Cel, cossos i flames

Molt bé, aquest joc de sensacions plàstiques: Pintar el silenci amb degotalls de llum...
un mar que esclata en flames...
carícies de tots els colors... qui no les voldria?

Una pinzellada blau cel per a tu,
Aquarela

Eii, mltes gràcies pel comentari!! li he preguntat quin poema et podia comentar, a ma germana, i m'ha dit que tots li agraden molt, però que aquest de: Cel, cossos i flames, li havia sorprés molt. Bueno, petons!!

gemmi^^

Sense contaminació, només bressolat per aquest jaç de paraules que pinten aquest esclat de vida.

Fantàstic, Rosa.

Una abraçadassa,

m

M'ha donat la sensació de llegir una poesia suau i plena d'encant. Sense versos bruscs ni forçats.
Sembla que a mesura que llegeixislel poema, llisquis per un camí de sentiments que dibuixen un somriure i un desig alhora.
Espero llegir-te sempre que tingui una estona.

uau!! Rosa em deixes bocabadat!! No deixes d'escriure versos i versos i tots ells deixen volar amb subtilesa els matisos de la teva ment... perfectament escollits!
M'encanta com descrius el moment del dia... el vespre que es converteix en nit... les postes són precioses... si... però per mi... la seva bellesa neix en el fet que a l'instant la nit apareixerà, donant pas a l'eterna Lluna i a la màgia de la foscor endolçada pel tímid resplendor que ens reflexa la lluna.

Una abraçada!

El capvespre bategant, incandescent, s'endinsa en la foscúria de la negra i vellutada nit... quanta màgia hi ha als teus mots! Escrius l'amor amb els dits plens d'autèntica venustat. No cal dir res explícitament, ho dius tot d'una manera tan subtil i alhora amb tant d'esplendor, que llegint i rellegint et meravelles inevitablement.

...La posta de sol esclata
en un mar de flames
per fondre's entre abraçades
amb el ventre de l'horitzó...

El teu lirisme es de veritat sublim Rosa! Me n'han agradat tots els versos d'aquest poema, però potser aquests són els que m'atrapen més fermament.
Et felicito de tot cor! Et mereixes tot el que t'arriba i més!

Una abraçada!

(P.D. En quant al premi de poesia, no pretenia ser indiscreta, perdona. I no, no ens referim al mateix. Jo creia que es tractava dels Bertrana, als quals assisteixo cada any. Però, si em dius l'hora i el lloc vindré i així ens podrem conèixer que em farà molta il·lusió. Si vols fes-m'ho arribar a qualsevol de les adreces que tinc anotades on hi hauria d'haver la meva biografia i t'explicaré què se m'ha acudit referent als Bertrana.)

El tacte dels teus ull...

...deixa anar salvatge
el més llarg udol.

Només de pensar en aquestes escenes de
passió ... uf !.

M'ha agradat molt. Un petunet.

Rosa,

Bellíssim.

Aquest poema hauria de ser un epitafi, una ensenya sempre onejant en qualsevol facultat de Física i d'Amor del món.

És una descripció que sedueix els termes més científics i els retorna al seu àmbit correcte i natural: el de la bellesa i una sensualitat explícita inefable.

Fins i tot el darrer udol és el so, amb una força immensa.
Travesses l'horitzó, esborres les distàncies, en segons -en moments- que hi ha entre el cossos.

Realment acceleres els sentits, Rosa, i llavors res és perifèric ni invisible.

Tot gravita en un punt de llums en el cel, i ben tangibles.

Tot orbita en el teu art exquisit. És sublim... i Newton, es feu poeta.

Una abraçada.