Comiat de Tu

els sentiments, adolorits, es prenen el seu temps per trobar el camí que els dugui altre cop a la llum. Però en aquest punt saben que no hi ha retorn i l'adéu és necessari. Acceptar aquest fet ja és un sí un guariment.
El poema ho descriu perfectament.
Una abraçada

No m'agraden gens els adéus., però tu ho saps transmetre d'una manera punyent. Talment com un adéu.

M'agrada com jugues amb la llum.
El perdó no ha d'arribar, però si l'acceptació del que ha passat, i crec que ja està arribant. Felicitats.
lluisba, perquè creus que Anerol és Ratuix?

m'agrada molt; et veig sentint-lo

Si Ratuix és Anerol o Anerol és Ratuix obre un món molt més interessant i més dens. Si Anerol és Ratuix descobrim un joc de miralls que fa més complex el poema. És difícil fer poemes sobre un adéu sense caure en tòpics. En aquest cas, però, la visió tràgica del final, el no-perdó ni tan sols en una altra vida fa posar la pell de gallina.
Justament estic llegint coses sobre apareguts i la possibilitat d'una altra vida, i el teu poema m'hi ha retornat (quan jo, de fet, també he escrit sobre una dona que apareix ballant al carrer després de morta). En fi, un feliç encadenament de coincidències.

Ah. I per cert: Anerol pot sr Ratuix, però també podria ser una altra persona que escriu des del seu mateix ordinador. Per exemple. Un misteri. Que no cal que expliquis: està bé mantenir certa intriga...

Tens acceptació, i esperança

L' llegit i rellegit, m'agrada molt, però també m'ha fet sentir el dolor d'un trencament, un adéu. Els dos darrers versos són com una alliberació, i una esperança.
He esta llegint els teus anteriors poemes , i m'agrada molt el teu estil, et continuaré llegint, ara estic molt atrafegada , però ja trobaré el moment per fer-te comentaris.
Gràcies pel teu comentari , l'intercanvi d'opinions entre nosaltres "els relataires", és sempre ben acollit.
Fins aviat,
Núria