Confesions. Capítul V

És clar que em plaïa. Aquí no li plauria anar-se'n al llit alhora amb dues dones, dues dones que l'encisaven. Una de jove i plena d'experiència, l'altra madura, però inexperta. Una a la que estimava amb tot el seu cor, l'altra a la que desitjava. Tots aquests pensaments circulaven a tota velocitat pels meus circuits neuronals, mentre restava amb la boca a mig obrir. Em vaig quedar bocabadat, igual que quan vaig descobrir el cos d'ambdues dones.

--------------------- ooo --------------------
Abans que n'Arnau pogués pronunciar ni mitja paraula. El vaig aturar. Li vaig deixar ben clar que era seva la responsabilitat d'aconseguir-ho. Li deixava les mans lliures. Però no em tenia de comprometre. Tot era idea seva, és clar. Així que ho tindria de lluitar tot solet. El fracàs només seu seria. Seu i només seu. Mai meu. Per descomptat, ara les dones som autosuficients, no necessitam a cap home per equivocar-nos; els èxits els podem assolir totes soletes. I així quedà. No li posava cap topall en el temps, i a més no m'ho oposava que, mentrestant, se l'emportàs al llit. Si la volia boixar tot solet, que ho fes, jo ja m'hi afegiria després. En el meu interior la idea de la meva tia boixant-se el meu marit em plaïa. Des de joveneta me n'he adonat de la buidor eixorca de la seva vida en parella

--------------------ooo----------------------

Jo hi estava fora del negoci de la meva neboda i el seu marit. Llavors, el que m'interessava era n'Arnau. Però un altre pic el destí ens ho posà més planer. Coincidint amb el viatja mensual del meu marit per atendre els seus interessos, la meva neboda va haver d'absentar-se - es veu que la prospecció cubana anava cap a endavant - Les nostres classes setmanals, que ara ja havien passat a un nou estadi, ara ja eren senzillament, als ulls familiars, com a bones relacions i interessos comuns, donaren pas a uns dies més íntims.

N'Arnau em va obrir el ventall dels plaers gaudits fins a les hores. I quant de ver hi havia en aquelles paraules!, paraules que el meu cap no havia pogut copsar a les hores, de què només havia gaudit de la punteta de l'iceberg. Em faltava el bateig de foc. El primer dia de la nostra llibertat férem cap al xalet que en Robert comprà a vora de mar. El xalet és a un indret privilegiat, apartat i tranquil. La mar romp a vorera de la terrassa. Et pots banyar a la piscina sense la incomoditat de la salabror de l'aigua de mar i gaudint de la seva serenor. El soroll de les onades et bressola curosament els sentits. És un lloc perfecte. No ho fou per al meu marit i jo. Però sí, per a n'Arnau i na Rosaura, Rosaura dona, ésser amatent, amada (si més no, estimada) i desitjada per n'Arnau.

------------------------ooo---------------------

Sí, la feina de n'Elionor ens ajudà en el nostre pla. Per primer pic vaig anar a la torre dels tiets de la meva dona amb la idea de gaudi i no de malbaratament d'un temps que volia fruir amb la meva muller, temps d'unes vacances estiuenques que sempre m'han semblat curtes, massa curtes. Estava dispost a emprar-m'hi a fons.

Necessitava que l'èxit em somrigués. Volia colgar-me amb la tia i la neboda alhora, per la qual cosa estava preparat per fer perdre la resta de la virginitat que li quedava a na Rosaura. Volia que em considerés una peça insubstituïble dins la seva vida. Vaig enginyar-me un pla. Volia que na Rosaura aprengués a gaudir del seu cos, del meu cos.... Volia que li fos imprescindible. Volia que fos esclava dels plaers. Que un pic tastats no se'n pogués apartar. La volia iniciar d'una manera delicada, sensual. Que aprengués a fruir de les menges, de les begudes, de l'aigua acaronant-li el cos nu. Que gaudis del contacte dels meus dits delerosos sobre la seva pell, en el seu greal secret, dins de la seva deu més íntima. I que llavors que la meva falta la fes boquejar com els peixos fora de l'aigua... I ho vaig aconseguir, o quasi...

--------------------ooo-----------------------

Sí, n'Arnau s'hi dedicà a fons, a mi. Mai un marit hi estigué tant per la seva muller. I el millor de tot éra que n'estava de segura que no fingia. Fruïa fent-me afalacs, fent-me gaudir dels plaers físics, dels sentits. Petits plaers, ínfims i aclaparadors plaers. Des de gaudir d'una nedada a la llum de la lluna, nus; passant pel plaer d'assaborir una bona menja (marisc, ostres.... caviar) o un bo vi blanc, fresc com la nostra relació - que bones que eren aquelles glopades preses de la seva boca!; que ardents eren aquelles mossegadetes de gambes i caviar bescanviades de boca a boca, el perfum de les nostres salives mixturades amb les llepolies marines a mig empassar! - fins al secret més íntim del plaer sexual.

Vaig aprendre que, al cap de vall, fruir no depèn tant del que es fa com amb qui es fa. I que, molt de cops, de la morbositat que et desperta. Coses planeres a les que, per ser-ho, no hi donam importància, si les tinguéssim prohibides passarien a valer el seu pes en or. Així doncs les coses, ens passàrem els primers dies sense introduir res de nou en els nostres encontres, si més no ens dedicarem a explorar més els nostres cossos, a conèixer-los, a descobrir racons amagats que sovint ens passen desapercebuts. Racons que la societat ha blasmat. Racons, però, que l'autoritat, el clergat, alhora ha utilitzat d'amagat, car no es podia sostreure al seu plaer, a la seva... morbositat.

N'Arnau em féu veure que fins i tot el més insignificant i amagat racó és digne de tenir-se en compte i ésser lloat. No hi ha res de brut i baix en cap part del cos humà. La part que es pugi considerar més pura i càndida del nostre cos pot ser un niu de malalties. Tot depèn de la nostra actitud i... pulcritud. Tot això ho he assumit, però, també, alhora, no he pogut esborrar del tot la morbositat que m'havia despert en un passat. Tal volta per això mateix fou tan sublim.

Els peus, els meus peus, petits, de dits allargats, arrodonits, sempre foren punt de recança per a mi en el passat. N'Arnau em va deixar esmaperduda en comprovar com el delectava la seva contemplació... fins i tot m'exhortava que li refregués amb ells l'entrecuix fins que l'orgasme el feia estremir. Aquell fet en va fer veure els peus com una font de bellesa i plaer mai pensada en el meu antic univers de muller com cal. Em va fer prendre consciència de què els meus peus eren bonics. Sí, bonics, aquells peus que sempre foren la riota d'en Robert: "perquè uns peus con cal, a part d'ésser una de les parts del cos més lletges, han de ser en punta, cada dit, a partir del gros, ha de ser més curt que l'anterior". Mai volia que a l'hivern els hi atraqués per escalfar-los: "treu-me els peus de sobra, que estan gelats i fa..." - i és clar que n'hi ha que en fan, de pudor, els duem sempre tancats, empresonats, i els rentam poc, - per això mai vaig gosar de llevar-me les mitges al seu davant. Mitges de les d'abans: fosques, de teles gruixudes que no deixaven entrellucar quasi ni la forma del que amagaven.

Les natges, que sempre foren per la gent del meu temps la part més blasmada del cos humà, esdevingué pel meu gendre una font de plaer atordidora. Com hi atansava la cara, com s'hi submergia al bell mig i olorava la meva sentor de dona; el seu membre es posava tumefacte quan gaudia de les meves aromes més íntimes i això feia sentir-me orgullosa; orgullosa dels meus malucs i natges i de les meves parts íntimes, que sempre havia associat amb la brutícia -tant física com espiritual - Com m'adonava que el meu cos era obra de Déu! Mai mossèn Jaume em va poder fer creure-hi - com ho podia ser si tot allò que s'hi referia era pecaminós i brut? - per més que ho repetís, per més que ens demanàs que hi tinguéssim cura, que l'havíem de preservar per a ell.

Els meus pits, que en Robert sempre trobà que eren massa grossos, que sempre me'ls fe amagar rere uns sostenidors que m'oprimien, que no en deixaven alenar, foren les ninetes dels ulls de n'Arnau. Com me'ls acaronava! com desava curosament la seva galta al seu damunt! mentre em mormolava:

-Rosaura, com em bressolen les teves sines cap a la felicitat!

Els meus mugrons que sempre desagradaren a en Robert, que sempre els va blasmar, perquè eren massa foscos i grossos. Deia que semblaven de vaca per alletar els vadells, per a n'Arnau foren els cons dels volcans de la seva passió: l'enardien. Sempre em deia que els meus mugrons eren com poncelles de roses purpúries que prometien plaers mai gaudits.

Mentre estàvem junts, deixava els meus pits a lloure. M'agradava sentir com les meves mames em pesaven, com es bellugaven a cada moviment, a cada embranzida. Gaudia de veure com els meus mugrons foscos i grossos ballaven als seus cims.

El sexe masculí que sempre em va fer por - sempre havia estat esmaperduda esperant que en Robert aconseguís tenir una erecció per posseir-me - ara esdevingué un objecte de culte. Com m'encisava veure com del no res sorgia aquell poderós membre de n'Arnau que em posseïa de grat! Aquelles natges, petites i turgents, que em desfermaven les passions, que resseguia fins l'entrecuix, fins aquells testicles, font del poder masculí, que engolia amb deler.