareu també a

www.poemesmicrocosmics.blogspot.com
www.diarismicrocosmics.blogspot.com
www.ydetrasdetodo.blogspot.com