Com el vidre

El meu pare em duia a veure la meva avia dos cops a l'any. Ella ens obria la porta i ens feia dos petons de pintallavis rosa que esborrava tot seguit amb el seu polze ossut. A la sala, jo m'asseia al sofà, i ells cadascun a una butaca. L'avia portava una safata negra de plàstic molt lluent, amb dues tasses, lletera i cafetera de porcellana blanca, una sucrera de vidre tallat i un got. Sense preguntar-ho posava cafè, llet i sucre a les tasses, i només llet i sucre en el got. Tot seguit s'alçava un altre cop i portava de la cuina un platet amb galetes de mantega. Jo menjava les galetes i em quedava mirant les engrunes que queien sobre la safata o sobre el terra que també era negre i lluent. Mentrestant, l'avia renyava el pare perquè gairebé mai no l'anàvem a veure. Llavors començava a parlar "d'aquella dona", que jo sabia que era la mare, i el pare es regirava amb incomoditat a la cadira i deia que havíem de marxar. Espera, deia llavors l'avia, la nena ha de triar el seu regal. M'agafava la mà i em portava de prestatge en prestatge: aquest dofí de vidre, el vam comprar a Venècia amb el teu avi, abans que en deixes al teu pare i a mi. Aquesta porcellana me la va portar l'Isabel, d'un viatge a Portugal. Ara no la veig mai, ens vàrem discutir. Jo mirava i tímidament em decidia a escollir el ratolinet de cristall, el dofí de vidre, o un didalet de porcellana. Ella em mirava amb aprovació i m'embolicava el regal en un tovalló de paper. El pare i jo tornàvem a casa amb el regal, i amb dos petons més, fets i esborrats. La mare rondinava, quines coses de donar-li a una nena. I com que no li agradaven els "nius de pols", un dia em va donar una capsa de fusta, folrada de vellut vermell per que hi guardes els regals de l'avia