Confesions. Capítul IV

Un relat de: TAF5759

En despertar em faig adonar que n'Arnau no havia ejaculat. Penedida li vaig comentar, i ell amb gran tendresa, i sense donar-li importància, emva dir que no em preocupàs, que ja n'hauria de temps perquè el fes arribar-hi.

Ens passarem aquella setmana al llit. Després de cada ballada, amb els cossos tots suats, ens colgàvem i n'Arnau em llepava amb deler, puix, com deia ell, no hi ha sentor més excitant que la que desprèn una femella tot just suada. Jo de bon començament no me'n podia fer creus. Però ben aviat vaig haver d'acceptar que també la seva suor era embriagadora. Així, doncs, ambdós ens oloràvem i ens llepaven delerosos. Abans d'anar més avant, ens refregaven els nostres cossos enardint-nos. Era el preludi a una nit de plaer sense límits.

N'Arnau també el tingué, el seu orgasme. En l'espai d'una setmana m'havia transformat d'una dona buida de vida sexual en una dona experimentada que hi gaudia força. N'Arnau, no obstant, em deia que el millor encara estava per arribar. Però, què més em podia ensenyar? No arribava a comprendre com podia haver-hi al món rés mes sublim i plaent que el que ja havíem experimentat. No obstant, ell em deia que, ara, jo, només albirava la punta de l'iceberg. Tant m'ho va dir que me'l vaig creure, malgrat que el meu seny no ho arribava a copsar.

A mesura que arribava el darrer dia de la nostra estança a soles, les meves pors sobre el futur anaven creixent. La meva cara, que com diuen és la porta de l'anima, em va anar delatant. Si al començament era tot just una boirina que entelava el meu semblant, el darrer dia ja era un núvol de tempesta; i ja no vaig poder sortir-me'n amb evasives a les seves preguntes. Per tant, el darrer dia, a la fi, li ho vaig confessar. El meu cor s'obrí de bat a bat. Vaig esposar-li cruament que, malgrat no voler rompre el seu matrimoni, car la felicitat de la meva neboda estava per damunt de la meva mateixa, no volia perdre la seva companyia i les seves tendreses. N'Arnau es féu receptiu de seguida. Ell també confessà que pel seu cap voltaven les mateixes preocupacions, i que pensava com jo; però que confiés amb ell per solucionar-ho.

Els nostres cònjuges tornaren. I les nostres classes de ball es reprengueren. Però llevat del frec dels nostres cossos al ritme de la música, que ambdós necessitàvem com l'alenar l'aire, no tornàrem a fer-nos l'amor. Els nostres ulls ens donaven a entendre el que no feien les nostres paraules: que ho trobàvem a faltar com l'aire que respiram. Però ambdós anàrem perllongant la situació, esquinçant les nostres ànimes el desig.

-----------------------ooo-------------------------

El meu marit encara no s'ha n'adonat, que jo estic en el secret. Veig com el seu semblant es va esllanguint dia rere dia. Em sap greu, però no vull que ho sàpiga mai, que jo ja hi estava quasi des del començament. Necessit que sigui ell qui se sinceri. Jo sempre li he dit, des que ens casàrem, que no m'importava si s'anava al llit amb altres dones. És més, li vaig dir, hi quedarem d'acord, que fos qui fos qui ho fes, això d'anar-se'n al llit amb un altre, li ho contaríem a l'altre. Pe la meva part, ell ja sap, que en els meus viatges, jo ja n'he gaudit de companyia. Cerc dones que em donin tendresa i plaer a l'hora. La suavitat d'unes mans femenines recorrent-me el cos, el sexe, en fa perdre l'esma; resseguir amb les meves mans i boca les corbes - pits, malucs, natges... els racons més ocults- d'una dona em deixa sense alè; i això ho sap n'Arnau i ho comprèn i ho accepta; fins i tot, diria jo, que m'incita a fer-ho. Per això volia, necessitava, tant com la vida l'aigua, que me'n fes cinc cèntims.

Foren unes setmanes, quasi un mes, molt llargues i dures, per a tots dos. A la fi, no sé si fou més pel desig vers la Rosaura i la possibilitat que jo hi vengués a bé, o pels remordiments de trencar la paraula donada amb tanta fermesa i sinceritat. Qui ho sap!. N'Arnau m'ho contà.

----------------------ooo-----------------------

Sí, a la fi, li ho vaig amollar. No podia seguir amb aquell pes a sobre per més temps. No tan sols havia exercit de la llibertat acordada, malgrat la meva ferma negativa a emprar-la, sinó que, a més, ho havia fet amb la seva tia. Del primer era conscient que n'Elionor no hi posaria cap emperò, ja que en el fons ella se sentia culpable de què jo no hagués estat el primer per a ella mentre ella si ho havia estat per a mi, i de què ella, sovint cercàs companyia i jo no me'n cercàs. Però de fer-ho amb la seva pròpia tia no sabia si m'ho podria deixar passar, si ho entendria. Malgrat tots els meus dubtes i pors, un capvespre d'hivern - que no havia anat a la trobada dansaire habitual amb la Rosaura, car estava enllitada amb el grip - mentre miràvem com plovia per la finestra li ho vaig contar:

- Elionor, mira. Tinc que confessar-te una cosa. Te'n recordes que et vaig jurar i perjurar que mai... que mai me n'aniria al llit amb una altra dona? Doncs, he de confessar-te que ho he fet. Em sap greu no haver complit la meva promesa, però, malgrat tot, he d'acceptar que no me'n penedesc. Ha succeït com ho fa tot l'indefugible. I estic content. I n'estic, perquè a més que l'experiència m'ha plagut, també m'ha fet veure que t'estim i que et desitj amb follia. Tenir en les meves mans el cos d'una altra dona, d'estar dintre d'ella, de lliurar-m'hi, m'ha fet adonar, encara més, del tresor que ets per a mi, per a qualsevol home. T'ho dic, perquè ja deixàrem ben assentat, tot just desprès de la primera nit de noces, que no ens amagaríem res de les nostres possibles relacions extramatrimonials. Però això no era el que m'amoïnava, no. Sabia que, malgrat els meus juraments de què no en tindria, tu no m'ho retrauries, que ho sabries comprendre; i que fins i tot en feries ús a les teves fantasies eròtiques. Però... el que he de confessar-te de debò, i no sé com ho pairàs, és que... és que... Collons noia, no sé com dir-t'ho! De veres que se me'n fa difícil amollar-t'ho. No sé com fer-ho. Tal volta...


--------------------ooo-------------------

Pobrissó no sap com dir-me que s'ha boixat la meva tia. Té por, com un nin de pit, del que pugui passar a ran de la seva confessió. Si sabés que jo li vaig posar en safata de plata....

---------------ooo--------------------

- Bé, nina. Aquí va, i esper que m'ho puguis perdonar. Però, la veritat sia dita no voldria per res del món que aquesta ens pogués conduir a rompre el nostre matrimoni. Així doncs... Me n'he anat al llit amb la teva tia....


--------------------ooo--------------------

Mirava de fit a fit la meva muller. El seu semblant pareixia no trasmudar-se, però a poc a poc una brillantor capciosa espurnejà en els seus ulls. Per un moment, com un llampec, passà pel meu cap que ella ja ho sabia. Però no. No podia ser de cap manera. Estava segur. Després el seu semblant s'omplí d'un somriure sorneguer, o això em semblà a mi, i em digué:

- Mira-te'l al bon al·lotet. S'ho ha fet amb una senyora major; no, no en tenia prou, no, amb una de la seva edat! S'ho ha fet en la meva tieta!. Que amagat que t'ho tenies, polissó...

De cop i volta el seu to va canviar i em digué:

- Però, ara seriosament, que t'ha va agradar?


Jo, perplex per aquella reacció, reacció mai esperada. Quequejant li vaig mostrar el meu astorament per la seva reacció. No me n'avenia d'allò que les meves orelles sentien. A més, em demanava si m'agradà. Inaudit! Sabia de la seva liberalitat amb temes sexuals. Però, tant! Em malfiava de la seva sinceritat. Encara no sabia si m'odiava, si jugava amb mi o si aprovava la meva conducta.

----------------------ooo--------------------

Sí, el vaig deixar d'una peça. I això em va satisfer. Fou genial. Mai unes banyes foren tan ben dutes per una banyuda. Però la resta de la meva oferta el va deixar encara més colpit. Li vaig enflocar a boca de canó que què tal li semblaria que féssim tots tres un menage a troi. El pobre al·lot es quedà sense esma. Tot just els ulls el delataren. Es veia d'una hora lluny que la idea el delectava. Però supòs que es pensava que li prenia el pel.

A mi des de sempre m'ha sabut greu que la meva tia no hagi gaudit del sexe, del seu cos. Comprenc que és cosa de la seva educació mal dirigida i esbiaixada. Això ha fet créixer al meu si unes ganes terribles de guiar-la pels camins del plaer. I ara amb l'ajut del meu marit ho estava aconseguint. Només en quedava poder ser jo mateixa qui la fes delectar de tot allò que la seva educació, més blasmava: el seu cos. Com m'agradaria d'acaronar aquell cos amb les meves mans que m'acaronà de petita amb tanta tendresa i estimació! Com m'agradaria de fer-la arriba als cims del plaer amb les meves pròpies mans! Aquests desitjos mai m'han semblat obscens. Bé mai, mai des de què tenc ús de raó, és a dir des de què n'Arnau me n'alliberà - ja que sempre he pensat que no hi ha res més net i bo que estimar-se, tant físicament com psíquicament. La brutor està dins nosaltres, no en les relacions amb els altres. Què més bell hi ha que dues persones s'estimin de mutu acord?

Comentaris

  • Llibre | 14-09-2005

    Suposo que no ho estic fent bé. Suposo que si aquest és el capítol IV, el més assenyat seria que abans de llegir-me'l, hagués buscat els precedents. Per saber de què anava, si més no.

    Però no sé per què, m'he abocat a la lectura i aquesta se m'ha endut.

    M'ha semblat ben portada la narració a partir de diferents punts de vista. Diferents veus. És una manera efectiva de situar-nos en l'interior dels diversos personatges.

    Potser en algun moment (i ara parlo de memòria perquè el relat només me l'he llegit un cop), m'hagués agradat que l'entrada d'una nova veu fos més clara. Vull dir que ja des de les primeres paraules em col·loqués en el personatge en qüestió.

    Però que quedi clar que és una opinió subjectiva, i que en cap moment estic insinuant que no resulti clar. Al contrari.

    Però saps? El que m'ha agradat ha estat el tractament que has donat a aquesta temàtica.

    Una narració d'aquest estil podia haver-se mogut pels camins més tortuosos de l'erotisme. I en lloc d'això ens ofereixes amb una claredat agradable la plasmació d'una situació concreta, i l'evolució dels personatges que hi intervenen. Sense pretendre marcar judicis.

    Ah! I sobretot, m'ha agradat la darrera frase: La brutor està dins nosaltres, no en les relacions amb els altres. Què més bell hi ha que dues persones s'estimin de mutu acord?

    Fins la propera,

    LLIBRE

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: