Cita a cegues

La Rosa és l'última romàntica d'aquest món, i també una lectora voraç. S'endrapa totes les novel.letes que l'allunyen de la seva trista i més aviat monòtona vida. Ella compara els seus dies amb els de les seves heroïnes i creu que s'ha equivocat d'època, que les maneres actuals, la falta d'educació i de valors morals estan acabant amb la petita ànima que tots duem prop del cor.
Des de fa dos anys, però, després de la consulta amb aquella famosa astròloga, ha recuperat les esperances. La conclusió de la vident era clara i rotunda: "d'aquí a uns mesos li arribarà l'amor, de forma sobtada, sense buscar-lo, quan menys s'ho esperi. I serà per sempre, segur, els astres així ho indiquen. Són cinquanta euros si us plau"

La Rosa ja no és joveneta, i pensa que s'aferrarà a qualsevol possibilitat que se li ofereixi sense fer-se l'estreta. El temps se li esmuny a una velocitat imparable, i no vol quedar-se per vestir sants, per això segueix els consells de la professional i decideix seure i esperar. No només metafòricament, ja que la seva estratègia consisteix a anar cada dia al cafè Viena i estar-s'hi dues hores -de quatre a sis- atenta a l'arribada ja molt propera del seu príncep blau.
Amb una novel.la a les mans, i un tallat per anar fent glopets, es passa les hores llegint i mirant la porta del bar. Cada cop que sent algú entrant deixa la lectura i observa, observa i la respiració se li fa més agitada amb cada possible candidat. Però no, un altre error, el noi saluda l'amic o la xicota, l'home madur es troba amb els companys del despatx, tothom troba la seva cita mentre ella segueix sola, eternament sola i abandonada.
Avui se sent més deprimida que mai, no sap perquè, potser és culpa del llibre que li han recomanat i que no li agrada, no és del seu tipus preferit. Li ha suggerit un amic de confiança, assegurant-li que és número u en vendes, un bést-sèller culte, molt interessant. La Rosa no en coneix l'autor, però el títol li ha cridat l'atenció: "La velocidad de la luz".

*****

En Curt espera amb ànsia la trucada de telèfon que, segons l'agència, serà cap a migdia. Però el migdia és un terme tant abstracte entre nosaltres els llatins, que s'està a tocar de la tauleta del menjador des de les dotze en punt. Finalment, a un quart de dues, l'aparell embogeix i salta per avisar-lo.
-Digui?
-Sí, hola, ehem, ... sóc la Carlota, ja saps, de l'agència "Veni, vidi, vinci", ehem, truco per allò... de la cita.
-Sí, sí, és clar, -diu en Curt, més curt i més encallat que mai-. Hola Carlota, estava esperant... això... la teva... vaja, que t'estava esperant!
-Escolta, ara no tinc molt temps per parlar, què et sembla si quedem per més tard? A les quatre, per exemple, et va bé?
-Avui? A les quatre? Sí, sí, molt bé - respon, convençut que allò va massa de pressa.
-Què et sembla al cafè Viena, a la plaça nova? Portaré un llibre perquè em reconeguis, "La velocidad de la luz" del Cercas, d'acord?

*****

Són les tres i el Curt no pot més. Falta només una hora. Li falta l'aire, li suen les mans, es mira al mirall i veu borrós. Ni amb ulleres s'hi guipa. Creu que l'aventura no rutllarà, i li sap molt greu. Sap que la cagarà perquè és la seva primera cita a cegues i no està prou preparat. A les tres i quart ja ha perdut la noció del temps i de l'espai, només un nom -Carlota, Carlota, amor meu- l'empeny endavant, pas a pas com un autòmat, les cames li fan figa.

A dos quarts de quatre -no sap pas com hi ha arribat- es troba davant la porta del Viena dubtant per darrer cop si entrar o fugir (que és el que el pànic li aconsella). Només uns segons, respirant fondo i pensant en la seva avorrida existència, i tot seguit es decideix. Maleït sies, covard, fes el que has de fer per una vegada a la vida!!

Entra i repassa amb urgència i desesperació cada una de les taules. Allà, al fons, una noia molt normaleta aixeca el cap del llibre i l'ulla amb intenció. Ha de ser ella, quan veu el títol que li ho confirma voldria morir-se. Hi va de pet, entrebancant-se amb totes les potes de cadira que els separen, tira la safata del cambrer que l'escridassa... tots els clients del cafè li retreuen l'aldarull, però aconsegueix el seu objectiu: la Carlota.

-Hola,... ets la Carlota suposo? -les paraules, senzilles i ben apreses prèviament davant el mirall, li sonen llunyanes, com dites per algú altre.
- Carlota? Per què no? - contesta entusiasmada la Rosa, a qui el nom li sembla perfecte i coherent amb les seves fantasies.
-Sí, és clar -assenteix en Curt amb un somriure-. El nom... tots en donem un de fals. El meu no és Ivan, tampoc. Em dic Gàmbals, Curt Gàmbals, per servir-te.
La Rosa no cab dins el seu cos de satisfacció. Avui, quan menys s'ho esperava, avui que es creia morir, avui el troba! Exactament com li havia predit la vella.
Amb deu minuts en tenen prou per saber-se la mitja taronja de l'altre. Ja s'estiman, ja són marit i muller fins a la mort, no els ha calgut més que unes poques paraules dolces mirant-se als ulls. Poden marxar, tenen un destí en comú, a partir d'ara aniran junts sempre i a tot arreu.
En Curt no se'n sap avenir, tanta felicitat el desborda i en vol més, per això gosa fer una proposta inusual en tal situació com és la d'anar al cinema a la sessió de dos quarts de cinc. La confiança que ha adquirit amb la Carlota -ara Rosa, ja en sab el nom veritable- li ha fet recuperar la seguretat en sí mateix.
-És que, saps, m'agrada molt el cinema, és la meva passió. Bé, era la meva passió abans d'aquesta tarda. -I es mira la Rosa i la fa un cast petó als llavis que ella accepta i retorna agraïda.
-És clar, així havia de ser. A mi, després dels llibres, les pel.lícules. Anem, vinga, sóc teva i tu ets meu, porta'm allà on vulguis! -exclama ella, exultant.


*****

A les quatre en punt la Carlota es presenta al cafè Viena. S'asseu, demana un cafè sol i espera durant mitja hora. "Vaja, un altre cop un que ni es presenta! Tots els homes són iguals, uns covars, uns mitja merda!"
Després de desfogar-se mentalment, s'aixeca amb resignació, paga el cafè i se'n va.