Carta oberta

Un relat de: Mercè Bellfort

CARTA OBERTA

Si pogués fer un suggeriment per escrit als filòlegs que treballen en l´actualització del Diccionari General de la Llengua Catalana seria aquest:
Benvolguts Senyors,
Fa temps que, com a lingüísta jubilada, trobo a faltar una paraula en l´apartat de la lletra G. Es tracta del verb "galetejar".
La meva pregunta és: per què no reconsideren incloure-la a la seva llista? Sóc conscient que pot ésser un caprici d´una vella perepunyetes i també que la paraula en qüestió resulta un xic malsonant, però, creguin-me, és molt suculenta.
Ben segur que dirien: "Què diu ara aquesta dona? Quina bajanada! Amb la paraula galet n´hi ha prou i de sobres".
Doncs, amb tot el respecte que em mereixen, per a mi no, senyors. Els meus motius són els següents -afegiria-:
Bàsicament només un dia a l´any "galetegem" i potser és el dia més important de tots. En primer lloc perquè, a Catalunya, som molts els qui assaborim els galets gegants surant en aquella deliciosa escudella de carn d´olla que ens van deixar com a llegat les nostres àvies. En segon lloc perquè penso que el vocabulari gastronòmic català s´ha de posar al corrent. I, en tercer lloc, perquè el dia del qual parlem és Nadal.
A la meva carta s´hi acompanyarien dissertacions i constatacions com aquestes:
Tots sabem que bastants anys enrere es portava un ritme de vida molt diferent a l´actual. Diguin-m´ho a mi!... Contentes estaven les famílies quan arribava el vint-i-cinc de desembre i sacrificaven aquell pollastre formós que, ben desplomat, anava a parar a la cassola per convertir-se en rostit. Ell sempre era el centre d´atenció de tots els sentits i se´l servia acompanyat d´uns pinyons i unes prunes boníssimes en una llampant safata reservada per a l´ocasió.
Seguint amb la meva tossuderia lingüística diria que es "pollastrava" un cop a l´any. I ho feien com Déu mana, escurant amb deliri i passió els ossos del pobre animal. Tota la família seia al voltant de la taula ben guarnida, amb uns tovallons i unes estovalles de fil vorejades per unes bellíssimes puntes de coixí, obra de les incansables mans de l´àvia. Vins i caves regaven el menjar i ajudaven a tirar avall les neules i els torrons que tancaven la festa gastronòmica per excel·lència.
De creativitat se n´ha tingut sempre enmig d´aquests espais farcits d´olors, sabors i colors anomenats cuines.
Sense anar més lluny tenim els nostres famosos cuiners, reconeguts mundialment per les seves tasques d´investigació en sabors, textures, etc… Val a dir que el seu treball ens enorgulleix a tots plegats. Durant anys i anys han estat al peu del canó, o, més ben dit, al peu del fogons. Han treballat molt i de forma molt imaginativa fins al punt de tocar les estrelles. Per cert! Uns quants d´ells en tenen unes quantes incrustades en el rètol daurat de la façana dels seus restaurants. S´ho han guanyat a pols.
Molta gent és del parer que la seva cuina resulta massa sofisticada. Potser sí, però és que els temps evolucionen i s´han de provar coses noves, combinacions de dolços i salats, àcids i amargs que bé han de dir alguna cosa al nostre paladar. Si més no, l´han de provocar, d´excitar amb el seu art culinari.
I qui no ens diu que ja han aconseguit elaborar una gelatina d´escudella de galets tot conservant el seu gust original?
Paral·lelament a aquests famosos mestres-artistes de la cuina, també m´agradaria tenir present aquestes persones -homes i dones- anònimes que des de les seves modestes cuines han fet les delícies de les papil·les gustatives dels seus familiars.
Són els practicants de la cuina tradicional, que han transmès les seves ensenyances de forma senzilla, de boca a boca, sense càmeres al davant. Són talents allunyats dels laboratoris, però plens de saviesa.
He de reconèixer que aquests savis són també el meu punt feble. Els admiro, els respecto i els dono suport de forma incondicional.
Amb ells voldria reprendre el tema del començament posant damunt la taula una segona pregunta:
Per què ens reservem aquesta pasta arrodonida per a una data tan assenyalada?
Jo crec que representa tot un símbol. Un símbol d´abundància, de resplendor i de benestar concentrat en un sol dia. Veuran…
¿Què seria d´una bona escudella feta a base d´api, porros, naps, xirivíes, pastanagues, patata, col, cigrons, botifarra negra, gallina, "pilota", vedella; cua, orella i peus de porc, un os de vedella i un altre de pernil amb una pasta de cabell d´àngel que l´acompanyés? Doncs, res de res i que em perdonin els àngels, però seria un desastre.
Després de bullir a foc lent tots aquests ingredients provinents de la mare natura i de les seves criatures durant tres hores bones de rellotge en surt un brou que es mereix una pasta voluptuosa, una pasta que creix i s´infla com un globus tot dient-nos:
-Aquí estem nosaltres, a la vostra disposició. Preneu-nos delicadament amb la millor cullera que tingueu a casa i passegeu-nos ben calentons per la vostra boca, d´un costat a l´altre, a poc a poc. Noteu les nostres línies corbes tan sensuals. Acluqueu els ulls mentre ens assaboriu i, un cop mastegats i ensalivats, envieu-nos cap avall. No patiu, ja sabem que és el nostre destí. Penseu que, per a nosaltres, és tot un plaer nodrir el vostre cos i escoltar des de dins comentaris de la talla:
-Aquests galets estan boníssims! Que podem repetir?
Quan la mainada diu això i els grans també per alguna cosa serà.
Molt bé, senyors lingüístes. Si he tingut la sort de que m´hagin llegit i consideren que els he aportat bons records d´infància i, sobretot, els he fet pensar en el proper Nadal bàsicament per les trobades familiars autèntiques assaborint una bona escudella de galets…Oi que disposaran de temps suficient per reunir-se i contemplar la meva demanda amb vista a les properes festes nadalenques?
M´agradaria tant poder veure en les lleixes de les llibreries una nova edició que es titulés: Diccionari actualitzat de la Llengua Catalana. Secció gastronòmica. Evidentment incloent-hi totes les demandes que facin persones que, com una servidora, siguin una mica perseverants i enamorades de la llengua i de la cuina catalanes.
Ah!, si em permeten els faria un modest suggeriment sobre el verb en qüestió. Jo donaria la definició en poques paraules. Alguna cosa com: galetejar.v.intr. Art de menjar galets.
Naturalment vostès en són els experts i acceptaria qualsevol definició que trobessin més adient. Fins i tot em semblaria perfecte que afegissin també: Art de beure a galet i FIG. Creure-s´ho tot.
Aquesta darrera expressió seria una benedicció per a mi. No em caldria esmerçar més temps intentant convèncer-los de la meva reivindicació lingüístico-gastronòmica. Tot i així, voldria persistir en l´exposició i abordar el tema de la beguda perquè fins ara he parlat força del menjar, de menjar galets, sobretot, i molt poc del beure. I què seria del nostre organisme sense líquids? Quedaríem secs com els nostres rius i pantans! Inacceptable!
Per acabar, deixin-me explicar-los una anècdota que, per la seva tendresa, els pot ajudar a veure amb bons ulls la meva proposta.
Resulta que de petita sempre quedava embadalida quan veia el meu avi enlairant el porró amb el braç correctament inclinat i engolint amb la boca ben oberta aquell vi negre que rajava del broc. Gloc, gloc, gloc, se sentia i la campaneta li anava amunt i avall, amunt i avall…No li queia ni una gota. Tenia una traça l´home! Ni els anys que havien encorbat la seva esquena podien amb aquella punteria mil·limètrica.
Un dia, d´amagatotis, vaig voler imitar-lo. Vaig pensar que després de fixar-m´hi tant em sortiria a la primera. Santa innocència!... Em va caure tot el vi per la cara. Els ulls em van quedar negats de vi i semblava una mena de dràcula. Recordo que em va fer molta ràbia i vaig anar de dret al safareig… No fos cas que m´enxampessin! Recordo també que abans de rentar-me vaig estirar tant com vaig poder la punta de la llengua i vaig llepar tot aquell líquid que em regalimava per la cara i tenia un gustet afruitadet que em va embriagar -en el bon sentit de la paraula- i que mai oblidaré.
Deu ser per això que, des de fa molt de temps, no concebeixo un àpat sense un vas de bon vi que sempre s´ha dit que és tan sà per al cos.
M´he fet gran i no bec a galet, però menjo galets… És a dir, mirint-s´ho per on s´ho mirin finalment acabo "galetejant".
Bé, no voldria molestar-los més, però no dubtin que compraria uns quants exemplars per regalar als éssers més estimats, els meus fills i el meus néts, en cas que arribessin a publicar la nova ampliació del Diccionari.
Per a mi seria un dolç regal de Nadal. Tot un plaer per als sentits.
Moltes gràcies per la seva paciència i la seva atenció.
Cordialment.
M.B.

Comentaris

  • molt bona aquesta![Ofensiu]
    EULALIA MOLINS ARAGALL | 20-10-2008 | Valoració: 9

    Galeteijar,doncs no sé si avui en dia hi ha gaire gent que en sapiga de beure a galet, amb això de les llaunes de refresc es em quedat amb morrejar...oi? Si vols llegir el meu relat NO VA DE BATALLETES, veuràs la part més activa de la lleva del biberó, els dos cassos son veridics, l'Ignasi un familiar del meu pare, el d'humor, i el Daniel un familiar de la meva mare, la part més amarga potser...! Si tens temps i te'l llegeixes ja em diras que te'n sembla.