Cèlia

Et trob coberta de fantasia
i d'una extranya melangia en la mirada.
Cada rínxol que s'escapa coll avall
és un somni, un secret, una rialla.
Et vaig conèixer, sense més, en un bar qualsevol... o potser no. Potser ja t'havia conegut molt avanç,
en cada desig meu, en l'imaginari.
No, no era un bar qualsevol, era al bar de lletres, (que per primer cop me n'adono de la magia que comporta un nom funcional), on sinó ens haviem de conèixer tu i jo?
Tu i jo, que mai hem anat més lluny de Tarragona juntes i, per contra, tinc la sensació d'haver viatjat enllà dels astres escoltan-te, enfilada a la Lluna gronxant-me amb la teva ànima.
Et cerco pel passadís desitjant trobar la teva llum daurada. Et cerco a tu.
Parar el món un instant perquè me'l descriguis a la teva manera, parant el soroll ensordidor i trobant els teus ulls entre les converses dels altres.
Tens follet,
com un bolet ferèstec.
Tens la dança del crepuscle
i una etèrea energia d'ametller...
que em quedo sense paraules per palpar-te sensera.
Sé que ets més del que projectes
i més encara del que et creus.
T'intueixo inmensa a la manera del pescador a l'oceà obert.
I les paraules s'esmunyeixen tortes
ara que et vull dir...