El mirall màgic i la festa de les Santes

A dalt de Burriac una colla de nens i nenes esmorzaven en rotllana, vestits amb pantalons curts, bambes i les samarretes i les gorres del grup d'esplai. La Júlia, una de les monitores, els hi explicava que aviat s'acabaria l'esplai perquè s'acostaven Les Santes, la festa major de Mataró. En Cugat, que era l'altre monitor, els va preguntar que era el que més els agradava de Les Santes. "Els gegants" va fer un, "No, els nans" van dir unes nenes. I a poc a poc cadascú i va dir la seva i van sortir la Momerota, i la Momeroteta, el drac i el Dragalió, els Castells, els focs, la barram... Allò era un guirigall! Els hi agradaven, tantes, i tantes coses de Les Santes!
Llavors la Júlia els va fer callar, i posant una cara, molt, molt seriosa es va fer la interessant, i va dir. "Potser aquest any no hi haurà Santes". Tots es van quedar molt seriosos. "Pel bitxo?, pel virus? Per la covid?" Preguntaven. "No, no", va dir la Júlia, "per culpa de la Covid segurament haurem de tenir precaució i fer les coses diferent, però, la Covid no és l'únic perill. També hi ha una bruixa que vol raptar totes les figures. Si ho aconsegueix no hi haurà Santes aquest any, però vosaltres ho podeu evitar. Després d'esmorzar, baixarem a la Font Picant, i allà farem una gimcana. Us donarem pistes per trobar el mirall de la bruixa. Sense el mirall, no podrà fer l'encanteri, què us semblà?"
Els nens i nenes de l'esplai semblaven prou convençuts i animats. La bruixa no se'n sortiria, ells trobarien el mirall. Però un xic més enllà, tres senyores vestides amb roba d'anar a caminar, i que duien els cabells tenyits de colors llampants estaven tafanejant allò que deien la colleta de l'esplai. Una, la més alta, i que duia els cabells de color verd, s’havia posat vermella i arrufava el nas. Al final no se'n va poder estar. "Que és tota aquesta història de l'encanteri per segrestar les figures? De veritat creieu que les bruixes es dediquen a aquestes coses?"
Els nens i nenes de primer es van espantar una mica, i la Júlia li anava a demanar educadament a la senyora, que es fiqués en les seves coses i deixes la canalla tranquil•la. Però les amigues de la senyora se li van avançar, però no pas per renyar-la, sinó per donar-li suport total. Elles també opinaven que allò no era just, sempre es culpava a les bruixes de tot en els contes, i les bruixes no eren pas dolentes. Era una injustícia descarada. I per acabar la primera que havia parlat va dir: "Les bruixes només són dones sàvies, que saben d'herbes i de moltes coses."
En Cugat ho va voler arreglar, "hi deu haver bruixes bones i dolentes, amb els nens només volem fer un joc de pistes, per passar una bona estona." , va dir, però elles, de seguida, van contestar: "Potser sí, però estem una mica tipes que les bruixes sempre se les carreguin. Nosaltres tres sabem de primera mà que la bruixa de Burriac és bona, i que no te res contra les figures de les Santes. De fet les dues velles, la verda i la blava, son molt amigues d’ella, i la bruixa també, és clar!"
Als nens i nenes de l'esplai allò també els semblava lògic, i ara estaven ben confosos. La bruixa era bona o dolenta? Era amiga de les figures? Llavors, no les volia segrestar? I el mirall, ja no calia que el busquessin?
A la Berenguera, que així es deia la senyora de la cabellera verda que havia parlat primer, li sabia una mica de greu haver aixafat la guitarra als nens i als monitors, que se la miraven amb cara de pomes agres. Però de sobte se li va acudir una idea. "És clar que l'heu de trobar el mirall! És molt important!, l'heu de trobar perquè la bruixa el necessita per fer un encanteri perquè les figures puguin celebrar la festa de Les Santes aquest any!” Va dir, picant l’ullet a la Júlia, que va acceptar que potser sí que els monitors ho havien entès malament. En Cugat va fer una proposta, que quan els nens i nenes aconseguissin trobar el mirall, no l'amagarien, sinó que mirarien de fer-li arribar a la bruixa de Burriac, ara que sabien que era una bruixa bona, i que el faria servir perquè Les Santes fossin una altra vegada aquella festa tan bonica que agradava tant a tothom!. A tothom li va semblar bona idea.
Monitors, nens i nenes i totes tres senyores van baixar contents i decidits cap a la Font Picant, taral•lejant el Bequetero i cantant Plou i fa sol. Un cop a l'esplanada ombrívola, davant de la font, els nens i nenes de l'esplai es van esforçar d'allò més per aconseguir trobar el mirall. I, sí, com que eren prou espavilats i decidits, ho van aconseguir. La Júlia va donar aquell mirallet daurat a la Berenguera amb tota solemnitat. La Berenguera i les seves amigues van assegurar que la bruixa aviat el tindria, es van acomiadar, es van enfilar per un corriol, i ... de sobte, van desaparèixer.
Quan els pares van arribar a recollir-los no es podien creure aquella història tan fantàstica que explicaven els nens, sense parar d’afegir-hi detalls. Quan ja es ficaven en els cotxes, un pare va dir: "A veure si ens podem veure per Santes" , "Això, a veure!" va dir una mare. "Nosaltres ens ensumem que sí!" Van dir l'esplai sencer a la plegada, recordant que la Berenguera s'havia compromès a fer tot el que pogués. I alguna cosa els deia que se'n sortiria.