Carta

Només el poetes poden enviar cartes que mai no han escrit, però les duen a la ment. I ha tantes coses que és pensen en un moment determinat i mai voldríem que se sabessin...que de ben segur que si arribessin a destí, preferiríem que es desintegressin a bocins i voleiessin com si foren confeti.
Tu si que en saps de paraules i d'enigmes, i n'aconsegueixes bells paisatges on deixar voleiar la ment de qui et llegeix. Deixes anar amb silenci mots de tu mateix que et surten de dins aquest univers d'idees que tens la sort de posseir.

Una forta abraçada Vicenç

aquesta "Carta" en un comentari que t'han fet. Quina llàstima no haver-la llegit abans! Es una meravella! Però no estic d'acord amb un dels versos. Dius : Jo no en sé de paraules ni d'enigmes". Tu sí que en saps de paraules i de jugar amb elles fins a plasmar un poema tan bell com aquest.
Gràcies Vicenç.
Una abraçada.
Nonna_Carme

Si tu admires el vell silenci dels poetes, jo admiro el poder de transmetre missatges que tenen les teves paraules.
I el d'aixecar imatges!
De tal manera que tu, poeta nou, m'has posat a les mans aquella carta, mai no escrita, però sentida; he contemplat els bocins, petits, irregulars... he seguit el vol de les cendres fetes estel; he descobert, així, confins... i m'he perdut en un mar de poesia.

T'envio una abraçada nocturna mentre esperem que reneixi el dia,
Unaquimera

... i envio aquella carta amb tot de pensaments ocults que m'espanten tant que me'ls callo i m'amago rere silencis i esboço somriures perquè no sóc capaç de fer el que caldria...
quina por si sortissin tots aquests mots dels meus llavis...
M'ha agradat molt el poema, però és que mai em veig en cor de valorar amb números, els valoro amb els sentiments que em desperten!

Una abraçada

...és un plaer passar per aquí. Què pots envejar tu d'ells? RES! Amb la teva edat i aquest currículum...és preciós Vicenç!

Una forta abraçada!

poetes o no, tenim cartes escrites a la ment que mai plasmarem en paraules. És possible fins i tot que tenint-los, esquivessim els versos perquè no fugin d'allà dins. Són el nostre tresor, allò que encara no ha passat per les mans de l'alquimista.
Com sempre que et llegeixo, Vicenç, creix cada cop més la meva admiració per aquests pensaments/sentiments que plasmes meravellosament bé sense que et calguin més mots dels precisos.
Una abraçada

m'ha portat clarament a aquell esperit dur i silent de'n Salvador Espriu, al qual admiro profundament per fer allò que volia i sentia sense preocupar-se en absolut del que pensessin els demés.

El poema traspua solitud, però solitud volguda com a recer i amagatall, com a plaer silenciós.

I alhora no el trobo trist, el trobo fort i contundent, no hi ha renúncia, hi ha un voler-ho així per voluntat.

No ho sé, a mi em transmet això!.

petons.

gypsy

Què tenen que envejar els nous poetes als vells poetes? En el teu cas poca cosa, tens el talent de la poesia i anys per endavant per viure, doncs què és la poesia si no el concentrat de la bellesa del viure? Ehem... potser és agosarada aquesta afirmació -a mi no m'ho sembla-, però em meravella que aquell nen amb el qual alguna vegada vaig intercanviar poques paraules s’hagi convertit en aquest Tu actual. Una abraçada.

que esdevé poema a la teva ment, perquè creus que no tens la màgia de les paraules que acompanyen els vells poetes per plasmar la bellesa infinita de la vida en el paper...

"... perdre'm en el mar que esmalta un sol que reneix"... maravellosa configuració de mots per aconseguir que no puguis definir-ho, només sentir-te impregnat pel seu magnetisme poètic. I és que crec que de vegades no és necessari trobar una explicació a uns versos ni posar-la en paraules quotidianes: només cal escoltar atentament el missatge que, com un vel invisible, se t'esten per l'ànima al llegir-los.

I aquesta és la agradable sensació que tinc quan llegeixo la teva poesia: és massa perfecta, massa ben estructurada, massa bella, massa elegant, massa sòbria perquè jo gosi interpretar-la. En tinc prou amb "sentir-la".

No creguis pas que m'he oblidat de tu, Vicenç! Ara fa un parell de mesos que t'havia haver preguntat com van anar els examens... i em deia: de demà no passa! També et dec una felicitació per l'últim premi que vas guanyar i del qual la Llibre, molt amablement, ens en va fer coneixedors a RC. I hauria fet tot això demà, en la presentació que sé que tindràs el goig de fer de la seva novel·la a l'Hospitalet, però malauradament no hi podré anar. M'hauria agradat xerrar novament amb tu però ja li he dit a ella que et faci un petó molt i molt gran de part meva. Sé que li faràs una presentació brillant, conjuntament amb l'Alícia. Ja miraré de saber-ne tots els detalls!

Una abraçada ben forta, Vicenç. Cuida't molt i no deixis mai de fer-nos companyia aquí, amb aquesta escriptura tan magnífica que surt de la teva mà i del teu cor de poeta.

Les cartes mai no escrites…

Quan els pensaments, potser per massa íntims, potser per excessius, no arriben a caure damunt un paper: el vell silenci dels poetes.

Un bell poema, Vicenç.

Una abraçada

Rebuscant entre els relats que es troben sota el grup "l'editora destaca", he trobat aquest poema, i, he pensat que, si no recordo malament, és el primer cop que et llegeixo en el "gènere de la poesia."

No sé perquè, però quan he llegit els primers versos, m'ha vingut al cap la cançó de Sau, que diu: "Mentre jo t'escric cartes d'amor... avui t'escriuré cartes d'amor". En fi, suposo que cadascú és lliure de fer i desfer les seves pròpies interpretacions...

Però, els que més m'han agradat són els següents: "admiro el vell silenci dels poetes
que solca els paratges, ètnics i agrestes,
emigrant per tornar-se'n a la ment"...

En dues paraules: IM-PRESSIONANT!!!

Cuida't!

Sol_ixent ;-)