Claror de lluna als contraforts del Montcau.

Un relat de: Jere Soler G

L'estalonaven.
Descobriren la seva figura trèmula grimpant pel muntijol que s'alçava a l'altra banda del torrent.
Li dispararen; el veieren botar.
-El maleït segueix corrent com un conill, n'estic fins als ous! -l'estirabot li dibuixà una ganyota.
-Deixi la ràbia per quan el cacem, sergent...
-Serà el meu centenari.
-Òstia! Ho haurem de celebrar!
-Cent fatxes morts... cent dimonis menys.

Avançaren desbocats cap el nord.
A la baixada de Coll d'Eres, el distingiren cinquanta metres per davant.
-Quiet!
-M'aturo... m'aturo! -xisclà amb les mans enlaire.
-Si parla català i tot...
-Sóc de Badalona.
-Botifler de merda! -exclamà el caporal, i li etzibà una puntada de peu. -. Segur que eres del PP...! Cabró! Vosaltres atiàreu la guerra, i així estem...! -el copejà.
-Tranquil, xicot! -cridà el sergent aturant l'estossinada -. Recorda que és per a mi... el meu número cent. I agafa-t'ho amb calma, que tenim ordres d'avisar a Barcelona... Pot ser que ens demanin que li traguem informació.
Caminaren bosc endins. L'advertiren que si no els obeïa acabarien aviat, no estaven per romanços.

La lluna, com un far, tenyia la nit d'un groc pàl·lid. Els brancatges foscos dels roures semblaven bruixots immòbils contemplant el ritual d'una estranya cerimònia iniciàtica. Assegut a la codina, amb el fusell als braços, el caporal contemplava el presoner lligat al tronc. Tots els racons emanaven flaires de farigola i romaní. Els cingles gegantins del massís de Sant Llorenç s'elevaven com divinitats eternes. De tant en tant, sonava algun tret llunyà, el lladruc d'un gos, l'esgarip d'una òliba...
-Necessito pixar. -demanà el captiu.
El caporal l'apuntà amb l'arma, el deslligà i el deixà fer. Al seu endins es preguntava quan dimonis se'l carregarien d'una puta vegada.
El sergent s'aixecà.
-Vés a descansar, ja el vigilo jo.
Mentre el tornava a lligar, li palpà un bony a la butxaca. Tement que fos un ganivet, l'escorcollà.
-I això? -li preguntà, subjectant un raspallet de pèls suaus com borra de cotó.
-És un record; quan va néixer la meva nena, jo la pentinava després del bany.
-Tens una filla?
-Tenia. La guerra la va... -se li tallà la veu.
Es féu un silenci.
-Aquesta puta guerra ens ha fotut a tots. -afegí el sergent.
El presoner alçà el cap i se'l mirà.
-Tinc la foto de la nena a la cartera; tenia els cabells rossos...
-Vols una cigarreta?
-És dolent per la salut.
-Dolent...? Ja ho diuen... fumar mata.
Es miraren; i després d'uns instants d'incertesa, engegaren un riure macabre i absurd.
-Fumar mata...! Quins collons...! -remugà el sergent, i seguí rient.
Es fumaren la cigarreta mentre el caporal dormia. Parlaren de Badalona, de com havia estat presa per les forces espanyoles, de la resistència de Barcelona. Recordaren cafeteries que ambdós havien freqüentat abans que tot comencés... estiueigs a Sant Pol i a Lloret, l'educació dels fills, el Barça...

De sobte el sergent el deslligà.
-Fuig!
El presoner semblà confós.
-Fuig, collons!
I s'esvaí en la nit.
Quan el caporal es despertà, se'n feia creus.
-Però com ha pogut passar, sergent...?
-Portava una arma a la butxaca; ha estat inevitable...
-A la merda el centenari, doncs...
-A la merda...!

Comentaris

  • Hi ha moltes més històries i fins fotos de la zona ![Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 11-10-2006 | Valoració: 10

    Hola,

    Entra a www,moianes.net hem, obert un espai deisn la Galeria Fotografica que recull imatges de les Valls del Montcau.

    Si en tens i les vols trametre, t'ho agrairem molt.

    fananos@moianes.net

    Pel que fa a les histories avui a la Contraportada del Diari de Sabadell, surt publicada VALLHONESTA, memòria viva del cami ral. O cosa semblant.

    Mira, en les meves històries :
    L'alzina de la Coma d'en Vila
    El Flaquer, de la Glòria a l'oblit
    Anar de tines
    El Farell de les Valls del Montcau
    i properament alguna més.

    Aquesta zona, el Moianes, i el que nosaltres definim com lAlt Vallès, son una autèntica meravella.

    Gràcies

  • Una bona teràpia.[Ofensiu]
    Rodamons | 10-10-2006

    M'ha agradat el relat. És una bona teràpia el reflexionar sobre un possible resultat d'una situació per poder rectificar ara que hi estem a temps.
    En quant al llenguatge, crec que cal utilitzar les figures retòriques tant com vulguem, a la fi la literatura és dir una cosa de tal manera que et regale l'enteniment i l'esperit.
    Ah, per cert! Gràcies pel teu comentari.
    Salut i força

  • destruccions avortades[Ofensiu]
    gypsy | 07-10-2006 | Valoració: 10

    Com sempre, la teva prosa mai deceb.
    Història crua i tendra alhora.
    La guerra té moments de bellesa i d'emocions intenses vers l'adversari com tu bellament has plasmat amb els teus mots precisos i incisius.

    Em quedo amb aquest paragraf:

    "La lluna, com un far, tenyia la nit d'un groc pàl·lid. Els brancatges foscos dels roures semblaven bruixots immòbils contemplant el ritual d'una estranya cerimònia iniciàtica. Assegut a la codina, amb el fusell als braços, el caporal contemplava el presoner lligat al tronc. Tots els racons emanaven flaires de farigola i romaní. Els cingles gegantins del massís de Sant Llorenç s'elevaven com divinitats eternes. De tant en tant, sonava algun tret llunyà, el lladruc d'un gos, l'esgarip d'una òliba.."

    bellesa, màgia, art, tu.

    gypsy

  • política-ficció amb missatge[Ofensiu]
    qwark | 07-10-2006

    Et diré que m'has seduït amb un dels meus gèneres preferits. Jo l'anomeno política-ficció, no sé si té un nom més estàndard. A partir de la situació política actual "Segur que eres del PP...! Cabró! Vosaltres atiàreu la guerra (...)" ens trasllades a un futur fictici, coherent amb algunes de les tendències o línies argumentals del present.

    La narració és curta però aconsegueixes que s'endevini (o s'intueixi) tot el context Històric que l'envolta. Tensió política seguida d'una guerra (probablement causada per una declaració d'independència catalana (1º hipòtesi) o per l'eterna lluita de les 2 Espanyes (2º i menys probable) i... bé, em perdo una mica amb la línia del front. I en aquest punt sóc una mica escrupulós: necessito mapes per entendre les guerres. Tu utilitzes altres elements, sorgits del cor de les persones, que creus indestructibles siguin quines siguin les circumstàncies.

    Sens dubte és un altre relat amb el teu segell, que incideix de nou en la teva concepció dels valors humans. I en aquest sentit es podria entendre que empres la ficció com un mitjà i no com un fi. El missatge em sembla magnífic i molt necessari pels temps que corren: no us deixeu emportar per l'odi i la crispació. Això només empitjorarà les coses.

    Jo afegiria que l'odi ja és perjudicial en sí mateix, encara que no condueixi a altres conseqüències sempre ens porta a enverinar la nostra ànima, sempre ens farà més infeliços. L'odi és, en la majoria dels casos, pitjor pel qui odia que per la persona odiada.

  • Molt bo![Ofensiu]
    Arbequina | 07-10-2006 | Valoració: 10

    És difícil copsar tots els racons sentimentals, emocionals, etc d'una guerra...
    Tu has fet una minúscula mirada a una anècdota, i ho has fet amb molta sensibilitat. M'agrada el teu punt de vista i l'estil que has emprat... i comparteixo el missatge amagat que li va implícit al relat.
    En fi, trobo que aquest conte és molt valuós... ha gaudit llegint-lo.

    Una abraçada.

    Arbequina.

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de Jere Soler G

Jere Soler G

188 Relats

825 Comentaris

261303 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Aquests últims anys m'he allunyat una mica d'aquest web en el qual he passat moments fascinants. Hi vaig arribar al 2005. Potser sigui el moment de tornar-m'hi a acostar, tot i que ara no escric tant, faig més cinema que altra cosa; i estic una mica més diversificat, i una mica espatllat, només una mica.

Tinc un canal de YouTube de cançons:

... CANÇONS

També tinc un blog que està a punt de fer setze anys:

...:-))) : NUESA LITERÀRIA