LES TRES PRINCESES I EL PRÍNCEP INDECÍS

Mireu nois, com que veig que no us interessa gaire el que us ensenyo que està passant ara mateix pel món, he pensat d'explicar-vos la història que em va portar on ara sóc. Com ja sabeu, tinc la capacitat de saber tot el que passa a tot el món just en aquest moment. Per aquesta habilitat era apreciat per la meva primera mestressa. La mestressa que vaig tenir després, que em va heretar, per dir-ho d'alguna manera, no en sabia res, bé no en sabia res en un principi. Em va rescatar de les dependències de la seva madrastra bruixa només perquè li vaig semblar un mirall prou bonic, i sobretot un dels pocs que hi havia de cos sencer en tota el palau. Va pensar que seria ideal per emprovar-s'hi el vestit de núvia, mentre esperava impacient el retorn del seu príncep bau, el guapíssim i elegantíssim príncep que l'havia despertada d'un petonet del seu son que era com la mort.
Ara ella era la nova reina del castell. S'havia acomiadat dels seus antics companys de pis, els nans, que preferien seguir vivint al bosc i treballar a les mines, com sempre havien fet. I estava sola, tenia un regne al seu càrrec i frisava per casar-se amb el seu príncep i ser feliç per sempre més. Us he dit que no sabia res sobre les meus poders? No, no en sabia res i jo no tenia pas intenció de rebel·lar-li, però es clar si mai feia una pregunta directa, i jo podia contestar-la, irremissiblement ho hauria de fer, era la meva obligació de mirall xivato. I vet aquí que això és el que va passar. A la noieta se li va ocórrer mirar-me i preguntar on deu ser ara al meu príncep?, i ja hi som, jo li vaig haver de mostrar, i va resultar que justament en aquell moment estava enfeinat en despertar una altra princesa del seu son, la dolça Belladorment.
Blancaneu podria haver decidit que allò era només un mal presagi i no fer-ne cas, o decidir que jo era un mirall malintencionat i llençar-me o fins i tot trencar-me de l'emprenyada, però no, alguna cosa devia haver intuït la mossa en el seu príncep perquè ho va veure i s'ho va creure sense dubtes. I de seguida va posar en dansa tots els espietes de la cort, que eren un munt perquè l'antiga reina, com si jo no li fes prou servei, sempre n'havia tingut a dotzenes, i vet aquí que aviat va saber l'historia completa del príncep.
Durant un temps, s'havia negat a casar-se amb les noies casadores que li havien ofert els seus pares, aquest desesperats havien organitzat un ball per que tries la que volgués però es cases d'una vegada, i el noi havia triat justament la única noia desconeguda del ball, que a més havia marxat tot just tocar les dotze sense deixar senyes. Els pares però estaven tan decidits a casar la criatura que van localitzar la noia amb la única pista d'una sabateta abandonada en la esbojarrada fugida del castell. Vet ho aquí doncs, el príncep era casat, i tot i així vagava pel mon despertant princeses amb petons d'amor. Blancaneu estava disgustada, però no es pensava passar els dies plorant, ara ja era tota un reina, tenia responsabilitats i a més ja li estava agafant el gust això de manar i aviat va disposar que la Ventafocs i la Belladorment fossin convidades al castell i d'aquesta manera les noies es van reunir d'amagat del príncep.
Creieu-me que més que tres princeses semblaven tres bruixes, les tres deixant verd al dissortat príncep infidel. Tenien clar que aquest havia de pagar pel que havia fet, però no s'acabaven de posar d'acord en el càstig. A més tan aviat estaven d'acord en què el Princep havia de triar-ne una d'elles, de totes, totes, com deien que de fet ja no tenia dret a triar i que era a elles a qui corresponia decidir. En aquest punt, Ventafocs, insistia que tenia drets d'antiguitat i que a més era la legítima esposa, i que ella, pobreta, era la única que no tenia regne propi. En això les altres dues estaven d'acord, aquella pobrissona no tenia on caure morta i si el príncep la deixava, li hauria de passar una picossada, perquè no es pot fer princesa a una noia i després deixar-la tirada, sobretot ara que la noia s'havia acostumat els vestits d'alta costura, després d'aquella trista adolescència vestida amb parracs. Però, per altre banda, que caram a les altres dues també les havia salvat, i petonejat i de manera implícita s'havia compromès amb elles de per vida. En tot cas, estaven les tres d'acord en que mereixia un escarment. I, en lloc de rivalitat, aviat va néixer entre elles un corrent de simpatia i de solidaritat.
Blancaneu que estava fent un curs de Marketing, perquè pensava que l'ajudaria a tornar el llustre a la monarquia, desprestigiada per les atzagaiades de la seva madrastra, va proposar de seguida trobar una solució innovadora i creativa al problema, amb les tècniques adequades i començant amb un pluja d'idees. Van sorgir idees com ara clonar el príncep, o fer-lo a trossets, o repartir-se'l per mesos o per quadrimestres, mentre, tan aviat el continuaven deixant-lo verd com sospiraven: "es que es tan guapo, i semblava tan bon noi, fa uns petons tan dolços". Finalment van trobar el plantejament adequat al problema i la millor solució. I es van disposar a esperar l'arribada del príncep.
Aquest no es va fer esperar gaire, però en arribar, i trobar-se a les seves tres princeses gaire bé li agafa un cobriment, allò li va fer reviure el seu pitjor malson, o millor dit el seu pitjor record d'infantesa que acte seguit i a tall de disculpa va explicar a les princeses, just al meu davant.
Va explicar que ja de petit sempre li havia costat triar, i com que era príncep i ric, moltes vegades havia optat per no fer-ho. La seva mare li animava:
- Noi si no saps quina espasa t'agrada més queda-te-les les dues, sempre hi haurà un moment més oportú per lluir-ne una o l'altra -solia dir-li.
I llavors, quan tenia en prou feines deu anyets, dues noietes de la cort li van demanar gairebé simultàniament, si volia ser el seu xicot. Al príncep li agradaven prou les dues, l'una morena i forta, i molt àgil, i l'altre rossa, dolça, i una mica maldestra. Animat pel reiterat consell de la reina, "noi perquè hauries de triar?", va decidir ser el xicot de totes dues. Els hi va anunciar feliç i magnànim que totes dues podien ser les seves novies, però vet aquí que les noies no en van estar gens contentes ni satisfetes, i de cop i volta es va veure envoltat de totes les noietes de la cor, nobles o criades, que instigades per les ofeses, l'envoltaven i amb crits i amenaces li deien que havia de triar de totes, totes. Aquell cop va decidir que si havia de triar, no es quedaria amb cap, i d'aquella època li venia la mania que li va durar força tempos de no voler lligar-se, ni casar-se, i fins i tot va amenaçar als seus atribolats pares de fer-se monjo. El temps passava i el noi no tenia cap ganes de buscar-se xicota fixa, però als pares els preocupava la successió i amb coaccions i amenaces el van obligar a casar-se.
En aquest punt, amb llàgrimes als ulls mirava les noies i demanava clemència convençut que li tenien preparada alguna venjança furibunda. Ara es disculpava, ara culpava la bellesa de cada una d'elles i les moltes virtuts de les donzelles.
- Tu ets tan bonica!, tu ets tan dolça! -sospirava.
I pretenia que només havia volgut tornar-los la vida... La cosa era més aviat patètica. Llavors les noies el van aturar, i fredament li van exposar la seva decisió.
-Mira noi, a nosaltres ens has caigut als peus -deia Blancaneu fent de portaveu- i ho hem parlat i no ens be gens de gust de compartir-te. Sabem que tens les teves coses bones, que estàs molt bo, ets amable i ets un bon partit, i petoneges molt bé, però mira no en tenim prou amb això. No te'm preparat cap càstig terrible, som bones noies, simplement, hauràs de triar, però es clar, a la que triïs, si de veritat la vols, te l'hauràs de tornar a guanyar perquè ara estem les tres força ofeses. De la Ventafocs - va continuar- te'n divorcies ara mateix, perquè a cap ens sembla bé això que sembli que t'hi casessis com per obligació, es gaire be ofensiu per a la pobra noia, però, això si, la noia es mereix una bona pensió que li permeti mantenir el tren de vida.
-I tant -va afegir Ventafocs-, ara m'he acostumat a certes coses que no vull perdre, però la veritat, del teu palau i de la teva mare n'estic fins als ovaris, perquè no es tan cruel com la meva madrastra, però és un autèntic corcó, i com que la casa pairal del meu pare ara torna estar disponible perquè la madrastra i les germanastres han marxat aporrinades per la seva mala fama, jo he pensat que hi tornaré i en faré un refugi d'animals, que sempre han sigut la meva dèria, perquè son molt més lleials que els humans, això donarà sentit a la meva vida. I si tu vols formar part d'aquest projecte, doncs ja en parlarem. Serà una ONG amb molta classe. Això t'ho puc garantir.
-En quant a Blancaneus i a mi -va afegir-hi Belladorment-, totes dues som ara mateix propietàries de regnes prou estables i amb economies sanejades, i no ens han de faltar pretendents, si tu en vols ser un, doncs ja ho saps, posat a la cua.
El Princep va acceptar la decisió de les seves princeses, de fet no li quedava cap altre opció, però com mes rumiava quina triar menys clar ho tenia. Al final, li van tornar a venir aquells pensaments de joventut de fer-se monjo i recordant la seva estada durant un dels seus viatges entre els tranquils i silenciosos monjos de Poblet, doncs cap allà que se'n va anar renunciant a la seva condició de príncep i a les dones, per sempre més, con tal de no haver de triar.
I tothom feliç, perquè fins hi tot la mare del príncep, que per aquells temps ja s'havia quedat viuda, i que tan preocupada estava pel seu regne, va trobar la solució successòria en un renebot molt espavilat per a les coses de la cort que feia temps que li feia la gara gara i que es va convertir primer en el seu primer ministre i després en el seu hereu. Bé, tothom feliç, menys jo, perquè el ximplet del príncep em va agafar mania, i pretextant que jo era una arma
massa perillosa en mans d'una reina tan espavilada i preocupada pel marketing com estava resultant la Blancaneu, em va robar del Palau, i em va llançarr al fons d'un vell pou sec, on ara m'heu trobat, ja mig podrit per la humitat, on m'avorreixo, dia si dia també, mirant el que passa ara en una punta del mon ara en l'altre sense que res m'arribi a interessar, i sobretot convençut de ser ja una eina inútil, perquè em sembla evident que les tecnologies modernes m'han deixat ben obsolet.