Cita a cegues

Un relat de: foster

La Rosa és l'última romàntica d'aquest món, i també una lectora voraç. S'endrapa totes les novel.letes que l'allunyen de la seva trista i més aviat monòtona vida. Ella compara els seus dies amb els de les seves heroïnes i creu que s'ha equivocat d'època, que les maneres actuals, la falta d'educació i de valors morals estan acabant amb la petita ànima que tots duem prop del cor.
Des de fa dos anys, però, després de la consulta amb aquella famosa astròloga, ha recuperat les esperances. La conclusió de la vident era clara i rotunda: "d'aquí a uns mesos li arribarà l'amor, de forma sobtada, sense buscar-lo, quan menys s'ho esperi. I serà per sempre, segur, els astres així ho indiquen. Són cinquanta euros si us plau"

La Rosa ja no és joveneta, i pensa que s'aferrarà a qualsevol possibilitat que se li ofereixi sense fer-se l'estreta. El temps se li esmuny a una velocitat imparable, i no vol quedar-se per vestir sants, per això segueix els consells de la professional i decideix seure i esperar. No només metafòricament, ja que la seva estratègia consisteix a anar cada dia al cafè Viena i estar-s'hi dues hores -de quatre a sis- atenta a l'arribada ja molt propera del seu príncep blau.
Amb una novel.la a les mans, i un tallat per anar fent glopets, es passa les hores llegint i mirant la porta del bar. Cada cop que sent algú entrant deixa la lectura i observa, observa i la respiració se li fa més agitada amb cada possible candidat. Però no, un altre error, el noi saluda l'amic o la xicota, l'home madur es troba amb els companys del despatx, tothom troba la seva cita mentre ella segueix sola, eternament sola i abandonada.
Avui se sent més deprimida que mai, no sap perquè, potser és culpa del llibre que li han recomanat i que no li agrada, no és del seu tipus preferit. Li ha suggerit un amic de confiança, assegurant-li que és número u en vendes, un bést-sèller culte, molt interessant. La Rosa no en coneix l'autor, però el títol li ha cridat l'atenció: "La velocidad de la luz".

*****

En Curt espera amb ànsia la trucada de telèfon que, segons l'agència, serà cap a migdia. Però el migdia és un terme tant abstracte entre nosaltres els llatins, que s'està a tocar de la tauleta del menjador des de les dotze en punt. Finalment, a un quart de dues, l'aparell embogeix i salta per avisar-lo.
-Digui?
-Sí, hola, ehem, ... sóc la Carlota, ja saps, de l'agència "Veni, vidi, vinci", ehem, truco per allò... de la cita.
-Sí, sí, és clar, -diu en Curt, més curt i més encallat que mai-. Hola Carlota, estava esperant... això... la teva... vaja, que t'estava esperant!
-Escolta, ara no tinc molt temps per parlar, què et sembla si quedem per més tard? A les quatre, per exemple, et va bé?
-Avui? A les quatre? Sí, sí, molt bé - respon, convençut que allò va massa de pressa.
-Què et sembla al cafè Viena, a la plaça nova? Portaré un llibre perquè em reconeguis, "La velocidad de la luz" del Cercas, d'acord?

*****

Són les tres i el Curt no pot més. Falta només una hora. Li falta l'aire, li suen les mans, es mira al mirall i veu borrós. Ni amb ulleres s'hi guipa. Creu que l'aventura no rutllarà, i li sap molt greu. Sap que la cagarà perquè és la seva primera cita a cegues i no està prou preparat. A les tres i quart ja ha perdut la noció del temps i de l'espai, només un nom -Carlota, Carlota, amor meu- l'empeny endavant, pas a pas com un autòmat, les cames li fan figa.

A dos quarts de quatre -no sap pas com hi ha arribat- es troba davant la porta del Viena dubtant per darrer cop si entrar o fugir (que és el que el pànic li aconsella). Només uns segons, respirant fondo i pensant en la seva avorrida existència, i tot seguit es decideix. Maleït sies, covard, fes el que has de fer per una vegada a la vida!!

Entra i repassa amb urgència i desesperació cada una de les taules. Allà, al fons, una noia molt normaleta aixeca el cap del llibre i l'ulla amb intenció. Ha de ser ella, quan veu el títol que li ho confirma voldria morir-se. Hi va de pet, entrebancant-se amb totes les potes de cadira que els separen, tira la safata del cambrer que l'escridassa... tots els clients del cafè li retreuen l'aldarull, però aconsegueix el seu objectiu: la Carlota.

-Hola,... ets la Carlota suposo? -les paraules, senzilles i ben apreses prèviament davant el mirall, li sonen llunyanes, com dites per algú altre.
- Carlota? Per què no? - contesta entusiasmada la Rosa, a qui el nom li sembla perfecte i coherent amb les seves fantasies.
-Sí, és clar -assenteix en Curt amb un somriure-. El nom... tots en donem un de fals. El meu no és Ivan, tampoc. Em dic Gàmbals, Curt Gàmbals, per servir-te.
La Rosa no cab dins el seu cos de satisfacció. Avui, quan menys s'ho esperava, avui que es creia morir, avui el troba! Exactament com li havia predit la vella.
Amb deu minuts en tenen prou per saber-se la mitja taronja de l'altre. Ja s'estiman, ja són marit i muller fins a la mort, no els ha calgut més que unes poques paraules dolces mirant-se als ulls. Poden marxar, tenen un destí en comú, a partir d'ara aniran junts sempre i a tot arreu.
En Curt no se'n sap avenir, tanta felicitat el desborda i en vol més, per això gosa fer una proposta inusual en tal situació com és la d'anar al cinema a la sessió de dos quarts de cinc. La confiança que ha adquirit amb la Carlota -ara Rosa, ja en sab el nom veritable- li ha fet recuperar la seguretat en sí mateix.
-És que, saps, m'agrada molt el cinema, és la meva passió. Bé, era la meva passió abans d'aquesta tarda. -I es mira la Rosa i la fa un cast petó als llavis que ella accepta i retorna agraïda.
-És clar, així havia de ser. A mi, després dels llibres, les pel.lícules. Anem, vinga, sóc teva i tu ets meu, porta'm allà on vulguis! -exclama ella, exultant.


*****

A les quatre en punt la Carlota es presenta al cafè Viena. S'asseu, demana un cafè sol i espera durant mitja hora. "Vaja, un altre cop un que ni es presenta! Tots els homes són iguals, uns covars, uns mitja merda!"
Després de desfogar-se mentalment, s'aixeca amb resignació, paga el cafè i se'n va.




Comentaris

  • Molt interesant[Ofensiu]
    mimí | 24-07-2007 | Valoració: 9

    És veu una historia realista i és curiòs que així és la vida, amb les seves coses inusitades.

  • m'he atrevit a continuar...[Ofensiu]
    Massagran | 14-05-2007

    Després de llegir-te, he anat a buscar la segona part de la Gemma i no he pogut estar-me'n de fer la tercera (i espero que no la última...) encara que sigui gairebé dos anys més tard.
    Perdoneu si m'he ficat on no tocava...

  • Leela | 22-03-2007

    No havia llegit aquest relat teu, i m'alegro molt s'haver-ho fet. Em sembla una història fresca i divertida, en la que has aprofondit en els personatges i has sabut donar-li un final original. M'ha donat la sensació que, fins i tot, en les cites a cegues les coses s'han d'atrapar al vol. Les oportunitats es presenten i l'important és la disposició a viure-les.
    Només uns detalls:
    Fixa't en el següent:

    Cada cop que sent algú entrant deixa la lectura i observa,
    --> no m'agrada massa que diguis 'sent algú entrant'. Potser millor: cada cop que sent algú que entra.
    I alguns errors de presses:

    Ja s'estiman
    ja en sab el nom veritable
    Tots els homes són iguals, uns covars

    Un petó fost!

    Leela

  • Veni, vidi, vici?[Ofensiu]
    Flanagan | 22-03-2007

    Divertit, divertit. Tots aquests noms fan molta gràcia.
    Que vagi molt bé,

    Alexander

  • Molt bó![Ofensiu]
    mrcke | 21-11-2006 | Valoració: 9

    M'ha agradat molt i quin fart de riure amb el nom del gàmbals, curt gàmbals, a més com si fos un bond, james bond!
    Però si que és una llàstima el final, hauré de llegir el que li dona la Gemma34, a veure si està tant bé...
    Merci!

  • Enganxa la diversió oculta.....[Ofensiu]
    angie | 14-11-2005

    Saps, sóc partidària d'aquestes cites... amb un desenllaç tan casual i tan plena d'esperança. Tot el que fem és una cita a cegues : encara que anem als mateixos llocs cada dia, qualsevol persona, com dius tu, amb un llibre a la mà, pot canviar la nostra vida.
    La picardia de la Rosa m'encanta i ja no diguem el nom del noi... molt teu, Fost.
    Un petonàs.

  • Una mica tard!![Ofensiu]
    Kyreta | 03-11-2005

    M'ha agradat molt com acaba la historia, ni tans sols m'he preocupat per la pobre Carlota... ara, que al veure que la Gemma li va escriure un final...vaig ara mateix a llegir com acaba el tema.
    M'havia quedat només amb lo romàntic de la historia.
    Petonets

  • Un petit error...[Ofensiu]
    nOkIa | 29-08-2005

    Em sap greu dir-te que l'últim comentari no és meu. Per raons que desconec tenim el mateix nom d'usuari, no obstant gràcies pel comentari i enhorabona pel relat, lleuger i interessant.

  • Simplement...[Ofensiu]
    NoKia | 23-08-2005

    molt bo! m'ha agradat molt, foster!! Molt divertit i entretingut, gens pesat! Excelent! Continuaré llegint cosetes teves! Un petó!!
    NoKia

  • Molt be! [Ofensiu]
    xyuok | 04-08-2005 | Valoració: 8

    EEE m'ha agradat molt! El final crec que l'hauries d'haver polit mes, o no ferlo tant evident. Mentrestant la Carlote es suicidava...

  • Interessant[Ofensiu]
    Cavaller de Moncaira | 27-07-2005 | Valoració: 6

    Go he trobat interessant, Segueix escrivint

  • ja tens la segona part feta[Ofensiu]
    Gemma34 | 25-07-2005

    Has llegit i comentat la segona part de Carlota i no t'has adonat... he, he, he... és el relat que li he donat nom de "Només vull un petó".
    No li he donat nom a la protagonista, però és ella. I encara esperas la segona part? si ja està feta!!

    Un petó.
    Gemma34

  • tu també capgires els finals...[Ofensiu]
    Gemma34 | 24-07-2005

    M'ha agradat el final.

    Carlota coneixerà el seu home pels carrers de Barcelona. Un dia en que ella no estarà a l'espectativa. Serà una trobada casual. Li faré un final a la teva Carlota. Amb aquell punt de gamberra que tant t'agrada...
    Un petó.

  • coses del destí?[Ofensiu]
    ROSASP | 23-07-2005

    L'atzar, el destí, les casualitats, poden canviar el camí d'una persona...
    Dóna la sensació de que per una errada, dues persones troben allò que en realitat havien estat esperant tota la vida.
    Potser tenia raó l'astròloga, potser aquesta porta s'obriria després de tant temps somiant, quan menys s'ho pensava.
    L'altra cara de la moneda, la Carlota, malgrat quedar-se amb un resignat desencís, vet a saber si avui, demà o l'altra, d'una manera estranyament misteriosa creuarà el llindar d'una porta que s'obrirà especialment per a ella.
    Però això, ja són figues d'un altre paner...

    En realitat, el futur de cadascú de nosaltres, no deixa de ser contínuament una "cita a cegues".
    No sé com m'ho faig, però sempre m'acabo pujant a dalt de la figuera!

    Una abraçada i fins aviat!


  • Agredolç[Ofensiu]

    Aquest relat té un punt agredolç, jo diria que trist fins i tot, que no el desmereix, el fas més humà. M'agrada el retrat que fas de la Rosa i aquesta fe que de vegades es posa en els astròlegs, llegidors de mans... com a darrer recurs a la infelicitat.

  • havia llegit ...[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 22-07-2005

    aquests relat m'havia agradat però la meva incapacitat de comentar m'havia guanyat i no sabia que dir, sempre dic lo mateix ...

    respecte al teu comentari d'una Nit de tots sants, és el segon relat que vaig escriure en la meva vida, només fa dos anys que he intentat escriure, és un fet que li va passar a la meva mare acabada de casar, per aixó encara duia un devantal amb llaçada ...

Valoració mitja: 8

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: