Confessions. Capítol I

Un relat de: TAF5759

Soc na Rosaura, ahir vaig fer cinquanta-cinc anys. Com podeu veure no soc una al·loteta. Vaig néixer allà pels anys vint i molts. Eren uns altres temps, aquells. Tothom sabia el que estava bé i el que estava malament; el que s'havia de fer i el que no; el que els altres - els teus pares, la societat - esperaven de tu... generalment, tant els uns, com els altres, coincidien; l'únic qui podia no coincidir amb l'opinió establerta eres tu. La teva posició social i el teu sexe ho determinaven d'una manera clara, diàfana. Si eres noi, encara es besllumava un raig d'esperança; si més no, podies fer un torcebraç amb la família i tal volta guanyar-lo, o perdre'l, i aleshores ajupir el coll o marxar. Però si eres una dona, ho tenies ben fotut. El món era dels mascles i, per una altra banda, la teva educació, de dona, no donava per viure... viure decentment, és clar. Per tant, només et quedava ajupir el coll com un be.

Així, doncs, la meva vida quedà segellada en néixer. Filla d'una família de classe benestant, només em calia aprendre a fer punt i tocar el piano - un pic deixada l'escola primària - mentre esperava complir-ne devuit per casar-me amb l'home escollit pels pares (bé pel pare, puix que la mare... la mare era també una dona i només estava per donar suport a les decisions del pare, és clar).

Als divuit tocats em casaren amb en Robert, home madur i molt com cal, adroguer del barri i de no sé de quants més. Tinguérem dos fills: un noi i una noia. La meva vida transcorregué amb placidesa i felicitat, puix els meus fills ompliren tot d'una totes les meves expectatives; expectatives que, ja des de ben petita, m'havien inculcat els meus pares i mossèn Jaume. Tot estava lligat i ben lligat. L'única baula que no quedà tancada fou la del després. En marxar els fills la meva vida només fou una deu de buidor. El meu home, en Robert, que m'estimava amb bogeria (tot sia dit, encara que a la seva manera, a la manera dels homes de llavors) i malgrat els seus esforços, mai em va fer feliç. Sí, sí, és ver que em va donar dos fills com dos sols; però a mi, a mi, com a dona, sempre m'ha deixat buida. Tota la seva estima s'ha aturat a les portes de na Rosaura mare, mare dels seus fills. Si més no, fins el vint-i-sis, hi estava d'alliçonada, però, a poc a poc, sobre tot en tombar la quarantena, vaig adonar-me'n que, a més de mare, som una dona (un ésser amb personalitat pròpia) una persona, no una mera extensió del meu marit, que en necessitava, d'afecte, afecte per mi mateixa.

En Robert, com ja he dit, era un home molt com cal, mai m'ha exigit res al llit; només ha necessitat que li donàs els dos fills i prou. Per la qual cosa, supòs, allò que jo no li he donat ha anat a cercar-ho a ca una altra. Mai n'hem parlat d'això, nosaltres. La gent con cal no ho fa. Però, per això mateix, sempre m'he trobada menystinguda. Una part de mi, fins i tot quan ho férem pels al·lots, és va sentir bruta - "això del sexe és una brutor i un peatge pels fills", que em deia ma mare.- Per això sempre he menyspreat el sexe, el meu propi cos - però, si no ho feia per mi, perquè no estava bé, per què estava bé fer-ho per ells? Mai no ho he entès - Així que, sense saber-ho, una part de mi s'assecà, i la meva persona fou incompleta i insatisfeta, i, per tant, infeliç.




------------------------------ooo-------------------------

Em vaig casar en na Rosaura quan ella encara era una adolescent, i jo ja estava de tornada de tot, a la meva trentena. Malgrat tot, mai havia estat amb una verge i la possibilitat que se'm brindava em plaïa. Però, aviat me'n vaig adonar que dins el matrimoni només havia de cercar-hi els fills. El pare m'avisà de què amb la dona res d'esbarjos lletjos al llit, que na Rosaura no era cap berganta, que jo era ja prou granat per tenir les meves capelletes, que na Rosaura havia de ser la catedral...

És ben ver que els homes, durant la major part de la història de la terra, ens hem aprofitat de la fortor de les dones. Aquesta ha estat la seva arma i alhora la seva debilitat. Durant anys, i jo no he estat una excepció, a les nostres dones només els hem demanat que ens duguessin la casa i ens donassin fills. Fills per seguir amb la nostra nissaga. I això feren, llevat de comptades excepcions. Na Rosaura ha estat una muller fidel i mare exemplar, i, per això mateix, de certes coses mai en vaig gosar de plantejar-se-les. Per tant, les he obtingut fora de casa. No, no, mai he anat de bordells - bé, si n'excloc el primer pic, quan mon pare em va iniciar als catorze anys amb la seva prostituta habitual - Ho trob, una cosa denigrant, tant per l'home com per la dona.

Doncs, com m'ho he fet?. La meva posició benestant, burgesa dirien els obrers, m'ha donat l'oportunitat de cercar-me'n, de dones. No unes qualssevol, però sí, dones sense complexos - més alliberades, que diríem ara - Els hi he posat un piset, i... Mai, però, he comès l'error d'enamorar-me'n, d'elles. Però això sí, les he respectades; i sinó, demanin-les-hi a elles. A més de tenir cura de no fermar-m'hi, anant canviant d'amistançada de temps en temps, he procurat fer-ho tot fora de ciutat - no està bé que es puguin trobar fit a fit amb la teva muller, mare dels teus fills - Mai n'he triat de més de trenta - després corres el risc que et vulguin enxampar, car la seva jovenesa es marceix i ja tenen que assentar el cap, mirar al futur, si no volen quedar com a bagasses tirades a qualsevol cap de cantó - però tampoc de menys de vint - aleshores corres el risc que s'enamorin bojament de tu i et destrossin la vida - Les he triat al voltant dels vint-i-tres, dones fetes i encara joves - es creuen que la seva jovenesa els perdurarà tota la vida, que no se'n marcirà - que no es volen fermar a ningú, però volen la seguretat que les hi dóna una renda, renda no massa grossa, però amb la que poden anant fent estalvis. Per tant, la meva vida sexual ha estat plena. M'he realitzat com a home, i no he destorbat la meva dona - per què ho necessita una dona casada que no necessita els doblers, que la molestin? - com mana la nostra Mare Església.

--------------------- ooo --------------------

El sol despuntà mesos desprès del casament de la meva neboda Elionor. Fou, com tot en la vida, un fet casual i, si més no, sense importància. Fou a una festa familiar, d'aquelles que es fan per agrupar els fills amb els pares, els germans, oncles… que es fan perquè, almenys durant unes hores, no ens sentim tan buits els matrimonis antics (sí, antics; aquells matrimonis d'abans, aquells que no saben de què parlar, aquells que no saben com divertir-se si no és amb altres: amb els amics, amb els fills). Doncs, com deia, en un menjar d'aquests, bé, festa... no, menjar. Bé tant se'n val, en realitat no hi ha festa sense menjar, ni menjar sense festa; així que ho deixarem com a sopar. El marit de la meva neboda, sense adonar-se'n ni ell mateix, fregà la seva mà contra les meves natges; un frec no sabut ni interessat, però que a mi, en adonar-me'n de qui era aquell frec, no sé ben bé per què, em posà la pell de gallina. Per la meva pell, pel meu cervell, corregueren sensacions insospitades, mai viscudes fins llavors (ara me n'adon que em féu tenir consciència del meu cos i de les meves necessitats com a dona). Desprès d'això, tampoc sense saber a ciència certa per què, i, si més no, com en vaig gosar, vaig intentar atansar-m'hi a cada ocasió que tenia.

Bé, si he d'ésser sincera, en sentir el frec, faig veure el meu gendre amb uns altres ulls. De sempre l'havia considerat massa jove per a la meva neboda i massa poca cosa. Com aquell que diu, no tenia on caure mort. Així que el seu físic mai em va fe el pes - i és clar que no me'l féu, puix mai me'l vaig mirar com un home - Els homes guanyen diners, van ben vestits i sempre somriuen a les dones; tenen èxit, no van pel món amb cara de pomes agres i en suèter i texans. Però aquell frec i el somriure que li il·luminava la cara em feren desitjar-lo. Pel meu cap, com un llampec, vaig veure la meva neboda gaudint mentre era posseïda pel seu marit. I, per què no... Vaig pensar, si l'Elionor és tant feliç amb ell, qualque cosa tindrà. I mai se sap què em podria oferir a mi. Així que, fent punt i apart en les meves conviccions, arrelades des de ben petita, em vaig proposar que havia de gaudir del gendre de la meva germana Carme; volia que menjàs de la meva mà. Vaig pensar que aquell rebuig envers mi, que ja venia des de el festeig, se l'havia de fer empassar.

Malgrat els meus esforços, els intents foren en va, car l'al·lot sempre trobava la manera d'allunar-se'n de mi a la més petita oportunitat. Així que se m'ocorregué de posar música de ball de saló i dir tot a l'una:

- Tothom a ballar.

A mi, de tant en tant, m'agrada fer-ne de ximpleries així. Quan en faig, em sent com si la meva fesomia es transformàs: pos cara de nina aviciada que està fent una malifeta i la meva veu s'aprima com quan tenia deu anys. És una sensació que em fa tornar a la infantesa, estimada infantesa mai prou preada: els nins i les nines sempre volen ser majors, créixer, i no saben, fins que és massa tard, el que es perden deixant d'aprofitar, fins el darrer alè, aquesta edat daurada.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer